Hi ha coses que són ben clares. Qui fa esclatar una bomba i produeix un reguitzell de víctimes innocents és un terrorista. I això hauria de valer també per Trump, aquest fatu, ignorant, ensuperbit i (per desgràcia) poderós individu que amb la seva bomba aranzelària capgira, per mal de tots, les regles internacionals, guanyades a poc a poc i amb treballs, per fer un món millor, sigui quin sigui l’èxit obtingut fins ara, que pot ser discutible però no menyspreable.
Aquest home ha dit així clarament: “el que vull és fer Amèrica gran tal com jo ho entenc i de la resta del món tant se me’n fot”. L’opinió general és unànime: aquest home ni sap el que es pesca ni sap que menteix i el seu país en resultarà tant perjudicat com els que ara ell vol castigar. Però el mal ja estarà fet. A mi, modestíssim observador de darrera fila, m’ha inquietat de seguida la pregunta de les conseqüències de la “bomba trumpista” per Catalunya.
En els darrers anys, l’economia catalana ha fet un progrés notable i una de les causes va ser diversificar la direcció de les seves exportacions i no dependre més del mercat espanyol per a la prosperitat. I la pregunta urgent és: quin tant per cent de les exportacions catalanes va a parar als EUA? Suposo que no és pas petit i això pot produir un greu trasbals que faci pujar l’atur i produeixi alguna fallida empresarial. A Alemanya ja es parla que cal activar la recerca de nous mercats disminuint decisivament la dependència de l’americà. El mateix faran altres estats i el mateix haurà de fer Catalunya. Però això és cosa que no es fa amb quatre dies i mentrestant caldrà fer la travessa del desert deixant enrere tan pocs cadàvers com sigui possible.
Hi pot haver possiblement per a nosaltres un altre efecte negatiu col·lateral. Que els perjudicis que tingui la bomba trumpista per a Espanya els vulguin atenuar amb un augment de l’espoli financer de Catalunya, que ens escanyi encara més. Dels ignorants de Madrid se’n pot esperar tot. Sigui com sigui, no venen temps fàcils
Aquest article és més curt de la llargada normal que acostumen a tenir els meus. Però entrar en més detalls és cosa que ja fa altra gent més qualificada que jo. I m’atenc sempre a la dita de Carducci: “qui diu amb vint paraules allò que es pot dir amb dinou, també és capaç d’altres malifetes”
