Observem com Ebre enllà el poble pla, escriptors, doctors, polítics, periodistes i opinadors, educadament o airada discrepen en tot menys en un tema: Catalunya. Aquest territori els pertany d’ençà que Felip V de Castella va publicar el Decret de Nova Planta. L’opinió dels catalans d’abans i els d’ara no compta. Els sentim discutir sobre lawfare, notícies falses, policia patriòtica, investigacions policials o judicials prospectives, que si l’UCO fa això, o el de més enllà. El debat és calent, enfrontat, dretes contra esquerres. Que si PP són l’extrema dreta, o els de Vox encara més. Que si el PSOE —sense PSC perquè ha estat absorbit i diluït— no compleix amb segons qui, ni amb segons què; que convenen eleccions avançades… Tot és opinable, menys que Catalunya els pertany. Innegociable.
“Unanimidad” pel que fa a Catalunya, siguin poble pla o científics. L’espasa de Dàmocles és el 155, sempre latent. Es discuteix de tot menys de reformar la Constitución per deixar una porta oberta a les nostres vindicacions. No convé a ningú canviar una constitució dissenyada i transaccionada com a territorial —que permetia desenvolupar, diferenciadament, nacions històriques i “autonomias” inventades i el “café para todos”. En Roca calla. Silencis amagats de l’Herrero de Miñon. Després del 1r d’octubre de 2017 vam tenir el discurs reial del tres d’octubre, les deslocalitzacions d’empreses —Sabadell inclòs—, “cada uno que haga lo que pueda” i les memòries de l’emèrit, que tenen missatge. Cal continuar immolant Catalunya a la Pedra del Sacrifici —com feien els mexicans— i ja feu el Decret de Nova Planta de 1716.
Pocs han analitzat aquest acte de Felip V. Fou un decret, una disposició de l’executiu de llavors que concentrava en el rei els tres poders. Un decret, res més. És clar, del 1714 al 1716 Felip V era absolutista “ordeno, mando y que se haga pronto”. Aquells decrets, el de Mallorca i el de Sardenya —per a ser legals— s’haurien d’haver ratificat per les nostres Corts, cosa que no succeí. La Cort era el rei amb el seu “consejo de Castilla”. Els decrets no són lleis. Lleis són les que s’aproven al Parlament, que mai va estar convocat per a aprovar o suspendre res. Tampoc el MHP Puigdemont va debatre res al Parlament per a suspendre la República. És clar, rei o MHP, en cas d’urgència podien fer-ho però calia la ratificació en Corts, i no la tenim. Aquell decret i aquest, són nuls de ple dret, llavors i ara. Tampoc era el decret, un decret llei i encara menys un decret-legislatiu.
A l’hora de tornar a jurar les constitucions penseu que, en tot cas, el Decret de Nova Planta de 1716 va anul·lar les institucions, i en va suspendre part del contingut, com també va fer el MHP a la proclamada República catalana. Ambdues suspensions són reciclables. El Decret de Nova Planta, va tenir en compte el Tractat d’Utrecht de 1713, que va adjudicar a l’emperador Carles els territoris catalans de la Mediterrània, és a dir les Balears —menys Menorca— Sicília, Sardenya, Nàpols, Flandes…, gestionant-ho tot des de Viena, l’olianès Marques de Rialb, Ramon Frederic de Vilana Perles i Camartasa, que va nomenar virreis i magistrats arreu, entre ells, a la magistratura de Nàpols, l’olianès d’origen, professor de dret de la Universitat de Barcelona en Francesc Solanes, fins al 1734 que s’exilià a Viena. Vist amb perspectiva els tractats de Pau, no eren tals, només treves per rearmar-se. Felip V, tot seguit, va atacar Sicília. Ara passa el mateix.
Ara com ara, el rang normatiu imperant és per aquest ordre:
1. Els Reglaments i Directives de la UE —en crisi d’identitat, i crec que cal reestructurar-la davant l’amenaça de Trump.
2. Els Tractats Internacionals.
3. Les lleis orgàniques, les lleis ordinàries i
4. finalment, condicionats, els decrets llei i els decrets-legislatius, a desenvolupar per Reglaments.
Felip V de Castella -IV a Catalunya- era un rei absolutista, titular del poder únic. A Catalunya estava subjecte a Corts, de fet, va jurar complir les constitucions catalanes del 1701, signant el “contacte social” que lliga al monarca amb els titulars de la sobirania, el poble, però va trair-nos, d’aquí la guerra de Successió. Recordeu amb interès Anglaterra (Tractat de Gènova de 1705) i l’Escola de Salamanca que atorga al poble pla el dret de rebel·lió o d’abjuració contra el rei que no compleix.
L’absolutisme va durar fins a la mort de Franco. Ara el rei Felip VI és un rei constitucional, sotmès a lleis internacionals i nacionals, i als tres poders de l’estat que el dictador va deixar ben lligats. Aquella Constitució espanyola del 78 va mutar cap a una altra no votada, la constitució —post 23F del 1981—, LOAPA, la sentència del Tribunal Constitucional del 2010 contra l’Estatut de Catalunya de 2006, sentència que ha deixat orfe d’empara a Catalunya, sota un sempre latent 155 “in vigilando”, no fos cas que aquests catalans es tornessin a desmarcar, d’aquí l'”unionisme” a ultrança, poder judicial inclòs, pel que sembla.
Tot l’espanyolisme polític està conjurant en un “A por ellos”, Pegasus o altres clavegueres, amb fons reservats. Argumenten que “España no hay más que una”, també ho era quan el seu imperi abastava tota Amèrica, el Sàhara Espanyol, Sidi Ifni, Fernando Poo, Filipines, la Florida, Cuba, Puerto Rico, Maó i Gibraltar. Uns territoris els perderen per traïcions pròpies o alienes; altres la “madre pátria” se’ls vengué per quatre duros; altres més els abandonaren a la seva sort, sense consultar-los, res de referèndum d’autodeterminació. Passaren de ser espanyols, a no ser-ho, apàtrides, nòmades en el desert, cedit ara —en documents reservats— a aquells que ens ocuparen durant més de 700 anys, i que, planificadament i esglaonada tornen, amb xalava o sense, o amb hijab, nicab, xador, vels varis, burca afgana o no, “conquerirem Europa amb el ventre de les nostres dones” diuen. Sense soroll, tornen els expulsats el s. XV portadors de tallit katán, tzitziot… casquets, cofes o sotanes de diferents tipus. Mentrestant, deslocalitzem al Nord d’Àfrica, contra els pagesos d’aquí, la indústria agroalimentària i altra com vàrem fer amb la Xina. La Unió Europea feble, sense gaires criteris, hi negocia migracions o vés a saber què, sense exigir a l’hora d’atorgar documentació allò de “renunciant al fur propi si fos altre, em sotmeto als compliments de les lleis, llengua i costums pròpies de la nació de residència…”.
A l’Espanya actual tot debat està permès, menys enraonar d’autodeterminació. Dic enraonar, verb no conjugat en llengua castellana. Parlen, xerren, dialoguen, negocien…, verbs comuns en català i castellà, però a Castella no enraonen políticament, per cloure acords per finar el conflicte. Hipòcrites han estat les converses entre els catalanistes, el pres Cerdán, o el mitjancer caribeny. Negociaven contraprestacions, indults, amnisties…, per enterrar el que va succeir el primer d’octubre del 17. Tot se n’ha anat en orris. L’ “unionismo” ens considera “tierra conquistada” amb amenaça de ser bombardejats de tant en tant. S’imposen polítiques lingüístiques i de migració per diluir-nos “sin que se note el cuidado”. Engany a mitges. Ja ho diu “L’Art de la guerra” de Sun Tzu, no et fiïs de qui ha negociat amb qui t’allibera. En nostres escons, cada partit imposa obediència deguda. Desunió, front a l'”unionismo” que clama centralisme. Perdrem! Madrid deixa que ens barallem. Ells sempre ho ajornen tot, esperant que el temps curi la ferida. Mentrestant els calés no arriben, patint les conseqüències els residents a Catalunya, castellans i estrangers inclosos.
M’ha vingut a veure un antic company dels temps inicials de l’ANC, tots dos érem membres de Reinicia que aplegava moltes entitats i que es reunia a Òmnium, on vam desenvolupar molts projectes. Parlarem de com va sorgir Constituïm i altres, i de com estem ara de desencisats. Si volem avançar republicanament, no podem discutir sobre les branques, sinó sobre com construir un únic tronc, l’estat propi. Per a aquest objectiu prioritari, cal sumar-nos-hi tots, coordinar-nos com a moviment, lluny de noms i sigles. Els individualismes ho impedeixen. Caminant es fa el camí, deia Machado, exiliat, és clar. La qüestió és si el volem transitar aquest camí. Tot té un cost i un temps d’oportunitat. Ara és l’hora segadors! Per autoestima i sentit de pertinença, pacíficament i democràtica, fem-ho. Costarà però ens en sortirem. Contra “unionismo”, unionisme.
