El fet de ser mare és una realitat biològica que supera qualsevol expectativa. La raó de ser de qualsevol societat és la seva continuïtat i això passa per la maternitat, per les dones. L’opció de viure-ho simplement com una experiència més a la vida d’una dona ha quedat al mateix nivell que d’altres experiències com viatjar, millorar professionalment o obtenir reconeixement públic. I el resultat és que cada vegada queda més en darrer terme en la limitada finestra d’oportunitat que la fertilitat natural permet.
Sobretot des dels anys seixanta del segle passat amb l’explosió feminista, les dones han encarat la maternitat d’una forma més limitada, àdhuc com una càrrega, fins i tot quan els homes s’hi han sentit més compromesos. De fet, les famílies, també les tradicionals, amb més garanties d’èxit per conviure i romandre fidels, es miren la procreació amb cautela i distància. Es calcula tot i, sovint, el resultat és ajornar tenir fills, tot estrenyent encara més la possibilitat de fecunditat.
La dona amb els fills són una estampa que quan s’ha completat amb l’home tampoc ha millorat. Les polítiques de conciliació familiar tampoc són decisives quan una parella es planteja aquesta opció d’esdevenir pares. I sobretot de ser mare, tenint en compte el que suposa la gestació, com parèntesi biològic indispensable en la vida de la dona. Una realitat única de gran transcendència personal, però també social i nacional.
La gestació són nou mesos de canvis físics plens de desenvolupaments i de noves decisions. Sobretot en el primer embaràs. A partir del segon, tot es clarifica més i fa les coses més senzilles. Enlloc se n’ensenya i sovint està ple d’improvisacions que aprofiten audaçment els venedors de productes per a nadons. Però la gestació pertany a la dona, la qual sense una cultura que la reconegui i la dignifiqui s’ho repensa i ho ajorna.
Al final, també hi ha descendència, amb totes les obligacions i deures que suposa. Les escoles de pares són inexistents i els vincles de la gestació generen en la mare una responsabilitat afegida, tot i que cada vegada, per sort, més compartida amb el pare. Els fills quan es veuen com una llosa ho són com un llast per a tota la vida. Quan es veuen com una ampliació de la convivència familiar en un entorn de confiança i implicació són una benedicció.
Els referents de la cultura de la maternitat són imprescindibles en una societat sana que cuidi la seva continuïtat. I la solució no pot ser només el que expliquen els avis, hauria de ser sobretot un consens social sobre la seva necessitat i la seva gran importància. La demografia no és una variable més, és la variable fonamental. El que alguns en diuen el capital humà passa per la maternitat, les famílies unides i alegres i la vida senzilla en la proximitat.
Família, vida i nació són tres trets segurs en una societat que ha d’afrontar grans reptes, però que viu amenaçada per l’individualisme més exasperant on es viu superficialment d’experiències que sempre caduquen.
