En una compareixença d’urgència el president espanyol en funcions, Pedro Sànchez, ha informat que convocarà eleccions espanyoles pel 10 de novembre. D’aquesta forma, les forces polítiques catalanes han assolit, en part sense buscar-ho, el seu objectiu bàsic: bloquejar la governabilitat espanyola, com a premissa indispensable per fer efectiva la secessió.
Pels socialistes espanyols qualsevol opció que no sigui la majoria absoluta és una rendició a les condicions catalanes, per modestes que siguin. Una realitat que fins i tot s’imposa quan els representants polítics catalans vinculats a ERC estan disposats a signar un xec en blanc. I ni així ha estat possible un acord de mínims per configurar un govern espanyol que decideixi alguna cosa més enllà del que diguin o facin el jutges espanyols.
Els 22 diputats catalans (15 d’ERC i 7 de JXCAT) presents a les corts espanyoles pesen com una llosa de plom per a la configuració de les majories parlamentàries. Tot i que hagin manifestat per activa i per passiva, ERC i JXCAT respectivament, la seva voluntat d’apuntalar un govern espanyol “dialogant”, la seva mera existència n’impedeix la viabilitat.
L’independentisme en les eleccions generals del 28 d’abril de 2019 va revalidar una doble victòria: el partit més votat va ser una formació independentista (ERC) i la suma de voluntats contràries als partits del 155 mantenia, lògicament, la majoria. Aquesta contundència democràtica és la que no ha permès la formació d’un govern espanyol, tenint en compte que l’objectiu per la independència, d’acord amb el mandat democràtic sorgit del referèndum d’autodeterminació, roman intacte entre els catalans.
La preocupació creixent entre sectors de l’independentisme per la deriva del cap de llista d’ERC, Gabriel Rufian, cap a postulats de col·laboració o cooperació amb Espanya, ha tingut una conclusió estranya: el PSOE continua aspirant a guanyar a Catalunya, com sigui i al cost de convocar unes noves eleccions. Des d’Espanya, en general, però en especial des del món del PSOE, els postulats republicans dels catalans es veuen, pel simple fet de ser-hi, com una amenaça.
A la impossible Espanya republicana li calia la crossa del republicanisme català per reeixir (amb el llindar dels 176 escons, els 123 diputats del PSOE i els 42 de PODEM, els hi calia l’abstenció, com a mínim, dels 15 diputats d’ERC), i aquesta crossa, precisament, ha estat l’escull insalvable per formar un govern espanyol.
Les noves eleccions espanyoles del 10 de novembre de 2019, segons les enquestes més recents, poden tornar a reproduir el mateix escenari. L’independentisme, àgil en l’activitat democràtica, pot mobilitzar-se, en totes les seves diverses opcions, i igualment assumir la funció legítima i necessària de contestació a l’ajornament del mandat sorgit del referèndum d’autodeterminació del passat primer d’octubre: la independència, amb la constitució d’un nou estat en forma de república.
