Em costa molt d’entendre que hi hagi mentalitats que considerin que només amb bona voluntat i immillorables intencions es pot influir en la bona gestió de la vida pública. En la millora de les condicions econòmiques, les relacions socials i la bona convivència. Hi ha una idea ben escampada des de molts sectors d’opinió que consideren que només la santedat declarativa salvarà el món de la confusió. Fora desitjable, però no és un remei infal·lible.
Més bona voluntat i esperança que van propiciar les idees redempcionistes de l’Home Nou de Lenin i tots els seus, difícilment les podrem trobar en cap altre moment de la recent història de la humanitat. Amb això, no per ser un desig tan bondadós no hem de deixar d’avaluar la mort, el dolor i la misèria que ha escampat i escampa per tot arreu aquesta doctrina quan s’ha pretès materialitzar. Mai ha funcionat i qualsevol persona amb dos dits de seny ho ha de tenir en compte si algú li proposa ara una benaurança similar.
Que a la Catalunya vilipendiada del segle XX i XXI s’hagi de recórrer des d’una opinió editorial d’un mitjà de comunicació a l’insult per no tenir prou caràcter per parlar d’un tema d’actualitat com és la immigració a Catalunya, em sembla d’un fanatisme intolerable.
Que a la Catalunya inflada per interessos econòmics, un opinador no s’atreveixi ni a parlar del número, de la intensitat, de la intencionalitat i de les conseqüències d’aquesta barbaritat que ens han aplicat des de fa anys l’Estat espanyol i els nostres, i que quan ho faci sigui per censurar-ho en nom de la moral, dels seus complexos morals, el desautoritza. Hi ha feines en les quals crec que cal tenir un estómac de ferro i no només una consciència beatífica.
Parlar d’immigració a Catalunya no ha de ser racisme a la força com no ho és que la parella no vulgui tenir dotze fills. Parlar-ne no és pecat, parlar d’immigració, criticar les religions autoritàries, com les ideologies està clar, criticar el turisme desorbitat que també està conformat per persones, criticar el mal govern dels instal·lats i la cobdícia d’una economia que ens ha dut al la misèria és una obligació. Parlar i denunciar sense complex els negocis fets en nom de la solidaritat és una obligació. No una qüestió tàctica.
Ho recalcarem novament: la culpa no és de les persones que venen sinó dels barruts, de les corporacions, que han permès i han generat les condicions d’aquest desgavell. Hem de parlar sobretot d’aquests subjectes i de les seves accions furibundes. I de qui els emblanquina en nom de la moral.
Titllat de racistes als qui observen, primer amb consternació, després amb cabreig, la sanfason dels responsables públics, és impropi d’un servidor públic. Dir-ho en un país que ha estat víctima d’aquestes polítiques durant una dictadura ferotge i maldient, un país que s’ha empassat dòcilment totes les ocurrències d’assimilació promogudes des del poder, és un insult. Un país que durant els darrers vint i cinc anys ha suportat amb estoïcisme les conseqüències d’una nova arribada massiva de persones com cap altre país a occident en pau, ja comença a tufejar alguna cosa més que bona sensibilitat i bon cor.
És una reacció encara més punible que la de la resta de mitjans públics i subvencionats que des de la recent enquesta del diari monàrquic que dona ales a la senyora Orriols ara en parlen sovint, per només, no ens enganyem, tranquil·litzar la bona gent. «No patiu que ara ja en parlem». Retòrica i més negoci.
En nom de la llibertat d’expressió, ja n hi ha prou!