Josep Lluís Trapero i la seva agenda secreta semblen haver descobert unes reunions clandestines del sergent major dels Mossos d’Esquadra. Qui, juntament amb Quim Forn, van gestionar bé la crisi ocasionada pel 17A de fa quatre anys segons l’opinió generalitzada a la premsa catalana dels darrers anys. La visita de Josep Lluís Trapero a l’Audiència Nacional, el Tribunal Suprem i la Zarzuela del passat 15 de juliol és, si més no, estranya i ha deixat perplex un sector de l’independentisme pel seu secretisme i les circumstàncies.
Trapero va ser restituït al capdavant dels Mossos d’Esquadra el novembre passat, després de ser absolt a l’Audiència Nacional en el judici pel seu paper en el referèndum de l’1-O. Si bé sempre ha manifestat públicament que “complir la llei, que és al que estem obligats” i ha tirat pilotes fora sobre el succeït arran de l’1-O del 2017, manifestant que no n’estava al corrent, sembla que les conseqüències l’han afavorit malgrat haver de presentar-se i declarar com a imputat per sedició. Aleshores defensava que sempre havia estat lleial al Govern, però més aviat i sobretot, sembla que va treballar amb lleialtat amb l’autoritat judicial.
Per una banda, va ser lloat per la seva valentia i rapidesa en el paper que jugaren quan hi va haver els atemptats terroristes a les Rambles de Barcelona i a Cambrils, fet que per aconseguir un efecte rebot va ser manipulat i menystingut per la premsa i la cúpula d’autoritats polítiques espanyoles amb la finalitat d’emmascarar la seva incompetència o presumpta desafecció. Per altra banda, va ser atacat per donar continuïtat amb la imposició de l’aplicació del 155 i les temptatives de centralització sense límits de l’Estat.
És, però, Trapero, l’home que va protagonitzar i estar enmig de la Generalitat i de l’Estat, tot evidenciant les contradiccions del Procés? El límit era la legalitat o bé la voluntat de trencar amb l’Estat espanyol? Les seves declaracions pretenen fer-lo sortir il·lès i sense responsabilitats en un altre intent fallit dels líders independentistes, o bé va posar de manifest que no s’estava treballant per una república catalana. No hem d’oblidar que va actuar en contra dels líders empresonats i exiliats, i deia que el seu president era Puigdemont, no? Lleialtat personal o professional? Realment era veritat o un simulacre del qual no s’esperaven aquest final?
És innegable la valentia o fortalesa que han hagut de mostrar i la lluita aferrissada contra discursos d’odi, acusacions falses i interpretacions partidistes de la legislació espanyola, de vegades plena de lleis anacròniques i contradictòries. Cal preguntar-nos, però, si el referèndum i la declaració d’independència constituïen en realitat un pla per aconseguir una negociació política amb Madrid, potser se’n va anar de mare o bé els hi van posar en safata per tal d’exercir de braç executor amb totes les forces, aprofitant l’avinentesa; també donar un bon escarment a la població que n’és partidària com a una nova i més contundent acció repressiva que ha anat seguida de totes les acusacions, en algunes de les quals fins i tot el govern català s’ha presentat com a part acusadora, fent seguidisme de casos puntuals, aleatoris i exemplificant que no constitueixen delicte, i moltes de les quals acaben desestimant-se, perquè la por s’escampi com la pólvora.
Hem de ser conscients que en l’estat autonòmic que vivim, les competències i opcions reals d’actuació són molt limitades i, és per això que en definitiva —si no es produeix cap canvi radical— l’Estat “està per sobre de totes les coses”: així doncs, per què no anotar aquestes trobades a l’agenda? Una cara B? Molta és la informació que no es té realment ni s’ha fet pública sobre el compromís adquirit amb el Govern català aleshores i sobre la seva missió a Catalunya ara. Ara torna a ser al mig i en dubte: aleshores, hauria de continuar en el càrrec i de quin costat està?
No. Un càrrec d’aquest nivell no pot tenir reunions clandestines amb les autoritats espanyoles, sense que ho sàpiga el conseller d’interior i el govern de la Generalitat. Crec que s’hauria de destituïr, i si no es fa, potser no eren tan clandestines.