Durant molts anys, sobretot a partir de l’any 1948, el conflicte israel-palestí ha estat considerat com un conflicte sobretot de tipus territorial, més que de caràcter polític o religiós.
Aquest conflicte porta damunt les seves espatlles, a part dels enfrontaments puntuals, especialment entre colons jueus i palestins, fins a la data, tres grans enfrontaments: la Guerra del Sinaí (l’octubre del 1956), la Guerra dels Sis Dies (el juny del 1967) i la guerra del Yom Kippur (octubre del 1973).
Val a dir que es van resoldre les diferències frontereres amb Egipte el 1982, amb Jordània el 1994 i amb el Líban el 2.000. Tot això ens porta a preguntar com és que s’està arribant a uns enfrontaments com els actuals, els quals, però, són produïts per forces palestines, Hamàs i Hezbol·là, recolzades especialment per l’Iran. Cal, tanmateix, no oblidar certes actuacions produïdes per grups de colons israelians en territori palestí que han ajudat a potenciar els enfrontaments. Hauríem d’anar a esbrinar què i qui hi ha al darrere de tot plegat.
David Ben Gurion. Primer ministre d’Israel. Proclamà oficialment la independència de l’Estat d’Israel el 14 de maig de 1948. Quan el 29 de novembre de 1947 l’Assemblea General de l’ONU vota la partició de Palestina, Ben Gurion diu: «Aquesta nit la multitud ballava pels carrers, però jo no podia ballar. Sabia que la guerra era imminent i que hi perdríem la flor de la nostra joventut». 6000 morts causà aquella guerra.
Poc es coneix i cal destacar precisament que l’URSS i l’àrea comunista fou l’única potència que sosté la causa jueva. Les armes proporcionades per Txecoslovàquia foren determinants. Davant les paraules de Golda Meir dient «si tenim armes, les farem servir. Si no, combatrem amb pedres» posant la mà al foc en no fer-se enrere amb l’acord de l’ONU, Yitzhak Rabin anys més tard aclarí: «Mancats de les armes txeques no hauríem aconseguit mai guanyar el nostre combat per la independència de la nació». Rabin, de tendències progressistes fou assassinat el 4 de novembre de 1995 per Yigal Amir, d’extrema dreta. Rabin fou Premi Nobel de la Pau el 1994.
Israel quedarà en deute amb aquells que s’ho jugaren tot perquè el poble jueu pogués recuperar la Terra promesa i viure en pau i llibertat. Tanmateix, el seu intent de formar un estat on tothom hi tingués cabuda li proporcionà un resultat que al cap de 77 anys encara representen una barrera i un problema difícil de solucionar. El suport als Haredim, jueus ultraortodoxos, ha portat Israel a una situació difícil d’acceptar i de solucionar. El 1948 s’acceptà que 400 estudiosos de la Torà es dediquessin únicament a aprendre continguts religiosos judaics.
Els ultraortodoxos, des d’un bon inici, han format una societat paral·lela, vivint de substanciosos subsidis econòmics i instal·lats en barris propis i poblacions apartades. 60.000 joves religiosos reben ajudes per estudiar la Torà. A més a més, estan exempts de fer el servei militar, la qual cosa no és acceptada per bona part de la societat israeliana.
Els grups ortodoxos estan dividits en tres opcions amb partits polítics, comerços, escoles i diaris propis (com Hamedia).
1. Ultraortodoxos Haredis.
2. Ortodoxos centristes.
3. Ortodoxos moderns.
Participen en la vida política i cal tenir-los molt presents. Actualment, tres partits ortodoxos formen part del govern de Benjamin Netanyahu.
Darrerament, està en marxa la seva incorporació a l’exèrcit que està en marxa pel Tribunal Suprem d’Israel atès que les excepcions, segons el Tribunal, són il·legals. També cal esmentar els dos diaris, Hamedia i Yated Neeman (aquest també amb una edició en anglès) supervisats per rabins.
Cal dir, però, que aquesta situació, que semblava immutable i inalterable, està canviant amb bastant celeritat mai pensada. Cal tenir presents les manifestacions del març del 2024 contra els Haredim per negar-se a anar a l’exèrcit. El juny del 2024 el Tribunal Suprem d’Israel ordenà per unanimitat al govern de reclutar jueus ortodoxos. El fet que centenars de soldats hagin mort o estat ferits des del 7 d’octubre del 2023 ha accelerat aquesta ordenança. Al mateix temps el tribunal està per la congelació de les subvencions als seminaris on estudien els ultraortodoxos. Això, doncs, s’afegeix al servei militar obligatori (homes: 3 anys i dones: 2 anys). 63.000 estudiants ultraortodoxos s’han d’allistar.
Joan B. Culla ens diu «potser sí que igual com als Balcans segons el famós diagnòstic de Churchill, també al Pròxim Orient es destil·la més història de la que podem consumir». En qualsevol cas és imprescindible conèixer-la si volem entendre la naturalesa del conflicte.
La reflexió del benvolgut i enyorat Culla ens porta al fons de la qüestió: és imprescindible conèixer la història, conèixer-la en profunditat. Malauradament, a Catalunya si solament rebem informació de certs mitjans públics, com Catalunya Ràdio i TV3, amb les seves paupèrrimes i enganyoses emissions, tindrem feina en el que ens remarca en Culla. Cal ser tenaços i anar a la recerca d’una informació àmplia i fiable. No ens podem aturar i quedar contents i satisfets amb la pobresa, interessada i irresponsable informació que se’ns està fent arribar. La manipulació de la informació ja la vam patir durant el franquisme. Ara, diuen, estem en democràcia…
Un gran recull. Felicitats!