P
els que pateixen d’una manera o altra d’opressió, com ara nosaltres els catalans, l’humor, la ironia, la sàtira, poden ser una eina més per palesar que no es rendeixen, que els hi poden lligar les mans, però no se’ls hi pot capgirar el cor ni el cervell. Els lectors que em fan l’honor de llegir-me ja saben que els meus articles sempre són molt seriosos. Avui demano la seva comprensió si avui faig una excepció, amb un petit poema satíric que vaig escriure fa anys, adaptant al terreny ibèric la llegenda eslava de la ciutat de Kiteix que va desaparèixer de la nit al dia i una vegada a l’any apareixia i tornava a desaparèixer.
Ja sé que Madrid no desapareixerà així, però potser vindrà dia que als manaires que hi viuen se’ls hi esmicolarà als dits el poder del qual fan aquest ús abusiu i arbitrari. I això també seria una manera de desaparèixer. Un aclariment perquè no hi ensopegueu: la paraula “madarikazio” vol dir en basc “maledicció”. I anem ja a:
LA CIUTAT INVISIBLE DE DIRDAM:
(Per arrodonir el mal fat / —més val pecar per excés— /aquí el nom de la ciutat /està escrit al revés)
A la deserta estepa de Tasquella / s’alçava fa molt temps la gran Dirdam / Igual que Roma, altiva i orgullosa / xuclava a tots els pobles del voltant. / Tenia grans palaus de rica planta / i monuments de reis i generals, /un parc anomenat La reculada/ i el mai prou ponderat museu del Prat /.
Pels dirdamenys, el centre de la terra / era al bell mig del seu Portal del Sol. / La resta -el món sencer- eren províncies / amb menys valor que el tronxo d’una col./ Als temples de la parla de Tasquella /encens li oferien als altars. / Qui fos tan ruc d’usar una altra llengua / era, a Dirdam, anatematitzat./
Un dia, a la plaça d’Ai-si-beles / bruixots de tots els pobles cabrejats / hi conjuraren, amb platets i bombo / les emprenyades veus d’avantpassats / i proclamaren la condemna eterna / —amb màgiques paraules— de Dirdam: / “Ozú! Madarikazio! Setze jutges! / Botafumeiro1 Guanche! Pipa i pam!”/
Udolà el vent i es van sentir tronades / i, amb l’últim mot, la vila s’esfumà. / No va quedar ni el riu de les Pomeres / damunt la groga pols de l’altiplà. / I diuen que la vila condemnada /es fa visible una vegada a l’any / I que s’hi senten crits de Vivazpaña! / en el castís llenguatge tasquellà. /
No m’hauria atrevit a fer aquesta brometa, si no recordés tots els acudits antifranquistes que corrien en els moments més durs de la dictadura, com aquell (per escollir-ne un de tants i tants) de l’empleat de Correus que a casa seva diu tot satisfet: “Avui m’he passat la major part del dia donant cops a la cara d’en Franco”, posant el mata-segells als de l’època amb la cara del dictador.
