Per comprendre el complex món de l’energia cal ser conscient de com va sorgir i com s’ha anat reproduint el sistema energètic avui vigent a Catalunya, encara molt basat en la crema de materials fòssils i en la fissió de l’isòtop 235 de l’urani.
La dictadura que es va anar mantenint després del cop d’estat militar del 18 de juliol de 1936, va voler castigar Catalunya, també en el camp de l’energia. El Plan Energético Nacional (PEN1975) preveia 22.700 MW nuclears a l’Estat espanyol, dels quals 6.140 MW a Catalunya, on es van arribar a proposar 7 reactors nuclears: 2 a Ascó, 3 a Vandellòs i 2 a l’Ametlla de Mar, però finalment se’n construïren 4: 2 a Ascó i 2 a Vandellòs. El primer: Vandellòs 1, un reactor d’urani natural, grafit, gas (tecnologia francesa plutonígena) va començar a funcionar l’any 1972. Els altres 3, d’urani enriquit i aigua a pressió (tecnologia americana): Ascó 1, que va ser comprat l’any 1971 (930 MW), opera des de desembre 1984; Ascó 2, comprat l’any 1972 (930 MW), opera des de març 1986; Vandellòs 2 que va ser comprat l’any 1975 (985 MW), opera des de març 1988. No va ser cap casualitat que la dictadura franquista imposés a Catalunya la major densitat de reactors nuclears de la península. El règim franquista i els seus monopolis compraren els 3 reactors del rang de 900 MWe quan no hi havia cap al món funcionant amb aquesta potència. El primer reactor nuclear de potència semblant que va començar a funcionar al món va ser el reactor North Anna 1 (Estats Units d’Amèrica), que va iniciar els seu funcionament l’abril de 1978 amb una potència elèctrica de 948 MWe (potència tèrmica de 2.940 MWth).
Per poder tenir la nació catalana “atada y bien atada” s’imposaren nuclears. Catalunya, avui dia, no té cap mena de competència en energia nuclear. El mineral d’urani, necessari per disposar del combustible, prové de països forans amb jaciments d’Urani, on es vulneren els drets de les persones. A més a més, l’enriquiment del combustible en l’isòtop urani-235 es fa en un país (Rússia) on la democràcia brilla per la seva total absència.
Però el catalanisme (tant el cívic, com el polític) mai no ha tingut ni ha desenvolupat cap model de sistema energètic propi i adequat per a Catalunya. Ni en la generació d’energia amb fonts d’energia neta, ni en l’ús final de l’energia per evitar el malbaratament encara avui massa imperant. Solament hi va haver una proposta: “Cap a l’aprofitament integral de les fonts renovables d’energia” (que es va publicar a la revista d’Alternativa Verda: L’Alternatiu, nº 2, hivern 1985). Ningú en va fer cap cas . . .
Això ha fet que, a Catalunya, una part de la societat no qüestioni l’enverinat llegat que va deixar la dictadura, que va instaurar un sistema energètic basat en cremar fòssils i fissionar urani-235, en benefici dels monopolis territorials que el franquisme va crear acabada la guerra civil. Les conseqüències ja les patim ara: escalfament global (ingents emissions de GEH: CO2, CH4, etc.), enverinament radioactiu de la biosfera (emissions de radioactivitat a l’aire i a l’aigua, combustible irradiat que s’haurà de gestionar durant centenars de generacions), . . . Quina quantitat de radioactivitat s’ha abocat a l’aire i a l’aigua pel funcionament dels 3 reactors, avui operatius, des que començaren a funcionar? quina quantitat de combustible irradiat hi ha acumulats en l’emplaçament de cada reactor? Algú n’ha avaluat les conseqüències que això té sobre l’entorn i les persones?
Una altra conseqüència n’és l’escandalosament penosa situació de la generació renovable al nostre país, torpedinada per la prepotència practicada per la nuclear i les fòssils (imposades per la regulació que hi ha hagut vigent a l’Estat espanyol, durant molt temps). Altres conseqüències han sigut la baixa prioritat en millorar l’eficiència energètica del sistema (per exemple, la poca o nul·la acció en rehabilitació energètica del poc eficient parc d’edificis existents).
Els únics intents que hi ha hagut a Catalunya per canviar aquesta situació han estat: el Pacte Nacional per a la Transició Energètica de Catalunya (govern del MHP Artur Mas), la Llei del Canvi Climàtic (govern del MHP Carles Puigdemont) i la Prospectiva Energètica de Catalunya – ProEnCat (govern del MHP Quim Torra).
Qualsevol govern que seguís als 3 governs citats, tenia la obligació de treballar un Pla Territorial, tal com havia demanat el Parlament i diversos sectors de la societat. El resultat ha estat el PlemCat, fet públic pel govern del MHP Salvador Illa. El PlemCat, posat a informació pública, fa servir un llenguatge que ha creat confusió a molts nivells: el text del PlemCat parla de “zones de prioritat” quan en realitat són solament zones amb possibilitat d’implantació. Així, alguns sectors han posat el crit al cel, en no haver entès (i ni tan sols haver llegit) el que hi ha escrit al PlemCat, on es diu ben clarament que el límit de superfície municipal destinada a captar el Sol i el vent en cap cas ha de ser superior al 5%.
Mentrestant, al món està ocorrent una veritable revolució tecnològica tan en la forma com es genera l’energia, captant la que hi ha a l’entorn (solar i eòlica) i transformant-la en energia utilitzable, com en la forma de fer-la servir per cobrir els serveis que la societat demana. Les tecnologies d’emmagatzematge (elèctric i tèrmic), de generació de calor (bombes de calor), d’automoció elèctrica i sense conductor, els inversors formadors de xarxa, les microxarxes, . . . . tot plegat està capgirant radicalment el sistema energètic del passat, ja que permet la generació d’energia neta en qualsevol lloc i de qualsevol grandària, cosa que fa possible gestionar amb elevada eficiència l’energia que es fa servir, obrint la porta a un l’empoderament de la societat i a la pràctica de la democràcia energètica (creant holons a tots els nivells, configurant una holarquia).
Catalunya pot quedar al marge d’aquesta revolució energètica si no entoma, de forma urgent i seriosa, i amb ferma decisió, aquesta revolució. La indecisió i la paràlisi vol dir marginar-se d’un capgirament que obra les portes a una nova forma de progrés al servei de tota la societat.
Per a més informació:
Conferència «Catalunya i l’energia: passat, present i futur» a l’Institut d’Estudis Catalans, el dia 5 d’octubre de 2026.
