Mediocres

Un mediocre és pitjor que un covard, car l’un fuig i s’amaga, el mediocre no, enganya, et fa creure que ell en sap, per amagar la seva irresponsabilitat i l’enveja és capaç d’engegar-ho tot a dides.

El primer d’octubre el poble va vèncer, el 3-O plantàrem cara a la ignomínia feixista, el poble, sempre el poble. Malgrat el coitus interruptus del 10 octubre forçat per la mediocritat de les elits polítiques i socials, el poble al carrer sense treva forçar un 27 d’octubre la DUI. I ara què?

La mediocritat dels polítics forçaren l’exili d’una part del govern i l’entrega ignominiosa al 155 altres, i van deixar sols els exiliats, i el poble al carrer defensant les institucions i la república.

Publicitat
Llibre: El Judici - Lluís Busquets

Vàrem fer eleccions imposades per la força del 155 amb el beneplàcit de la UE, el 21D, i vàrem tornar a guanyar, i malgrat llurs trampes i mentides, ho férem per majoria absoluta, en vots i escons, sí, en vots i escons.

Després d’un any de mediocritat absoluta de mentides, hem d’eixamplar la base, no som prou, 48%, pactem un referèndum, etc. Descobrim enganys, varen manipular car passem del 58%, amenacen amb un nou 155, pactem referèndums que ja vàrem fer l’1-O de la dignitat. I ara què? El bla bla bla dels covards i mediocres, de polítics petits sense personalitat, de poltrones lluents, de discursos grandiloqüents buits del tot plens de res. Dels mossos gloriosos de Trapero a xulos ignominiosos BRIVOX de Buch. D’excuses barates plenes de fum, d’intens d’esvair el referèndum legal i guanyat de l’1-O de deslegitimar la DUI del 27-O de deixar en l’oblit el M.H. Sr.  Puigdemont a l’exili, per vendre’ns reunions de pactes de fum, ofertes buides i tornar enrere desmotivant el poble, tot és igual, la poltrona tapa la covarda actitud d’un bon sou i cadira.

No és això companys, no és això, i no us ho permetrem. Ni un pas enrere. El referèndum fou l’1-O, guanyat a sang i foc i la DUI fou el 27-O. Exigim llur publicació al DOGC, el poble salva el poble i els partits mesquins falsos o porucs, si no serveixen, es canvien. Un partit no és res, la llibertat de la Pàtria ho és tot.

Cap mediocre barrarà el pas al poble, ara ja no.

Donec perfíciam.

5 COMENTARIS

  1. Penso que erres, Bentanachs, en el sentit que el passat ja ha passat. Aquell moment ja va passar, com va passar el temps del Jaume I o d’en Macià. El passat esdevé els fonaments del present, però no és el present. Quan en Torrent impedí que en Puigdemont esdevingués novament president, per la raó que fos, motu propi o instruccions des d’Estremera, va tancar aquella porta, i sebollir aquell moment.

    I potser, potser, havia de ser així, perquè la situació era tant tensa que tot-hom podria haver pres mal, i tenint en compte que les armes les té l’Estat espanyol i que la UE no tenia cap intenció de moure ni un dit, hauriem tingut una segona Setmana tràgica a canvi de res, i perdent les institucions. Però el pitjor no hauria sigut això, sinó que s’hauria acomplert la profecia de l’Aznar.

    Posem-nos un moment en la pell d’un català que es sent espanyol: és algú no especialment polititzat, que li agraden moltes coses de Catalunya, que es mira amb curiositat el sobiranisme tot i estar-hi en contra, que consumeix informació en castellà de les grans cadenes privades controlades per l’oligarquia espanyola, i que no veu cap intelectual espanyol alçant la veu per la degradació democràtica espanyola. I per posar-nos a la pell pensem en quan Espanya ens vol espanyols a la força. La declaració d’independència, encara que fos desprès d’un referèndum, era convertir-los en sobiranistes a la força. D’aquí la reacció del vot massiu al neofalangisme de C’s.

    I ara, si fossim aquell ciutadà català que es sent espanyol, durant aquest 2018 hem vist coses que no ens han agradat i que ens han fet pensar que Espanya no és tant perfecta com pensaven, tot i que també hem vist (amplificades pels mitjans de comunicació espanyols), les baralles i desacords, les misèries dins de l’independentisme. I també veu la solució fàcil a tot, al problema d’Espanya i als seus problemes econòmics particulars, que és el populisme de dretes. I a l’altre costat? Només si el republicanisme deixa de bastir castells al cel i ofereix propostes de govern sòlides i atractives, i alhora l’activisme segueix deixant en evidència al nacionalisme espanyol, es podrà atraure aquell ciutadà unionista cap al republicanisme català.

    • Però, les propostes atractives no hi éren abans d’aquest enrenou? Recorda la reforma de l’estatut que tant independentistes com catalans que se senten espanyols varen aconseguir filar i que fou esquarterat pel Gobierno….
      Quines propostes més atractives podem fer? Se’ns castiga com a poble, com a col.lectivitat per voler ser democràtics i no havent-n’hi prou se’ns titlla d’agressius i nazis…. què més hem d’aguantar? És pot xerrar de tot excepte allò que ells no volen xerrar…
      La solució que ens donen és que callem, abaixem el cap i deixem els somnis per les nits d’estiu…
      Què vol aquell català que se sent espanyol? No ho sabem gaire clar excepte que l’status quo no variï…
      Al revés fan aquest exercici?

  2. Pensa que als catalans que es senten espanyols se’ls en fot en general la política catalana, només han respost massivament quan s’hi han vist obligats. Per això no es sentien afectats ni pel dèficit fiscal, ni pel setge a la llengua catalana, ni pels insults als catalans (ells són espanyols), ni per l’Estatut i les seves retallades. Són sovint carn de populisme, el populisme del PSC i Comuns i els seus vots captius, i ara el populisme de C’s.

    Només es pot combatir el populisme amb informació, però el català que es sent espanyol s’informa amb els retalls de propaganda. Són molt interessants els articles en els que en Lluís d’Yzaguirre en fa una disecció d’aquesta manera d’informar: https://unilateral.cat/2018/12/21/els-metodes-nazis-de-ciudadanos-i/ i https://unilateral.cat/2018/12/29/els-metodes-nazis-de-ciudadanos-ii/

    Les barricades modernes són la informació i contrapropaganda, i el sobiranisme n’hauria de ser-ne conscient, i saber lluitar també aquesta guerrilla.

  3. Un parell de coses:
    1.- Jo crec que entre els Catalans independentistes, hi ha bastanta gent que viu bé “contra Espanya”. Contra Espanya s’han muntat un “xiringuito” confortable i per això arboren sofismes com “eixamplar la base” que no fan més que allargar el procés, dissoldre’l dins d’una bassa d’avorriment i desesperança i assegurar la seva pervivència en les seves poltrones. És un independentisme pusil·lànime, amb tocs folklòrics que si bé no deixa de ser autèntic, és tan reivindicatiu com per no molestar.
    2.- El problema nostre no és tècnic, o no només. Malgrat que ens inflen el cap amb sofismes per dir que tot plegat és només una lluita per la democràcia, no és només això. Aquí hi ha gent que se SENT catalana i gent que no. Hi ha gent que odia TOT el que pugui ser català. És també (i en alguns casos essencialment) un problema d’identificació. Aquí hi ha gent que no se sent identificada amb el que és català perquè ho rebutgen de front perquè l’odi, l’amargor i el ressentiment els emboira el pensament. I són molts. I no ens els guanyarem fent “polítiques inclusives” i anant a ballar sevillanes a la feria d’Abril. Això està perdut. Jo no m’imagino cap salvatge de C’s passant-se al bàndol contrari. I qui diu C’s, pot parlar de PP, Vox o PSOE.
    Com diu la cançó, no ets Català perquè has nascut a Catalunya. Ho ets perquè ho vols ser. I si vols ser Català, tal com estan les coses, difícilment ho podràs conciliar amb cap altra identitat nacional.
    Si no t’agrada la llengua catalana, si no t’agraden les institucions catalanes, si no t’agrada l’escola catalana, si no t’agraden els mitjans en Català, si no t’agraden els Catalans, llavors no ets Català, ets una annexionista espanyol.
    Llavors, entenc els pensaments 1 i 2 però només els subscric en part. La distinció entre catalans que se senten espanyols i al revés em sembla ociosa. No farem que ningú SENTI el que no sent. O és que els espanyols que viuen a Espanya i troben la situació del país en el seu conjunt criticable, han pensat en algun moment fer-se Portuguesos, o Catalans o Bascos o Gallecs? Malgrat la seva insatisfacció, no deixen de ser el que SENTEN que són: Espanyols. I no em sembla malament. Només critico que l’objectiu de l’independentisme sigui renunciar a sí mateix per fer la pilota d’aquells que sempre ens odiaran.
    I tal vegada seria interessant estudiar PERQUÈ ens odien tant.

    • Penso que tens molta raó en el que exposes, però que erres en la identificació. Hi ha molta gent que mai fins al passat 1-O va tindre la disyuntiva real d’haver d’escollir què era primer, si català o espanyol. Van haver de reaccionar i ho van fer en base al que sentien, però també a impulsos provinents de la informació que els arribava. Jo em vaig dur una gran sorpresa l’1-O quan, a la tarda, quan hom ja havia vist les càrregues policials, molta gent que jo considerava “unionista”, gent que votava al PSC perquè era allò “de veritat progressista”, estava a la cua per votar.

      La informació és la mare dels ous, si tens informació variada i lliure, sense manipular, arribes a unes conclusions que qui mira només T5 o A3 no arriba. I, a vegades, és només per matissos, per opinar dins una informació, per exemple posant un “il·legal”, o un “violent”.

      Els règims totalitaris en saben un pou d’això, de manipular la informació, i ací Espanya en comptes de millorar, empitjora cada dia. Mira la manera com el règim espanyol ven el pacte amb Vox, com a pacte de forçes de centredreta. I l’esquerra espanyola acusant l’independentisme, no recorda que en manifestar-se al costat de l’ultradreta i compartir plataforma (SCC) van blanquejar aquest ultranacionalisme que també se’ls menjarà a ells.

Comments are closed.