Aquest 12 de maig hem «celebrat» l’aniversari d’unes eleccions al Parlament de Catalunya que donaren com a resultat una davallada sonada del conjunt de les forces suposadament independentistes que perderen el 52% dels vots aconseguits en les eleccions anteriors.
A partir d’aquí el panorama polític a Catalunya féu un capgirament com des de les primeres eleccions després de la mort del dictador, des de l’inici del que s’anomena democràcia, però que cada dia que passa agafa més força i significat el que corre de boca en boca amb l’accepció de timocràcia. Per què? Doncs senzillament perquè l’actuació de l’Estat espanyol s’allunya cada dia més del que, com a exemple, és una veritable democràcia en aquesta Europa de la qual l’Estat espanyol en forma part.
L’arribada al capdavant del govern de la Generalitat de l’exministre de sanitat espanyol, senyor Salvador Illa, que públicament va manifestar-se a favor de l’aplicació de l’article 155 per castigar als «rebels» catalans, que el 1r d’octubre del 2017 s’havien manifestat de manera aclaparadora per la independència del seu país, va trasbalsar tot el que, ni que fos amb massa lentitud, s’havia anat aconseguint amb el convenciment i la lluita de milions de catalans. Sí, de milions. El 1r d’octubre foren prop de tres milions els que anaren a votar i donaren el seu Sí a la independència de la seva pàtria.
Molt s’ha dit i s’ha escrit sobre la immensa sorpresa i decepció que va causar el suport al PSC-PSOE per apoderar-se del govern català. Més aviat que no pas tard el temps està posant les coses al seu lloc i cada dia que passa el president Illa ens dona nous exemples de la seva subordinació a l’Estat espanyol i als corifeus de l’espanyolisme secular que fa més de tres-cents anys estem patint.
Tanmateix, tot i el que estem patint i suportant, si bé és bo mostrar amb tot el nostre ànim, la força i magnitud que puguem el nostre total desacord amb l’actuació del senyor Illa i dels que li fan costat, no podem llençar el barret al foc i passar-nos el dia queixant-nos i tampoc acceptar bona part de la política seguida pels partits que l’opinió pública ha batejat com a «processistes»; hem de tornar a posar-nos dempeus i recuperar l’esperit i l’ànim del 1r d’octubre.
Són molts anys de lluita, de patiments, però també d’algunes grans victòries i no podem mai de mai oblidar a tots aquells que ho han donat tot perquè el nostre pugui arribar, com més aviat millor, a ser un poble lliure entre els pobles lliures de la terra.
Podríem citar-ne uns quants dels que ho ha donat tot, fins i tot la vida, però la llista seria interminable. Mai els oblidarem.
L’important és l’objectiu i gairebé l’havíem assolit. La repugnant persecució, per una banda, i l’abandonament poruc dels objectius perseguits per molt comprensibles que els puguem trobar els han deixat totalment de costat. Hem de tornar a fer nostre l’esperit de tants patriotes que ens han precedit. Fem nostres les paraules de Víctor Alexandre a l’acte de comiat a Lluís Maria Xirinacs, al fossar de les Moreres, el dia 17 d’agost del 2007: «La independència no és cap privilegi, la independència és un dret. I és perquè hi tenim dret que la volem. La volem per poder realitzar-nos com a poble, la volem per poder-nos representar nosaltres mateixos, amb la nostra veu i amb el nostre vot, en el concert de les nacions, la volem per fer la nostra aportació al progrés de la humanitat». Ho hem de tenir ben clar. No podem arronsar-nos. És l’única alternativa.
