Aquest article va sortir publicat, en llengua castellana, a la revista Energías Renovables (número 252, juny de 2026)
Al començament de l’electrificació, els diversos sistemes de generació aïllats que existien, es van interconnectar, de manera que cada unitat de generació injectava electricitat al sistema (a la xarxa) i cada usuari final obtenia de la xarxa l’energia que necessitava per cobrir les seves necessitats. Hi havia pocs sistemes de generació i multitud d’usuaris de l’electricitat.
Però, en ple segle XXI, l’ús massiu de les energies renovables, especialment la solar i l’eòlica, trastoquen el sistema heretat del passat, ja que irromp la generació, a qualsevol escala, a qualsevol punt de la xarxa i, a més, el que abans eren només usuaris finals distribuïts per la xarxa, ara són a més generadors distribuïts a la xarxa.
La legislació vigent europea reconeix el dret de la ciutadania, individualment i de forma comunitària, a captar energia de l’entorn, transformar l’energia captada i usar-la directament (autogeneració i ús directe).
Però què passa quan la generació comunitària i l’ús estan separats a l’espai?
Alguns estats de la Unió Europea han determinat que la distància entre generació i ús ha de ser limitada, interpretant de forma incoherent la paraula proximitat escrita a la directiva. En ple segle XXI, i quin significat té aquesta paraula?
Per als nostres avis, la proximitat es mesurava en funció del temps que es trigava a accedir, caminant a peu, a cavall o en un carruatge, a un lloc per proveir-se d’algun bé o servei. Però la irrupció de l’automòbil accionat per la combustió de fòssils, va canviar radicalment el significat de la paraula, apropant llocs que els nostres avis consideraven molt allunyats. I no diguem què va significar la irrupció de l’aviació, a la segona meitat del segle XX. I entrat el segle XXI, la irrupció d’internet i de les comunicacions globals fa possible que a la pràctica desapareguin les distàncies.
I això, quina implicació té per al sistema elèctric? Doncs que desapareix qualsevol mena de distància entre la generació i l’ús final, per més allunyats que puguin semblar amb criteris passats.
Aleshores, per què l’obstinació dels legisladors de l’Estat a limitar la distància entre el punt de generació i el punt d’ús?
Per què els membres d’una comunitat d’energia eòlica, amb un aerogenerador participat per sis centenars de persones, que viuen a distàncies diferents del punt de generació, no poden treure de la xarxa la quantitat d’energia que els correspongui, generada per una turbina eòlica propietat de la comunitat?
Avui hi ha eines que permeten saber allò que la turbina genera en temps real i també saber la demanda, en temps real, de cada membre de la comunitat eòlica. I això permet casar generació i ús, en temps real, per possibilitar que els membres de la comunitat puguin fer servir directament l’energia generada, al preu de cost de generació, sense interferència del mercat majorista d’electricitat.
Segurament, els gurus de l’electricitat ens respondran que en fer ús de la xarxa per vehicular l’electricitat des del punt de generació fins als domicilis dels membres de la comunitat eòlica, per mitjà d’una xarxa que en té propietari, s’han d’assumir els costos que n’implica l’ús. Així van sorgir els peatges, que encara reprodueixen el concepte d’un caduc passat pel qual els peatges es van associar a la potència i al nivell de tensió contractats pels usuaris. Vet aquí l’error que arrossega el sistema: fer els peatges independents de la distància entre generació i ús, especialment en el cas de comunitats d’energia renovable.
Per què no fer peatges proporcionals a la distància entre generació i ús? Això faria possible que els membres de la comunitat eòlica poguessin disposar, en temps real, de la proporció d’electricitat generada amb el vent, al preu de cost i assumint el peatge corresponent, en funció de la distància entre la turbina i el domicili de cada membre de la comunitat eòlica.