Fa vuitanta anys que va acabar la guerra d’Espanya i ara tots sabem que si no han estat capaços de tancar aquell episodi tètric amb una certa dignitat no és per atzar. Finalment, aquest allargament d’un conflicte que ens vol mantenir a l’època de la Guerra Freda ha esdevingut un excusa recorrent per mantenir l’acord marc de la transició mentre es repartien i reparteixen poder, autonòmic i municipal i, sobretot diners a mansalva en nom de l’autonomia, l’antifranquisme mític i la solidaritat universal.
De la Guerra Freda entre el comunisme oriental i Occident ningú, excepte la historiografia, en parla enlloc perquè encara que ses senyories no ho sàpiguen els temps han canviat i aquesta lluita ja fa anys que ha mutat. N’hi ha d’altres conflictes, és clar. A inicis dels noranta el paradís de l’Home Nou va fer figa perquè se sustentava i se sustenta en una ideologia totalitària que ningú quan la tasta la vol. A tombar de segle es va produir l’atemptat de les Torres Bessones a la capital del món que ens va mostrar la força de l’islamisme. Fan el boig perquè afrontar la realitat trencaria el Front Popular mental del 37 i fa mandra canviar el guió que coneixen de memòria.
El món ha girat com un mitjó, però l’oasi català fa veure en la política casolana que propaga el NO-DO regional que ells encara són al 19 de juliol del 36, no defensant Catalunya del feixisme castellà, sinó del nazisme internacional que mola més.
Ho fan amb pancartes i piulades quan han estat incapaços de foragitar la corrupció secular del sistema després de tants decennis. Moltes pancartes i massa DGAIES i informes titifusi per alimentar amics, parents i coneguts.
És una comèdia que la volen mantenir per secula seculorum perquè els ha permès escampar un discurs fal·laç que no reflecteix la realitat del segle XXI i distreu a tots dels seus onerosos tripijocs.
Els establerts fan veure que cacen nazis i ho fan heroicament amb un grapat de fotocòpies des de les butaques de les restes de la Ciutadella mentre el país cau per ineficàcia i corrupció. Treuen fotocòpies de tant en tant i se n’aprofiten dels recursos de tots mitjançant el mal govern, el deute desbocat i les retòriques caritatives per pessigar recursos i repartir-los en bona part entre els seus. No és una opinió. És una constatació que s’expressa en els pressupostos generals.
Feia gràcia observar el valerós bloc antifeixista donant-se cobertura a si mateixos, als responsables del Titànic. Cada cop és més clar que un important sector de la població entén que l’alternativa que esberla la manera de fer del règim de 78 neix a Ripoll. Són els seus enemics, ells mateixos, qui ho avalen i confirmen el nou lideratge amb la seva fúria defensiva i autoritària. Molts catalans creuen que l’alcaldessa és l’única oposició real, de moment, a les forces colonials i als seus col·laboradors autonomistes, els de la fotocòpia que van de la maneta amb el PSOE.
La pel·lícula de terror que observem és encara més bèstia i no s’acaba aquí perquè mentre aquesta colla infla el pit amb representacions pròpies de la faràndula, Espanya ens continua furtant cada any un 8% del PIB de la suor dels catalans. És a dir que des del gloriós 1r d’octubre de 2017 han volat cap a les arques de l’Estat que ells continuen justificant gairebé dos-cents mil milions d’euros que no és cap bagatel·la.
Segons les dades oficials.
