Les cúpules dels partits “sobiranistes” estan intentant a marxes forçades que les bases independentistes renunciïn a la independència i acceptin el retorn a l’autonomisme.
De Mas-Colell a Sergi Sol, passant per membres de la CUP, la partitocràcia està intentant imposar un relat que es basa en:
• El 50% de suport no és suficient per aconseguir la independència, cal el 80%.
• No existeix el mandat del primer d’octubre.
Assumint aquests punts, la prioritat ja no és aconseguir la independència sinó:
• Eixamplar la base social per arribar al 80%.
• Frenar la mobilització i evitar mesures de pressió real que impactin l’economia.
• Obrir una negociació amb l’Estat espanyol.
• Sostenir el govern Sánchez, blanquejar el PSOE i intentar teixir una aliança contra VOX.
Aquesta narrativa és alhora repetida incansablement pels tertulians habituals i “creadors d’opinió”. Si del 2011 al 2017 el relat dels tertulians es basava sobretot a criticar-se entre ells vejam qui era més independentista, la novetat és que ara l’elit il·lustrada està alineada en discurs fent antagonisme amb les bases independentistes.
El més sorprenent és que són les mateixes persones que:
• Fa sols un parell d’anys defensaven que el principi democràtic de la meitat més u era innegociable.
• Que van aprovar una Llei del Referèndum que explicitava que el Referèndum de l’1 d’octubre era vinculant i calia complir amb el mandat democràtic.
• Que defensaven una paralització de l’economia d’una setmana per provocar que els mercats financers i els països europeus forcessin Espanya a acceptar una solució democràtica.
• Que deien que no es podia confiar en l’Estat espanyol perquè mai pacten i, quan pacten, després no compleixen.
• Que, per criticar els Comúns, deien que l’exercici de la democràcia no podia dependre del govern espanyol i que la unilateralitat és l’únic camí.
• Que el PSOE era del bloc del 155 i les polítiques igual que el PP.
O mentien llavors o menteixen ara. O les dues coses a la vegada.
L’estratègia repressora de l’Estat està aconseguint resultats insospitats inclús des de la seva perspectiva, començant pel nefast col·laboracionisme amb l’Estat durant el 155 del sottogoverno (avui governo) i acabant amb el tancament de files de l’establishment polític i mediàtic a favor de renunciar a la unilateralitat, l’única estratègia que pot fer possible aconseguir la secessió en l’escenari actual.
Per això s’aferren al govern Sánchez sense cap contrapartida. ERC i Convergència, que amb tanta contundència van criticar Podemos el desembre del 2015 per no exigir amb prou força un referèndum vinculant a canvi d’investir Sánchez, ara donen carta blanca sense exigir res a canvi. La caiguda narrativa en tres anys és històrica.
En una democràcia els canvis polítics es duen a terme amb la meitat més u dels vots, per què Catalunya ha de ser diferent? Per la repressió espanyola? Si canviem els barems democràtics per culpa de la repressió, estem fent victoriosa la repressió!
A més, a nivell estratègic, algú realment creu que amb uns anys de gestió autonòmica s’aconseguirà més suport per la independència que la que tenim avui després d’una crisi econòmica, d’un maltracte estructural, d’una violència policial vista arreu del món, d’una repressió injusta d’un país sense estat de dret?
Al contrari, l’autonomisme redueix l’independentisme, no l’eixampla. Els anys 80 i 90 en són la prova. No hi ha més autonomisme de facto que practicar l’autonomisme. L’únic càncer de l’independentisme és l’autonomisme.
És en espirals de tensió i finestres d’oportunitat on es poden aprofitar les condicions objectives existents per posar l’estat contra les cordes. Blanquejar ara el PSOE, quan va ser clau per l’aplicació del 155 i fer veure que existeix una diferència estructural entre el PSOE, PP, C’s I VOX, quan pensen exactament el mateix, que Catalunya no té dret a l’autodeterminació, és repetir els errors del passat i és condemnar a Catalunya a dècades d’autonomisme.
Que potser convé a la classe política que en depèn pels sous i als mitjans de comunicació que en depenen per les subvencions. Però les bases independentistes estan aquí per aconseguir la independència.
Despullem Espanya, que l’única alternativa sigui entre independència o feixisme. Provoquem la intervenció d’Europa, paralitzant l’economia com deia Junqueras. I, aquest cop, arribem fins al final, renovant tota la classe política via Primàries Nacionals si fa falta.
Primer de tot, que caigui Pedro Sánchez. La democràcia no es negocia, la democràcia s’exerceix i es defensa.
Tot el tomb estratègic vers l’absoluta desmovilització i l’autonomisme prové del fet que hi ha qui va defallir ja el primer dia a presó. Com saben altres moviments d’alliberació, un líder a presó segueix sent el referent, però no pot condicionar la política a fora, atès que és un hostatge.
I això és el que ha passat, ERC, la primera que immediatament va baixar del carro, va canviar com un mitjó el seu discurs després de l’empresonament del Junqueres. I davant del temor que ERC ocupés el seu espai tradicional, el Pdecat també ho ha fet, tot i que només segons famílies, no en bloc.
El que no s’entèn és com les bases no es revolten. En el cas d’ERC ja van modificar el document estratègic incloent-hi novament la unilateralitat com a via d’acció, però potser el que haurien de fer és canviar tota la cúpula dirigent.
Amb tot plegat no vull dir que s’hagi de tornar a un torcebraç pacífic amb l’Estat, atès que el moment era fa un any, quan s’hauria d’haver escollit en Puigdemont com a vencedor de les eleccions del 21D. Moltes coses serien diferents, en Puigdemont hauria tornat per a ser investit, i possiblement l’Estat hauria empresonat al President de la Generalitat.
Ara hom està desmobilitzat, i els partits, especialment ERC, fan tot el possible per aconseguir la total desmobilització, i canviar el sentit de les protestes per reclamar únicament l’alliberament dels presos polítics.
El que deia al principi, hi ha qui defallí el primer dia de presó, i ho estem pagant tots. I que podien anar a presó era quelcom que sabien, sempre podien haver fet com el Santi Vila, si no es veien capaços.
La situació actual no és la de fa un any, cal ser realistes, i lamentar el que s’ha malbaratat no ens farà tornar enrere. Sobiranisme i autonomisme no han de ser excloents, atès que donada la total desmobilització, si el govern no fa autonomisme, el desgovern farà que la societat es giri en contra.
Però una cosa és el dia a dia del govern, que ha de servir a la societat amb eficiència, i una altra cosa els partits polítics i organitzacions sobiranistes, que han de seguir fent sobiranisme, cada dia, tornant a arguments que potser pensàvem superats d’explicació de la realitat econòmica i cultural sota la bota d’Espanya. Sobiranisme + autonomisme cadascún des del seu àmbit d’acció.
Tot té un inici i un per què, la poma podrida té un sol nom: Oriol Junqueras, us ho diu un catòlic practicant independentista. Salutacions.
Ahir vaig escriure el primer comentari, i havent-hi reflexionat, voldria fer un apunt. El comportament humà cerca culpables a les coses que fallen, i en aquest sentit és molt senzill extralimitar-se. Hom pot assenyalar col·lectius (immigrants, catalans, espanyols) o persones, com en aquest cas en Junqueres. Cal però fer l’exercici de comprensió que en Junqueres és un hostatge, i per tant si fes res que considerem incorrecte, cal culpar al captor/botxí, no a l’hostatge.
Altrament, la tàctica de desmobilitzar té sentit des del moment que encara ara, el discurs dominant a Espanya, gràcies al PP, C’s, Vox, i gran part del PSOE, és que Catalunya és un caos d’enfrontaments, que hom no es parla, que les families estan barallades. Només manca la manipulació de qualsevol frase d’en Torra (que hauria de vigilar quan parla). Davant de la manca d’informació imparcial, és això el que pensa l’espanyol mitjà, que no dubtarà ni un moment en recolzar un 155 indefinit.
Ara bé, com nombroses persones de diversos àmbits indiquen, inclós algú respectable com en Gabilondo, ERC fa en privat un discurs que no fa en públic, un discurs en que s’asumeix la derrota. Però no la derrota d’una “batalla”, sinó la derrota total, ergo la necessitat de retornar a l’autonomisme com a mal menor.
Seria molt adient que algú d’ERC s’expliqués amb sinceritat. La sinceritat és la base de la confiança, i si ERC creu de debó que fa les coses a fi de bé, hom entendrà (no necesàriament compartirà) els seus motius.