He llegit d’una tirada el llibre de J. Nualart Casulleras Tres dies d’agost. L’autor ha creat amb aquest llibre una eina molt valuosa per a futurs historiadors. Però també ho és per als catalans d’avui, perquè convida a fer-se més d’una pregunta. Per exemple, hi ha (sobretot els que sempre critiquen Puigdemont o el consideren “amortitzat”) qui diu que tot plegat no va servir de res. De debò? Jo soc d’una altra opinió. I alguns lectors diran, és clar, ves què ha de dir en Grau que sempre el defensa? Tan senzill no ho és. He defensat sempre el president, en la modesta mesura que puc, contra el partidisme cec que voldria esborrar-lo del mapa, però sempre intentant conservar una imprescindible objectivitat. I ara anem a la meva resposta de si aquells tres dies d’agost van servir de res.
En primer lloc, crec que van demostrar que quan hi ha prou gent que treballa amb cos i ànima, braç a braç, amb prou enginy per adaptar en cada moment uns plans fets a la realitat immediata, s’aconsegueixen coses que semblaven impossibles. Com deixar amb un pam de nas un estat totpoderós malgrat un desplegament massiu de policia i malgrat una operació gàbia que no va impedir que l’ocell se’ls escapés. I ens van demostrar que, per analogia, si aquella unitat estratègica que tants catalans hem demanat als nostres polítics, hagués funcionat i no l’haguessin impedida uns interessos personals o partidistes de curta volada, hauríem pogut ser capaços de posar Espanya contra les cordes i avui seríem molt més a prop de la nostra fita nacional.
I, en segon lloc, em pregunto si per algú altre que Carles Puigdemont, s’hauria trobat la mateixa disposició a córrer els riscs personals que van tenir tots els que van participar en l’operació. I no sé veure a ningú que hagués despertat el mateix decidit entusiasme que va caldre per dur-la a terme. Ho he dit més d’una vegada. El president no és cap superhome. És senzillament una persona íntegra, que si comet errors els reconeix i n’aprèn, i que no diu una cosa i en fa una altra. Això són coses que l’anomenada “senzilla gent del carrer” sap veure més clar que no es pensa gent més “enlairada”. I per això, som molts que el tenim en alta consideració. I per això es va trobar la gent que el portés a l’Arc de Triomf, i el tornés a fer sortir. I per això encara és un atot important en la nostra lluita. Que surti gent nova que encapçali la lluita no disminuirà per res la seva importància, però li facilitarà, quan arribi l’hora, poder passar el relleu i retirar-se merescudament del primer pla polític.
La situació política a Espanya és més que complicada i portaveus de Junts han dit que “aquesta tardor passaran coses”. I com més valent i més arriscat sigui allò que passi, estic segur que més ressò trobarà entre el poble, que (no ho oblidem) té prou nuclis d’organització (de l’ANC en avall). I llavors potser podrem dir que aquells tres dies d’agost van ser una mena d’assaig general, una prova del que el nostre poble és capaç de fer si està convençut de la utilitat d’allò que faci.
Haver donat motius per totes aquestes reflexions, amb el seu excel·lent llibre, amb la seva feina acurada, exacta i sempre curosa de no perjudicar ningú amb les seves revelacions, és cosa que no podem agrair-li prou a Josep Nualart. I així, i atrevint-me a parlar en nom de molts lectors del llibre, vull dir-li senzillament, GRÀCIES.
