Els nans del bosc no existeixen

D‘ençà de la victòria del 21D, hom contempla incrèdul com fer un govern efectiu només ha servit per claudicar davant del feixisme espanyol del 155. Estúpidament, observem com d’un tarannà covard això d’eixamplar la base i allargar l’agonia autonòmica. Alguns partits i polítics la volen imposar sibil·linament intentant, ara, l’oblit del primer d’octubre, el 27 d’octubre i la contundent victòria del 21D.

Doncs, no i mil cops no! El primer d’octubre fou el referèndum per a la independència guanyat a sang i foc contra el feixisme. Quan el poble amb els nostres cossos vàrem aturar la barbàrie criminal del feixisme espanyol. Això, no aconseguiran mai que ho oblidem.

Els culpables d’aquests actes criminals tenen nom. Foren el PSC (PSOE), el PP i C’s. I ara alguns pretenen fer-nos creure en pactes i altres bajanades. La generació del 70, sobretot; és a dir, polítics d’entre 35 i 50 anys. Són els més covards i venuts al sistema.

Publicitat
Llibre: El Judici - Lluís Busquets

Sembla que els valors revolucionaris del Front Nacional de Catalunya (FNC), els Maquis, la CNT i aquell antifeixisme de combat que representaven, va desaparèixer amb el Moviment de Defensa de la Terra (MDT). El pacifisme que a poc a poc s’ha anat imposant els darrers anys com a concepte de convivència és un valor a l’alça. Les mobilitzacions pacífiques de centenars de milers de persones cap a la independència i la consolidació de la República han fet avançar, sense cap mena de dubte, el moviment. Ara bé, quedar-se quiet sense defensar-se dels atacs i ultratges del feixisme de Tabàrnia finançat pel bloc del 155, no és pacifisme, és estupidesa. Creure’s que només deixant-nos humiliar i pegar serem més forts, és d’una innocència supina que esparvera. El pacifisme es defensa amb l’autodefensa.

Els nans del bosc no existeixen, sense lluita no hi ha alliberament. Aparentment, gran part dels polítics de la generació del 70 ho han oblidat. Potser ja va sent hora que les generacions del 40, 50 i 60 els recordem que som els avis i pares d’aquells anys qui ens vàrem enfrontar al feixisme, àdhuc amb les armes que vàrem ser torturats, exiliats, empresonats i fins i tot en algun cas, abatuts. Mai hem renunciat a la lluita per la independència, ni vàrem renunciar als ideals ni com a estratègia judicial ni com a res. Mai penediment.  El puny clos ben amunt; és la llibertat de la pàtria la que està en joc. Donec perfiam.

1 COMENTARI

  1. Cal lluita, però no de la manera que sembla que suggereix en Bentanachs. Un conflicte físic és l’excusa que s’està cercant insistentment per fulminar el poc autogovern que resta, TV3, els mossos, l’escola catalana, etc. Un fet que causaria que en pocs anys es culminés la castellanització galopant que patim. I algú pot pensar que això causaria un aixecament popular vencedor, i aquest algú no sembla valorar l’enorme força d’un Estat, i especialment dels seus mitjans de comunicació, i que la societat només s’aixeca massivament quan li toquen la butxaca.

    Cal lluita, si, però una lluita “pacífica”, “amable”, d’accions personals i col·lectives. La resistència mateixa en la protesta és una lluita que treu de polleguera l’unionisme, que ja brama de tornar a aplicar el 155. I com més es situen a l’extrem, van perdent suport social, i es va esquerdant l’Estat espanyol. Perquè és cert, l’estructura democràtica espanyola s’esquerda i va quedant a la vista la misèria moral extrema del règim.

    Més enllà de la resistència hi altres lluites:
    + cada decisió cultural es una lluita, atès que l’ànima submisa de canviar al castellà davant d’un castellanoparlant fa que la cultura catalana retrocedeixi sense aturador. La necessitat d’una cadena de TV privada competitiva i atractiva és urgent.
    + cada decisió econòmica és una lluita, i per aquí on mor el peix, en un Estat que el gener començarà a tindre problemes econòmics seriosos quan el BCE deixi de comprar deute dels estats.

Comments are closed.