E
l catalanisme reformista covat els anys seixanta va concloure que a partir de la restauració el nervi de la nació catalana recauria en la llengua i no en la catalanitat. Ensenyar el català i no ser perseguit per parlar-lo era un acord de mínims per continuar de bracet amb el nou règim de la Corona. Amb aquesta decisió ideològica van apartar del sentit comú i de la lògica més elemental l’essència de la catalanitat que diu que si parlem català és, senzillament, perquè ho som.
Era l’única sortida que se’ls va ocórrer per intentar salvar una mica l’essència del país perquè en aquell moment els catalans encara no estàvem preparats per a la substitució i potser la resposta hauria estat més abrupta. Als anys vuitanta els catalans encara érem el cinquanta per cent de la població i no el trenta com ho som ara.
Amb aquesta decisió volien evitar les lògiques friccions amb els nouvinguts de cultura castellana i resoldre-ho temporalment i retòricament només amb la docència, una acció que ha estat insuficient perquè ni això han sabut fer correctament. Hi ha molts catalans administratius que saben dir “Bon dia”, ho entenen tot i voten els partits del 155. Vet aquí on ens ha dut aquest invent.
Aquest acord de mínims ha estat un desastre que ara observem amb estupefacció els resultats insuficients d’una idea tant frívola com ingènua de creure que davant de l’onada immigratòria dels seixanta n’hi hauria prou amb l’escola i TV3. És clar que aquesta fórmula podia funcionar a Cervera, a Valls o al Sant Cugat dels vuitanta, però no va ser tan incisiva a Sant Joan Despí, Sant Vicenç dels Horts, Rubí, o fins i tot a Barcelona on la comunitat castellana ja era majoritària i votava socialista.
Ha estat catastròfic perquè, a més, els establerts i el cor mediàtic van decidir que el resultat va ser excel·lent, una falsedat que els ha servit per justificar retòricament les noves onades immigratòries.
La minorització dels catalans, i per tant de la catalanitat, ha esdevingut letal i un verí que ha anat malmetent l’ànima de la nació, lenta, però impecablement mentre la bona gent pensava que els nostres ho tenien tot ben controlat.
Si a Catalunya, també a la resta dels Països Catalans, els governs autonòmics i la justícia hispana es veuen amb cor de fer el que volen amb l’essència del país és perquè saben que el pes demogràfic dels naturals cada cop és més feble. Senzillament perquè ja són majoria social i en una “democràcia consolidada” com aquesta poden fer el que vulguin. Perquè la substitució ja està molt madura.
Si a la Catalunya del Tripartit no es van atrevir a tanta ignomínia, que Déu n’hi do, és perquè la minorització de la catalanitat encara no era tan evident i ER no depenia tant del pressupost general per fer-ne de les seves.
El poder no es manifesta amb floritures i manifestos voluntariosos com el nou Pacte de la Llengua signat pels del 155, els comunistes pragmàtics que sempre han mirat a Moscou o Madrid, i els qui es van oblidar de defensar-la davant del Suprem. Els resultats electorals ja fa temps que indiquen que a l’àrea metropolitana, on més immigració va haver-hi durant aquells anys de Dictadura, ja s’ha produït aquesta substitució i governen els catalans administratius que pensen i parlen en castellà tot i haver estat escolaritzats amb la llengua d’en Verdaguer. Això és tan elemental que fins i tot fa riure haver-ho de recordar.
Fa pocs dies un conegut periodista-filòsof afirmava que la culpa de la desaparició del català no és que cada cop en siguem menys. Per ell és deu sobretot al fet que no hi ha bons professors de català sense preguntar-se ni el perquè. Cada cop en trobaràs menys. A Castella tampoc en trobaràs de bons professors per molt que els paguis bé.
Hi ha un altre filòsof-polític que tot indica que acabarà a les files Juntaires que també va per la mateixa línia. Repetia a les xarxes la recepta que no és altra que això s’arregla fomentant les facultats de filologia i sanejant-les. Originals. En un país on gairebé no hi queden indígenes, els més joves van repetint les fantasies fracassades dels seus pares autonomistes.
Ja ho veiem. En 45 anys d’autonomia, Catalunya s’ha convertit en un país de mentalitat decretista burocràtica. La mentalitat decretista és la que diu i creu que tot s’arregla només escrivint als Butlletins oficials els desideràtums que ni es poden complir, per incapacitat o per impossibilitat. Tant se val.
El decretisme és demanar que puguis parlar català a les Cortes de la metròpoli mentre cada dia entren per l’aeroport centenars d’immigrants que parlen el castellà de les Amèriques. El decretisme és una mena d’autisme polític que pretén que a Europa el català sigui oficial encara que a Catalunya es fongui irremeiablement en una realitat social que li és adversa per culpa de la minorització.
Cal ser bonafé o uns hipòcrites desvergonyits.
