La submissió de Catalunya a l’Estat espanyol no és només una anomalia democràtica; és, sobretot, una llosa econòmica i social que hipoteca el present i el futur dels catalans. Aquesta dependència política es tradueix, dia rere dia, en una asfíxia material planificada per anorrear-nos nacionalment. Denunciem que l’Estat utilitza els recursos que genera la nostra economia no per servir l’interès general, sinó com a mecanismes de càstig i contenció contra el motor econòmic i social que representa el nostre país.
Aquesta realitat es manifesta, en primer lloc, a través d’un espoli fiscal sistèmic i colonial. Any rere any, independentment del color del govern a la Moncloa o a la Generalitat, Catalunya veu desaparèixer entre el 8% i el 10% del seu PIB. Parlem de més de 20.000 milions d’euros anuals —l’equivalent a tot el pressupost anual de Salut i Educació conjunt— que surten de la butxaca de les famílies i les empreses catalanes per no tornar mai. No estem davant d’un mecanisme de solidaritat interterritorial, ja que es vulnera sistemàticament el principi d’ordinalitat, empobrint Catalunya artificialment per sota d’altres territoris que aporten molt menys. Aquest drenatge de recursos no és un accident; és una decisió política per llastar la nostra competitivitat i reduir la nostra qualitat de vida.
El maltractament econòmic que patim per part de l’Estat té conseqüències funestes com les que hem viscut aquesta setmana amb l’accident tràgic que tristament ha assolat les vies de tren de Gelida a l’Alt Penedès per la caiguda d’un mur de contenció. Aquest fet és conseqüència directa de l’abandonament que durant decennis ha patit la nostra xarxa de Rodalies i Regionals amb algunes línies d’infraestructures bàsiques que arriben a tenir fins i tot més de cent anys. Els retards, les anul·lacions de combois, l’eternització d’obres que mai arriben a fer-se, el tancament d’estacions, l’envelliment de catenàries i l’escassa renovació del material mòbil són el pa de cada dia dels usuaris.
La desinversió crònica en infraestructures, especialment a la xarxa ferroviària (ADIF i RENFE), s’ha convertit en una humiliació diària que ens subordina nacionalment als interessos de Madrid com a centre absolut, on s’executen inversions molt per sobre del pressupost mentre a Catalunya patim un incompliment sistemàtic amb una execució pressupostària irrisòria que sovint no arriba ni al 40% del que s’ha aprovat sobre el paper. Un exemple clar d’aquesta visió és com l’estat gestiona la demanda del corredor Mediterrani, abandonant-la durant decennis per prioritzar un corredor central sense cap mena de justificació productiva, més enllà de l’enaltiment de la capital dels espanyols pagat per la capacitat de producció catalana.
Davant d’aquest panorama, i coincidint amb l’intent de nous pactes i negociacions per crear una nova empresa de Rodalies en la que ells encara tindran tota la capacitat d’indecisió i de mala gestió, cal manifestar ben clar i ben fort que cap dels problemes de les nostres infraestructures i dels nostres serveis públics té marge de millora mentre romanguem en aquest Estat a qui, a més, enforteixen els partits que fins i tot ara s’autodenominen independentistes tot i ocupar institucions sense cercar la independència. Saben perfectament que l’Estat espanyol mai complirà els seus compromisos d’inversió. Saben que cap pacte fiscal dins del règim comú aturarà el drenatge de recursos que patim els catalans. I tot i així han optat per abandonar la confrontació i asseure’s a negociar les molles d’un traspàs de Rodalies incomplet i un finançament que mai arribaran. En lloc de fer valer la força del conflicte per alliberar-nos, utilitzen la seva posició per mercadejar amb els nostres drets i blanquejar l’estabilitat del Govern espanyol a canvi de quotes de poder autonòmic. Han convertit la política catalana en una mera gestoria de la misèria que ens imposen. En voler pactar la mida de la gàbia en lloc d’obrir-ne la porta, es fan corresponsables del col·lapse dels nostres trens i de l’empobriment dels nostres serveis públics i de la nostra gent.
Cap pacte, cap negociació amb Espanya representarà la més petita millora per als nostres connacionals. És un camí barrat i per a Dempeus, negociar la dependència és acceptar-la; i nosaltres hem nascut per trencar-la. La independència és, avui, l’única resposta racional a l’espoli.
