La concepció d’una seguretat militar és, a la pràctica, un desastre: Incrementa els conflictes, és cara, ineficaç i viola tots els principis democràtics i els drets humans fonamentals. Ens cal desenvolupar una seguretat civil, no armada, que utilitzi altres eines d’intervenció eficaç, menys onerosa i respectuosa amb la integritat, justícia social i dignitat de les persones, alhora que crea una indústria de pau, seguretat i progrés. Estem vivint temps en què els conflictes armats ens demostren això.
Existeix un projecte europeu en aquest sentit avalat per resolucions del Parlament Europeu, universitats, ONGs i grups parlamentaris: El Civilian Peace Corps així com l’European Civil Peace Service (veure documents A5-0394/2001 i A8-0158/2016, a més d’altres). Catalunya s’hi pot incorporar amb facilitat, és legal i es pot començar immediatament. A Catalunya existeix una cultura de pau avalada per iniciatives com la Fundació per la Pau, l’Institut Català Internacional per la Pau, Justícia i Pau i el Centre Delàs, a més d’altres. Caldria passar de la denúncia de la guerra a aportar una alternativa a la necessària seguretat integral sense caure en el simplisme de proposar la creació d’un exèrcit català.
Un cos d’aquestes característiques preparat per intervenir directament en conflictes polítics i armats arreu, significaria el desenvolupament d’unes relacions internacionals pacífiques, altament eficients per fer del nostre món una realitat més segura (ara no ho és) així com el desenvolupament de règims polítics estables, que incidissin en les causes dels conflictes a diferència de les intervencions clàssiques sobre només la seva simptomatologia. Podeu consultar-la al web www.conflictologiaconflictology.eu
Els conflictes es resolen en l’àmbit polític democràtic, del comerç i la cooperació internacional, la gestió de la informació i, en casos extrems, amb una policia moderna degudament preparada. Els exèrcits demostren cada dia que, la defensa no serveix. El govern català ja compta amb una agència de seguretat, una policia que cal desenvolupar quantitativament i qualitativa. Ara li cal promoure la participació en un cos europeu civil no armat per intervenir en conflictes armats arreu i trobar garanties per evitar les agressions externes i els conflictes de tota mena.
Catalunya és l’objectiu per a molts refugiats, entre altres, famílies de El Salvador, Guatemala i Hondures a causa de l’activitat de les anomenades “Maras”. A l’Equador on fa pocs anys vaig col·laborar per integrar les pandilles a la societat, avui aquestes han desaparegut i l’experiència es va recollir en un llibre editat per la Conferència de Ministres de Justícia de Països Iberoamericans (editorial Tirant lo Blanch de València). L’experiència ha estat anterior a les opinions sobre una “seguretat integral”.
A Catalunya existeix un projecte constitucional (Constituïm) que proposa substituir l’exèrcit per una Agència Nacional de Seguretat. La seva aplicabilitat seria homologable a escala europea i, més ara, que es parla de la conveniència de crear un sistema de seguretat europea. Una seguretat europea que cada dia es veu necessària i urgent i que els estats europeus no encerten com fer-ho. Inspirar-nos en l’experiència històrica de Pau i Treva ens mostra que els conflictes es resolen millor d’aquesta manera. Pau i Treva, sense armes ni violència, va fer d’una Catalunya caòtica i violenta un país de pau que donà origen a la Generalitat de Catalunya.
Amb propostes que fan impossible el reconeixement d’un inviable estat català i espanten els nostres veïns i necessaris aliats només aconseguirem perdre la poca credibilitat que ens havíem guanyat com a pretendents al club de les nacions lliures.
Els experiments feu-los a casa i amb gasosa, gràcies.
Agraeixo el comentari que ha suscitat el meu article. Convé, sempre, poder comptar amb la visió crítica que en, aquest cas no trobo fonament. Pel que dieu, no teniu idea del tema. Suggereixo consultar el master entre UNITAR i la UOC “International master degree program on Conflictology. Cada any un centenar de comendaments militars i policials d’arreu el mon des de fa cinc anys, segueixen aquest programa per aprendre a fer la seva feina sense armes ni l’ús de a força. Aquest màster el vaig dissenyar i dirigir jo i compta amb professors que entenen de que va la guerra, en teoria i a la pràctica. Potser que us matriculeu i aprengueu abans d’opinar.
Salutacions cordials
L’autor confon Exèrcit amb causa de conflicte, quan la causa dels conflictes acostumen a venir dels polítics, els oligopolis, els capellans d’un o altre Déu, els opinadors, o directament d’una opinió pública manipulada en un sentit o altre.
Un militar de carrera es pren la guerra com una malaltia a guarir, no com un objectiu personal. No deixen de ser professionals com ho són els metges davant la malaltia.
Per altra banda trobo patètic que el senyor Vinyamata contesti a un lector “no teniu idea del tema” o “potser que us matriculeu i aprengueu abans d’opinar”, i rebli el seu atac d’amor propi amb un “Aquest màster el vaig dissenyar i dirigir jo”. Probablement, el senyor Angel Font d’una manera o altra el va finançar via imposts. Una mica de respecte, sobretot quan hom no sap a qui s’està adreçant.
Intentar sobreviure sense exèrcit en l’actual context internacional de solidaritats de defensa compartides en el marc del món occidental és un error. Ens allunya del suport internacional, ens fa renunciar al dret i el deure de defensar els nostres interessos i ciutadans de manera unilateral, delega en altri la nostra seguretat i ens fa entrar al món de les nacions adultes amb una mà lligada a l’esquena.
Es cert, m’agradaria que les infeccions bactereològiques s’aturessin amb homeopatia, però resulta que per ara es fa amb antibiotics.
Si els catalans volem la independència és per ser un igual en el concert de les nacions, no un poble al qual se li permet la seva existència per commiseració i bon rollo.
Ah! I estalvïis els insults i les desqualificacions. No fan per un home de pau.
Unió Europea: Crec que és un error confiar la nostra seguretat a uns organismes supra-nacionals que no poden garantir la seva continuïtat. Té garantida la seva continuïtat la Unió Europea i el seu hipotètic/projecte cos de seguretat compartida?
Espanya: Crec que és un error confiar en un dels països més convulsos del continent europeu, un dels que més canvis de règim ha patit al llarg de la Història. Pensem avui dia que la seva aceptació del sistema democràtic és definitiva, però, i si pateix una regressió?
Món: Avui dia existeixen amenaces (amb les quals sembla no haver via diplomàtica possible) a tan sols uns pocs centenars de milles nàutiques de casa nostra, amb recursos econòmics, materials i humans. Demà n’existiran unes altres desconegudes a hores d’ara, qui ens dóna una garantia de viure amb total seguretat?
Crec que es pot trobar un terme mig amb el que tothom hi estaria d’acord; treballar i participar en totes les iniciatives adreçades a consolidar la Pau no des d’una posició de feblesa, si no des d’una posició d’absoluta tranquil·litat des de la perspectiva de la seguretat. Crec que la clau no és prescindir d’un exèrcit, si no la de variar la seva naturalesa i les seves atribucions… tenim l’oportunitat de sorgir-lo de zero, sense les rèmores (endogamia, corrupció, etc.) que arrossega l’exèrcit que fins ara teniem més proper, i fer-ne un altre polivalent en tasques atorgades com: defensa tradicional (militar), cura del medi natural (tasques d’agent rural) i emergències (tasques de bombers i serveis mèdics).
————————————-
No estic gens d’acord amb l’afirmació:
“Els conflictes es resolen en l’àmbit polític democràtic, del comerç i la cooperació internacional, la gestió de la informació i, en casos extrems, amb una policia moderna degudament preparada.”
Aquesta és la situació idíl·lica, la teòrica, la més adient… la realitat però, és més obstinada i cruel: Irak, Congo, Nigeria, Txad, Iugoslàvia, Txetxènia, Siria, Libia, Ucraïna, Iemen, Cambotja, Papua i un etcaètera interminable.
————————————-
Actualment no puc deixar la porta de casa meva oberta perquè m’hi entren els lladres, vostè la deixa?
Molt bé, això mateix que dieu anem a dir-ho quan s’hagi de cercar el reconeixenent internacional.
Realment es creu, sr. Vinyamata que als llocs on es prenen les decisions DE DEBÓ (Londres, Washington, Berlin…) compren aquest discurs? Perquè són aquests els que tenen la clau del nostre reconeixement. La comunitat internacional ja és prou procliu a estalviar-se problemes com perquè apareguem els catalans i n’afegim un de nou.
Benvolgut indocumentat resident a una torre d’ivori:
Quan el seu cos de pau l’enviïn a Síria i consegueixi ajudar als Kurds, avisi’m.
Mentrestant, deixi de malbaratar el dinar públic, provinent dels impostos de tots, en afers tan allunyats de la realitat. Aquests diners públics tindrien molt millor us ajudant en programes socials, que n’estem molt mancats.
Com que al Món tot són flors i violes, construïm el país dels barrufets enlloc d’un Estat normal, homologable als del nostre entorn, i de passada insultem als estats normals del Món, els que el dia de demà hauran reconèixer i establir relacions diplomàtiques amb una Catalunya independent.
Sr. Vinyamata, agafeu les quantitats ingents de diner públic que us heu embutxacat mercès a l’autonomisme i compreu-vos un bitllet d’anada a Raqqa o a Mossul per convèncer els xicotots d’ISIS i deixeu a la gent normal d’aquest país tenir un Estat normal, amb les eines normals que tenen TOTS els estats normals del nostre entorn.
“Ara (a Catalunya) li cal promoure la participació en un cos europeu civil no armat per intervenir en conflictes armats arreu”
Aquesta frase és una bestiesa, per dos motius. El primer i més important, amb això s’està promovent la indefensió de milers de persones víctimes de conflictes armats, víctimes reals que veuen com la gent perd el temps fent teoria sobre la seva desgràcia.
Segon motiu, això no és el que ‘ara’ li convé a Catalunya. En tot cas, no és el que li convé a una Catalunya que pretén la independència.
En el context consolidat de Defensa comuna europea, qualsevol pretensió que generi incertesa i insolidaritat en el marc de la Defensa comuna serà rebutjat i no reconegut. Cap país europeu desfarà la seva aliança on avui participa Espanya si això genera un canvi a pitjor en els actuals rols defensius.
Per Catalunya passa el gasoducte del nord d’Àfrica, hi ha la petroquímica de Tarragona, centrals nuclears, aeroports, la porta d’entrada dels productes asiàtics i fem frontera amb el sud de la Mediterrània. Creure que a Europa no l’importa (i afecta) com es gestiona això és d’una ingenuïtat que no ens podem permetre si volem deixar de ser una comunitat autònoma espanyola.
Una darrera consideració de caràcter moral: No podem pretendre ser acollits en el concert de les nacions lliures amb aquesta actitud moralitzadora. Els nostres veïns no són uns monstres, i no esperen ser il·luminats pels savis catalans. El que esperen és un capteniment seriós i un compromís solidari amb les preocupacions europees i les responsabilitats compartides en la Seguretat i la Defensa comuna.
El que ara li convé a Catalunya és mostrar el seu coneixement de les preocupacions europees, i la seva voluntat de compartir responsabilitats.
El sistema militar català contemplat a les Constitucions Catalanes era clarament DEFENSIU.
Jo no vull un exèrcit, en vull tres: un exèrcit professional preparat i ben dotat tecnològicament (miquelets), una guàrdia nacional al estil americà o català (coroneles) i un per a desplegament exterior per a protegir els nostres arreu del mon, els nostres voluntaris, o ajudar a forces democràtiques que combaten dictadures com els kurds. (almogàvers).
Que algú proposi un país sense exèrcit demostra estar realment dotat d’un ram de lliris a les dues mans.
Primer fem un ESTAT CATALÀ NORMAL, quan ho haguem aconseguit feu propostes “innovadores”, i si la gent i el seu Parlament les accepta, endavant, però un país sense exèrcit es com aplicar l’eutanàsia a algú que no està malalt.
Senyor Vinyamata, aneu a explicar aquestes teories tan maques als del DAESH. O a qualsevol lloc on hagi un conflicte bèl·lic. Quan hagueu aconseguit aturar-ho, torneu i ens ho expliqueu. Mentrestant deixeu de dir bestiesses.
Molt irreal és la perspectiva d’aquest article, sembla d’un joc RPG en què pots vèncer els “dolents” mitjançant només la paraula i al lliri a la mà…provi sr Vinyamata de guanyar Estat Islàmic mitjançant una lliga de debat, a veure si vosté aconsegueix el que tot el món no pot!
L’exèrcit és una eina i es pot fer servir de moltes maneres, però no disposar d’ell fa que qualsevol bàrbar pugui acabar amb el teu país en un tres i no res.
Agraeixo la resposta personalitzada del sr Vinyamata, però no estic en absolut d’acord. :”Eduard Vinyamata
18:38 (fa 30 minuts)
per a usuari
De moment els exèrcits mes potents del mon no han aconseguit aturar a DAESH ni solucionaran el problema encara que ho facin militarment. No tot es tan simple i fàcil pensar “amb exèrcit estem segurs”… De que va servir tenir exèrcit a Holanda o Dinamarca, entre altres, davant de l’exèrcit alemany nazi: De RES.
Potser ja es hora que els partidaris a cegues desl exèrcits reflexionin sobre la seva eficàcia, el cost humà que tenen les guerres i si estan disposats a provar d’anar a una zona en guerra per practicar una mica. I, sobretot, a opinar des de l’experiència pràctica i l’estudi en llocs mes seriosos que els cursos de propaganda militar espanyola. Reflexionin també sobre l’existència de sistemes de Seguretat real i pràctica al marge del que coneixem com a exèrcit. Saben alguna cosa de tot plegat o es mes comode i fàcil somiar amb uniformes i desfilades i no en temes reals i comprovats…”
És cert que Holanda i Dinamarca no van aturar a l’exèrcit nazi. Però els Aliats (entre els quals havia voluntaris danesos i holandesos) sí que ho varen fer. I els finlandesos -amb un exèrcit de 100.000 soldats- van aturar als soviètics -un milió de soldats. a la Guerra d’Hivern (1939). I què dir dels israelians que han derrotat als seus veïns àrabs continuament, malgrat la seva inferioritat numèrica? Si algú t’intenta envair i tens exèrcit, pots guanyar o pots perdre. Però si no en tens perds segur. Com el Tíbet.
Pel que fa a si es pot derrotar militarment al DAESH. Home, senyor Vinyamata, em sembla que ara estan reculant. I no precisament perquè hagin anat grups de pacifistes amb pancartes per a convèncer’ls, sinó per la pressió militar combinada de sirians, iraquians, kurds… Sembla, doncs, que la via militar sí que funciona. Evidentment darrera hi ha molt més, que no es solucionarà nomès amb la derrota militar. Però una cosa no exclou l’altra. I aquest és un dels vostres errors: descartar l’ús de la força, confiant exclusivament en uns mètodes pacífics que no han demostrat mai la seva eficàcia. S’han d’aplicar solucions polítiques, és clar que sí. I millorar condicions socials. I l’ensenyament. I moltes altres coses. Però s’ha de fer tot allò convenient, tot allò útil.
Pel que fa als exèrcits i les guerres, el sr. Vinyamata hauria de saber que les guerres no les decideixen els militars, sinó els polítics. Doneu-li la culpa a qui correspon.
I pel que respecta a “l’existència de sistemes de Seguretat real i pràctica al marge del que coneixem com a exèrcit”, primer demostreu-nos la seva eficàcia en conflictes reals, no en discusions teòriques. Quan aquestes teories es posin a prova i demostrin que són millors que la utilització de forces militars l’escoltaré amb molta atenció. És clar que si les vostres teories sobre resolució pacífica de conflictes violents són tan bones, podeu començar a practicar-les aquí a prop. Expliqueu a una noia violada que va fer mal fet resistint-se, utilitzant la força. Que hauria d’haver dialogat amb el seu violador. O a aquestes dones assassinades per la seva parella. Comenceu per aquí…
En Pau Casals i d’altres són persones que no només admiro sinò que estimo molt. En Gandhi per exemple. Defenso la cultura de la pau i el pacifisme, però no els entenc de la mateixa manera que els pacifistes a ultrança.
Del pacifisme d’orientació espiritual (mitològica caldria dir) i tradició martirològica, me n’aparto, tot respectant-lo. Per una qüestió de realisme.
En Pau Casals per exemple, un home sant, mai va pregar que els republicans o els aliats deixessin de combatre el feixisme. Hi tocava. S’hi va enfrontar. A la seva manera, amb grandesa, pacíficament, però sabent que deixant de tocar el cello no es derrota Franco ni Hitler.
Al senyor Vinyamata m’agradaria de plantejar-li un parell de coses. La primera, històrica. Les assemblees de Pau i Treva van néixer del poble. Va ser un gran moviment que va obtenir l’aixopluc de l’Església, però era civil i popular. Cercava el desarmament? En absolut. Cercava acabar amb la guerra o va fer que acabés? Ni de lluny! Sols pretenia que els civils desarmats, el poble, comptés amb llocs i períodes de protecció davant la violència salvatge dels homes de guerra. Això va tenir un èxit limitat però important que cal celebrar, sense descontextualitzar-lo. Si ho volem comparar amb alguna cosa actual, podriem fer-ho amb els acords i dret internacional, i amb la cultura que exclou i condemna els atacs a hospitals o combois humanitaris, civils desarmats, etc.
El segon plantejament que vull fer a l’autor és un “thought experiment” (tan útil en ciències). Suposo que el senyor Vinyamata estarà d’acord que, on hi ha més possibilitats d’impulsar el desarmament unilateral, és als països democràtics més avançats i pacífics (especialment si són lluny de qualsevol conflicte o veï conflictiu). Imaginem que Catalunya sigui un d’aquests llocs. Imaginem que ho siguin tota Europa i fins i tot els EUA. Imaginem que decidim posar en pràctica aquest discurs i desarmar-nos progressivament (els catalans ho estem des del 1714 i tenim experiència del què suposa, encara avui). La pregunta és: què passaria al món amb la violència? Disminuïria? Què farien tots els règims menys democràtics de la Terra, començant per Rússia i la Xina, passant per l’Iran i resta del món musulmà, Tailàndia, Corea del Nord, Vietnam, Birmània altre cop segurament, etc? Quedar-se impressionats, segur. Però seguirien el nostre exemple? Què trigaria el món occidental en precipitar-se en un nou caos mundial (vull dir pitjor, més sagnant que l’actual)? Un caos la fi del qual arribaria abans per la via d’algun totalitarisme vençedor, que per la via del pacifisme de flors i violes.
La meva opinió és que cal assumir la realitat i cal assumir responsabilitats. Que els conflictòlegs i el pacifisme són útils, no en tinc cap dubte. Que ells sols puguin resoldre i prevenir qualsevol violència al món, en canvi, em sembla una idea estrafalària. Cal impulsar la resolució negociada, pacífica, dels conflictes armats, sens dubte. I abans que esdevinguin armats, sens dubte. Però cal assumir que de vegades la pau armada funciona i ens protegeix. I cal assumir que de vegades, si tant preuem la vida humana, hauriem d’estar disposats a sacrificar-la. Per exemple per aturar massacres d’innocents, com passen a tants llocs del món. Com ara a Síria des de fa 5 anys, on una intervenció decidida d’Occident fa cinc, quatre, o encara tres anys enrere, hauria tret l’assassí en massa de l’Assad i estalviat desenes de milers de víctimes. I no calia pas desembarcar a Síria amb milers de soldats. N’hi havia prou amb tenir la claretat d’idees i la fermesa suficient per MANAR a l’Assad de desaparèixer si no volia desaparèixer manu militari (atès que al TPI de la Haia, és evident que no es presentarà). Temps enrere, a un altre “leader” regional, en Gadafi, ni tan sols li van donar a triar. Es va mirar de liquidar-lo una sola vegada, directament i sense massa obsessió en garantir-ne la desaparició, no calia. Va rebre el missatge perfectament i no va tornar a piular. No hi va tornar a haver cap Lockerbie ni cap atemptat promogut per Líbia, ni cap aventura militar líbia o d’altra mena per exportar la seva “revolució”.
La meva visió del món i de la pau, és que cal suar sang per assolir els ideals. La meva ètica i la meva moral em diuen que la vida en general i humana en particular, és sagrada, però de vegades és en joc i cal defensar-la estant disposat a perdre-la. Ho fa molta gent sense armes, gent heroica com els defensors del medi ambient, de les minories, dels drets humans i polítics, de la democràcia, però no podem deixar que ho facin només civils desarmats o bé continuaran caient com mosques, i rere d’ells, milions, desenes, centenars de milions de civils sense cap vocació heroica. Cal gent armada, militar o civil però armada, per defensar els civils desarmats, el conjunt de la població, i la llibertat.
Si no ens agrada la idea de poble armat. Si no ens agrada la idea de la presència d’armes a les llars (tot i que a Suïssa funciona força bé), ens cal un cos armat, ens cal no només policia sinó també un mínim d’organització i recursos militars. Ens calen per dos objectius. Primer per a dissuadir veïns nostres, un cop ens en desempallaguem, de voler tornar a “plantar la bandera molt abans que no ens pensem”. En segon lloc per responsabilitat i solidaritat internacional. No només amb els aliats propers, sinó amb els pobles desemparats que cal estar disposats a socórrer, vessant la nostra sang si resulta inevitable (sempre que hi hagi consens a Catalunya per fer-ho i que sigui part de la missió del nostre exèrcit: no es pot enviar gent a arriscar la vida, al combat si cal, si no hi està compromesa, si no ho vol fer).
La pau, com la democràcia, té una grandesa que no és intrínseca sinó derivada del gruix i fermesa del compromís personal de les persones. Tan de bo algun dia prevalguin i siguin universals, però l’únic camí per arribar-hi no és posar l’altra galta, fer sentades o enviar conflictòlegs a Madrid, Alep, Moscou o Djakarta. Fer-ho és un camí sempre, però no pot ser l’únic camí, perquè seria el camí del desastre global definitiu.
Bravo, Artur. Excel·lent exposició.
LES POLÍTIQUES DE DEFENSA SON IMPRESCINDIBLES… ÒBVIAMENT.
La Generalitat republicana va desplegar una imponent tasca cultural i social i ERC, solidaria amb el nou marc polític, va intentar aprofitar totes les escletxes per aconseguir poder per a Catalunya. Tot plegat la política militar que en el seu dia havia propugnat, amb més o menys fortuna, Estat Català, va ser bandejada en tant que es considerava supèrflua en el nou règim autonòmic. Tanmateix la manca de política de defensa va passar factura a Companys. L’intent de proclamar l’Estat Català del 6 d’octubre del 1934 va fracassar, entre altres raons, per la manca d’un eficaç dispositiu militar o paramilitar que el recolzés. Companys, però, no en va saber aprofitar les lliçons de la derrota, ERC no va desenvolupar una política de defensa coherent, i el 1936 va haver d’afrontar una sublevació militar en una situació de feblesa i això va provocar, al capdavall el caos i la terrible bullanga del juliol del 1936.
El 19 de juliol les forces policials de la Generalitat, comandades per Escofet i Guarner, amb l’ajut d’elements civils, van derrotar als carrers de Barcelona als militars sollevats. Tanmateix la destrucció de l’exèrcit, dissolt momentàniament pel govern de la República, i no refet a Catalunya, va implicar la fallida del poder públic. La Generalitat que comptava únicament amb una limitada policia civil, que no força militar, no va poder reaccionar davant la marea de caos, i terror revolucionari, que va seguir a l’intent de cop d’estat. L’ERC de Companys que, com hem assenyalat, no havia previst cap política militar va haver de contemporitzar amb anarcosindicalistes i comunistes a fi d’improvisar una política de defensa que garantís, a l’hora, la legalitat republicana i les conquestes de la revolució. De manera contradictòria en els mesos de caos que van seguir al 19 de juliol Catalunya va aconseguir fites importants quant a autogovern en controlar i dirigir la política econòmica i social, les relacions exteriors i les decisions de defensa. Però la renuncia dels anys precedents a desenvolupar cultura i estratègies militars van menar a una política de defensa basada en la improvisació. Les forces armades de Catalunya es van constituir a partir de milícies antifeixistes impulsades per diferents partits i sindicats (poc efcicients des del punt de vista militar), en un magma que engolia les forces de seguretat de la Generalitat. Al capdavall el model va fracassar i els intents de constituir un Exèrcit popular Català van ser ser destruits pels comunistes amb l’excusa dels Fets de Maig del 37. La derrota catalana en la Guerra Civil espanyola va ser un producte directe de la negativa a desenvolupar polítiques de defensa per part del principal partit: ERC (a diferència del que s’havia experimentat a Irlanda…). La renuncia a desenvolupar la cultura i les tradicions militars del país van tenir uns efectes letals que encara patim. I òbviament avui com ahir les polítiques de defensa, seguint les tradicions de la terra (exèrcit i guàrdia nacional) son imprescindibles per afrontar el futur amb unes certes garanties.
El Sr. Vinyamata em respon en privat:
<>
Excusatio non petita, accusatio manifesta.
Perdó, no s’ha copiat la seva resposta:
El vostre comentari “agafeu les quantitats ingents de diner pubic que us heu embutxacat…” Es altament insultant i no mereix cap resposta
Trobo que els pacifistes professionals, mercenaris que han fet l’agost a costes d’un autonomisme acomplexat, que mai, ni durant la crisi, va saber dir que no a subvencionar-los, s’estan posant molt nerviosos davant la perspectiva que Catalunya esdevingui un Estat normal, amb totes les eines normals –inclosa la defensa– de les quals es doten tots els estats normals del nostre entorn. Cosa que, tot sigui dit, ens exigiran aquests mateixos estats als quals el Sr. Vinyamata menysprea, per reconèixe’ns la independència. Entenc que tinguin por de que, malgrat tota la seva gesticulació i grandiloqüència, el seu parlar ex cathedra, quan es demostri que el seu discurs és absurd, pueril i somiatruites, els hi tanquin l’aixeta dels fons públics a la que han viscut amorrats més de trenta anys i s’esfondri la torre d’ivori on tant opulentment estaven instal•lats, mentre la gent normal a fora passava fred. Que no s’amoïnin, quan deixem de pagar-li la festa a Espanya, tindrem diners de sobres per permetre’ns unes forces de defensa homologables a les de qualsevol estat del nostre entorn i, com que els catalans som especialistes en fotre’ns pedres damunt la pròpia teulada, a més seguir subvencionant els traïdors que ens voldrien indefensos i mesells. De fet, de ben segur que seguirà cobrant d’Espanya per seguir soscavant la sobirania de Catalunya.
Per cert, si tant universal és el clam per la indefensió d’Europa, com pretén fer-nos creure el Sr. Vinyamata, per què a dia d’avui cap estat membre de la UE se n’ha fet ressò, tot abolint les seves forces de defensa? Que sapiguem, l’article 42.3 del Tractat de la Unió Europea segueix plenament vigent.
Per exemple, és bel•licista Suïssa? No, tot el contrari. Des de Napoleó no ha participat en cap guerra. Nogensmenys són conscients que la indefensió només convida a l’agressió, que la millor garantia de pau és la dissuasió, basada en la capacitat de defensar-se a bastament. Per això el “Grup Suïssa sense exèrcit” ha perdut tots els referèndums que ha impulsat, des del 68,6% a favor de mantenir unes forces de defensa el 1989, fins al 73,2% a favor de mantenir el servei militar obligatori el 2013.
Sr. Vinyamata, perquè no se’n va a les repúbliques bàltiques o a Finlàndia a convèncer-los perquè es tornin indefensos, a veure què li responen?