1r d’octubre de 2017: Una victòria robada!

Malgrat les manifestacions reiterades de conspicus líders de l’espanyolisme més ranci i rampant, els estats, tampoc l’espanyol, no han existit sempre ni des de temps immemorials; per més que alguns defensen la filiació espanyola dels artistes de les coves d’Altamira. La humanitat no ha estructurat institucionalment el que coneixem com estat fins al segle XVII, ja que abans no havíem trobat més que regles, consells o normes per acompanyar la potestat del sobirà inqüestionable i solament sotmesa a la divinitat.

És a partir de les fonamentacions en el camp del dret que Jean Bodin va avançar en el segle XVI el que va propiciar la concreció durant el regnat de Lluís XIV a França, malgrat la coneguda afirmació del monarca “L’Etat c’est moi!” de les primeres veritables estructures de l’estat absolut.

Però la doctrina en els camps del dret i la filosofia política que apadrinaran l’evolució vers la forma dels mal anomenats estats nació moderns continua, amb contradiccions, amb els pensadors britànics com Hobbes, a cavall dels segles XVI i XVII, en plena guerra civil anglesa, que continua defensant un estat absolutista lligat a la monarquia per pretesament emparar els individus de llur tendència individual i grupal a l’autodestrucció. En canvi els pensadors britànics Locke, segle XVII, i Hume ja en el segle XVIII, són els veritables cervells de les dues revolucions britàniques que senten les bases de l’estat liberal, molt més complex i institucionalitzat que els precedents. Finalment qui emmarca i defineix, fins avui, definitivament de manera funcional i estructural com és i ha de funcionar l’estat és W.F. Hegel, segle XVIII. El qual, al marge de les seves obscures teories sobre l’esdevenidor i l’Esperit Absolut, amb total precisió ho resumiria en els següents punts:

Publicitat
Llibre: El Judici - Lluís Busquets
  • L’estat solament té plena legitimitat i dret d’existir, si és capaç de mantenir les seves fronteres contra la possible hostilitat dels estats veïns que l’envolten.

  • De la mateixa manera, l’estat hegelià que de fronteres endins disposa del “monopoli de la violència”, està plenament legitimat per imposar-se per la força contra les forces disgregadores o rebels que sorgeixen en el seu interior.

L’actual estat borbònic neofranquista espanyol ha seguit la lògica de l’estat hegelià. Cal recordar que es tracta d’un artefacte en construcció/destrucció que comença la seva història estatal solament des de principis del segle XIX, amb el llast monàrquic, supeditat tant a l’oligarquia rendista i terratinent com a l’església catòlica, impulsat des de Castella. Malgrat les prèdiques interessades que parlen de l’estat més antic d’Europa tan falses com les que parlen de l’estat més descentralitzat el món! Tradicionalment Espanya ha provat de resoldre tots els seus conflictes usant la força, amb un substrat polític autoritari devorat per la corrupció.

Actualment Espanya no pot garantir directament les seves fronteres externes, solament pot sobreviure supeditada als EUA, a l’OTAN, als designis de la Unió Europea i dels diferents monopolis o càrtels transnacionals. En aquests àmbits la seva debilitat i la seva impotència són manifestes.

Pel que fa a la crisi amb Catalunya, en algun moment pròxim al 1r d’octubre el govern de l’estat espanyol i el conglomerat de forces que l’organitzen i maneguen, arriben a la conclusió que la raó d’estat exigeix reprimir el moviment independentista i el referèndum propugnat amb l’ús indiscriminat de la força. Mentre al mateix temps neguen la legalitat i la realitat factual dels comicis anunciats. Pretenen, doncs, aplicar la fórmula hegeliana davant el conflicte intern.

Què va succeir?: La violència preparada amb el desembarcament del CNI en massa, la reestructuració dels serveis d’informació de Guàrdia Civil i Policia Nacional, el reclutament dels “incontrolats” d’extrema dreta i els seus aliats del lumpen residents en el país. L’enviament de nombrosos contingents policials davant la sospita de passivitat de la policia autonòmica, eren el preàmbul del desencadenament d’una operació centrada a impedir el referèndum a tot preu amb l’ús de la màxima violència que permeten els temps actuals. Amb això els separatistes serien derrotats i l’Estat espanyol reforçat.

Però, la raó de l’estat que es volia imposar a garrotades fracassa, el poble organitzat espontàniament, desobeint les consignes de fer protestes simbòliques, utilitzant tècniques de resistència pacífica defensa els col·legis electorals, les urnes i el dret a votar. Mentre les furioses forces colonials veuen fracassar l’intent de frustrar el referèndum.

Al marge de les especulacions sobre suposades telefonades de no se sap qui, el migdia les forces policials espanyoles es retiren a les casernes, hotels i vaixells, no solament desistint de la pretensió d’avortar les votacions sinó que abandonen i deixen de controlar/ocupar el territori, tret d’alguns punts neuràlgics. El poble combatiu unit per la base i en defensa de la República es troba exercint un domini efectiu tel territori català. Aquest domini exercit pels CDR, assemblees, col·lectius, comitès, etc., més enllà de sigles, no serà seguit ni pel Govern ni per les direccions dels partits i sindicats del país.

L’evidència, però, des d’un punt de vista hegelià és que l’Estat espanyol va ser incapaç, malgrat tots els intents, d’impedir el referèndum d’autodeterminació en una part del territori, que a més va abandonar sense control en mans de la gent. Per tant va ser derrotat, i es va mostrar com un estat fallit i en descomposició. La posterior evolució assenyala que la gent mobilitzada, amb una bona fe infantil, va esperar que el seu Govern i els partits independentistes acomplissin la seva part del contracte per la independència. Amb la seva inacció la direcció independentista va robar la victòria al seu poble.

Què no va passar l’1-O?

La direcció de l’independentisme processista es va mostrar impúdicament no solament poruga sinó merament autonomista, ningú del Govern va dir ni va fer res per implementar discursivament la independència, ni per explotar la victòria popular, ni per fer institucional el control del territori. Òbviament no va proclamar la República, ni va encoratjar les masses per tal que intensifiquessin el poder popular, simplement van tornar al regionalisme pujolista i van mendicar al derrotat Estat espanyol alguna concessió.

Les direccions partidàries i de les entitats sobiranistes no van mostrar als ulls del món, ni a les dels seus votants o associats, que l’Estat havia estat vençut i es mostrava com un ens en total fallida, ans al contrari el van mostrar com un Moloch sanguinari invencible. Davant la possibilitat revolucionària d’aconseguir la República per la via ràpida, tot i la possibilitat d’una confrontació directa, ni tan difícil de vèncer ni tan terrible com es va pintar, potser la vaga general del dia 3 d’octubre va palesar que el somni era ben a l’abast.

L’Estat espanyol està ara en un procés dialèctic de confrontació interna on s’han aguditzat totes les contradiccions entre els sectors més reaccionaris que veuen en el retorn al passat i amb l’autonomia dels poders militars, judicials i policials, mai depurats, la darrera possibilitat de mantenir l’estat unit i amb la mateixa oligarquia vivint del BOE, abraçats a la monarquia. Enfrontats a mort amb els sectors capitalistes més moderns i amb el que resisteix d’una classe mitja en vies d’extinció que veu en la proclamació de la IIIa República la solució als problemes territorials i polítics. Coincideixen ambdues cares del Janus hispànic en una sola cosa: a castigar, humiliar i explotar la darrera colònia que li resta a Espanya.

La conclusió que cal assimilar definitivament és que va existir un referèndum vàlid, amb el seu vot massiu i l’obstinada resistència no violenta del poble que va proclamar la República catalana i el territori va ser alliberat de facto en tota l’extensió del Principat. Després dels lamentables espectacles viscuts fins al 27 d’octubre de 2017, la sola autoritat legítima que haurien de reconèixer els independentistes catalans hauria de ser la del president legítim exiliat Carles Puigdemont! La resta és voler fer asseure a una taula de negociació a un cadàver en descomposició, l’Estat espanyol, del qual solament podem rebre: corrupció, miasmes, violència, rapinya i repressió!

Ho tenim clar o preferim ampliar una base sense cap altura, ni la de mires?