Molts són els textos historiogràfics sobre la Catalunya lluitadora i reivindicativa, i també els d’història política i fins i tot d’historiografia. Un exemple, potser poc conegut o oblidat ens serveix per a recordar-ho.
Josep Llord fou un escriptor religiós i estudiós de les primeres societats, les religions, l’origen dels estats i les guerres carlistes, entre els segles XIX i XX, que ha deixat per a la posteritat dues obres en què ens basem per a explicar els seus dos arguments que, d’alguna manera, poden ser llegits avui en dia tot i que en un altre llenguatge, poc habitual, però clar. Autor de Campanya Montemolinista de Catalunya, o Guerra dels Matiners (1926) i La lliçó de la història. Cap a un món nou (1927), recull en aquestes obres un seguit d’idees i missatges, alguns dels quals exposem a continuació: la primera, de tipus historicista i, la segona, de caràcter més analítica i teòrica per explicar un tipus de pràctica molt identificable a Catalunya.
La primera obra està centrada en la segona guerra carlista que va enfrontar els partidaris del pretendent carlí, comte de Montemolín, Carles Lluís de Borbó i de Bragança, de qui pren el nom: “en la guerra montemolinista veiem com les forces d’En Cabrera, representants de les comarques carlines, s’uneixen amb les forces republicanes, representants de les comarques liberals de Catalunya, i totes plegades van contra un enemic comú”. Hi diu que el motiu pel qual aquest conflicte va créixer a Catalunya, i no en altres llocs de l’Estat, són les moltes decisions polítiques que el govern espanyol d’aleshores fomentava, entre les quals el plantejament d’una llei de duanes feta pel ministre d’Hisenda: “Aquesta llei comprometia d’una manera greu els interessos de la indústria catalana, permetent, sots pretext de protegir les mires de les altres províncies de l’Estat, la concurrència en els mercats d’Espanya dels gèneres, fruits i efectes, el mateix colonials que estrangers”. La ruïna i situació dels treballadors portà a aplegar molts homes del Principat disposats a lluitar per reivindicar els seus drets: segons Llord, Pavía anuncià que Catalunya recolzava d’una manera decidida els montemolinistes… Oblidar i obviar les necessitats i situació adversa del poble ha estat una tònica reincident en la nostra història, igual que també mentir i reprimir-lo sota l’aparença de normalitat. Tal com l’autor diu també al pròleg: “Endemés, per als catalans, alguns d’aquests episodis tenen doble interès, ja que es tracta de fets ocorreguts exclusivament o quasi exclusivament a Catalunya …” i l’escriu perquè creu que “Cal admirar la fe, constància i entusiasme d’aquells catalans, nostres avis, que sofriren tota mena de penalitats en ares d’una causa i unes idees que creien bones i redemptores. Cal respectar doncs … i servar bona memòria d’ells, tant per llur bona fe, qualitat que es fa rara avui, com per lluir esperit de sacrifici, cosa que a nosaltres també ens costa de comprendre”.
A la següent obra, es diuen veritats aclaparadores i que es remunten a molts anys d’històries que en l’actualitat més recent tenen reminiscències bastant evidents. De tots els capítols en què s’estructura, destaquem el setè que tracta dels “Principis econòmics actuals són falsos” i el vuitè sobre “La qüestió de les llengües no oficials”. Tenint en compte la data, no deixen de ser remarcables afirmacions com: “Els estats opressors tenen dues menes de súbdits o ciutadans, els ciutadans de primera classe i els ciutadans de segona classe”; on també s’afirma —pel que respecta a la nostra llengua—que: la confusió té lloc precisament quan es pertorba l’ordre natural de les coses; i aquesta pertorbació la produeixen els estats opressors, quan imposen velis nolis el respectiu idioma oficial als pobles opressors. “Dins del territori de cada grup ètnic o lingüístic, l’únic llenguatge que val, perquè és l’únic llenguatge natural i útil que hi ha en el mateix, és el propi” i “de la mateixa manera que tots els éssers de l’univers tenen dret a la vida, igualment totes les races i totes les llengües”. Titlla de greuge dels opressors el d’avorrir i vituperar els llenguatges no oficials, tot reconeixent el tracte despectiu rebut per qui la parla, i el tractament de la llengua “la qual és foragitada arreu de Catalunya (de la Catalunya que pertany a l’Estat espanyol, i de la Catalunya que pertany a l’Estat francès)”, tot dient que no és cert que quins es troben en aquesta situació (d’opressió) hi estan perquè volen o hi volen estar: ”dintre d’un mateix estat la raça opressora explota iniquament les nacions oprimides i manté en la ignorància i en l’embrutiment les colònies d’ultramar”, així com el tractament diferencial entre províncies i colònies d’un mateix estat, referint-se també a les colònies que són territoris del mateix estat.
Partidari de la dissolució dels exèrcits i del dret i el deure dels homes de procurar el seu alliberament. La situació econòmica també és objecte d’un capítol en què ja es fa referència a l’espoli i tracte interventor i d’apropiació de recursos apuntant que “aquesta unió no pot ser més que voluntària, per tal que ha d’estar establerta sobre la confiança d’uns pobles envers els altres”.
És clar que a la pràctica i realitat això no és així, esperem, però que algun dia puguem donar per superats cert tarannà i autoritarisme i cal aspirar i instar a aprendre la lliçó d’història, d’una vegada.
