Al Nacional del 6 de desembre, l’article “Què està passant amb el nou servei militar a Alemanya?” parla de les manifestacions de gent jove en contra de tota mena de servei obligatori (que el govern alemany no descarta en un cas extrem) i que surten al carrer amb pancartes com “parlar i no lluitar”, “no a la guerra” o amb el vell eslògan “arades i no armes”.
Segur que a Espanya en general i sobretot a Catalunya amb la poca gràcia que ens fan els militars hi hauria les mateixes reaccions. I malgrat tot, és una reacció sortida del cor i no pas del cap. A les meves memòries Baix Continu (El Toll, 2023) dedico un capítol a la necessitat que tindria una Catalunya independent de tenir també un exèrcit propi i a descriure com crec que hauria de ser. I l’acabo dient: “A pacifista no em guanya ningú. Però ser pacifista només vol dir negar-se a usar la violència armada per a atacar, conquerir, subjugar. Negar-se a tenir eines per defensar-se i saber usar-les no és ser pacifista; és, amb perdó, ser babau”.
Els pacifistes il·lusos haurien de rumiar per què nacions pacifistes de mena com Suècia i Finlàndia, han entrat a l’OTAN, cosa inimaginable abans de la invasió russa a Ucraïna. I a Alemanya encara és pitjor, ja que Rússia (i no són suposicions, sinó fets comprovats) fa el que pot per desestabilitzar el país amb desinformació, atacs cibernètics, drons per damunt dels aeroports, etc.
Putin ha dit recentment que no té cap intenció d’envair cap país europeu, però que si Europa vol guerra, està preparat per fer-hi front. Qui es pot creure encara qualsevol cosa que digui aquest home? Que Europa no vol guerra ho sap perfectament. També va dir abans d’entrar a sang i foc a Ucraïna, que els moviments de tropes russes a la frontera amb el país veí només eren maniobres que s’acabarien aviat.
I tornant al cas d’una Catalunya independent (sigui quan sigui), jo soc el primer a rebutjar un servei militar del tipus tradicional espanyol, massa llarg, fent perdre el temps al jovent amb una instrucció que només serveix per a fer desfilades militars, i propugno un servei amb característiques preses del model suís i de l’israelià, que proporcioni el màxim de possibilitat defensiva amb un mínim de destorb de la vida del jovent. Prescindeixo dels detalls, que enumero ben clarament al meu llibre.
Comprenc (i tant!) que a cap jove li faci gràcia portar un uniforme que en cas extrem li pot costar la vida. Però el món no és com el voldríem sinó com és amb tots els dèspotes, megalòmans i cobejosos als qui no els fa res sacrificar vides a dojo per satisfer les seves ànsies de poder, de riquesa o del que sigui. I mentre hi hagi gent així, cal mirar de ser prou fort per no ser-ne víctimes. És així de senzill.
