Un manifest desemmascarador

(Traducció de l'article en alemany publicat al meu Blog el 5.08.18. L'enllaç amb l'original és: https://peregraurovira.wordpress.com/2018/08/05/ein-entlarvendes-manifest/ L'article ha estat enviat a 70 eurodiputats alemanys, 18 d'austriacs, i a una vintena de publicacions a Alemanya, Suïssa i Àustria )

A tots els demòcrates d’Europa que creuen honradament (o càndidament) en una veritable democràcia a Espanya, hauria de servir-los de lliçó un manifest recentment aparegut a Espanya. Perquè una cosa que ni de lluny s’hi assemblés, a Alemanya fora inconcebible.

Què ha passat? 181 militars retirats, d’alta graduació (coronels, tinent-coronels, almiralls, capitans de fragata, etc.) han firmat un manifest amb el nom: “Declaración de respeto y desagravio al general Don Francisco Franco Bahamonde, soldado de España”.

https://ame.1.org.es/6750-2

Publicitat
Llibre: El Judici - Lluís Busquets

https://www.larazon.es/espana/manifiesto-de-177-militares-retirados-por-el-soldado-de-espana-AD19296134

https://www.europapress.es/nacional/noticia-casi-200-milöitares-retirados-firman-declaracion-defensa-franco-20180801151843.html

Els firmants opinen que hi ha “una campanya infame” contra ell i que la seva figura ha estat “vilipendiada fins a extrems inconcebibles”. També diuen que “ha rebut atacs permanents des de la seva mort esborrant sense pressa però sense pausa tot vestigi del seu treball per Espanya en els moments històrics que li va tocar viure”. I que “l’esquerra política i els seus mitjans afins han engegat una campanya sense mesura i difícilment comprensible”. I tot això “per amagar la realitat de l’actual enfonsament territorial de la nació”. Es neguen a acceptar que —com té previst fer el nou govern espanyol— les despulles de Franco siguin tretes del Valle de los Caídos i volen que es conservi com a monument de la reconciliació nacional.

Per més d’un motiu, això que diuen és molt gros. Un dictador que (fins i tot deixant de banda els centenars de milers de víctimes de la guerra civil) durant anys va prendre venjança sagnant de milers i milers de “rojos, separatistas y masones” (les tres obsessions de Franco, amb les quals a la pràctica designava tots els que s’havien posat en contra d’ell); que va fer construir la monstruosa instal·lació del Valle de los Caídos, com a mausoleu propi, amb treballadors forçats reclutats entre els presoners republicans, molts dels quals hi van morir pel tracte inhumà que hi van rebre; que no pensava pas a construir un “monument de reconciliació” sinó un monument per la victòria de la seva sublevació feixista, i per a la seva pròpia glorificació. I un genocida inhumà així, que es deixava aplaudir com a “salvador de la pàtria”, ara és encara defensat i glorificat per militars, la carrera dels quals va transcórrer sota el seu govern.

Certament, són oficials retirats i vells, però seria fals de suposar que entre els militars actuals no n’hi hagi molts que encara tenen nostàlgia de Franco. Naturalment també n’hi ha altres. El putsch de la Guàrdia Civil, el febrer de 1981, hauria tingut èxit si no hi hagués hagut un parell de generals valents que van procedir decididament contra els sublevats. Però les idees de Franco segueixen rondant per la política i la justícia a Espanya. Bandes de matons (emboçats o no) campen com volen a Catalunya impunement contra persones i contra signes independentistes i intenten de provocar una reacció violenta dels catalans, que llavors justificaria la intervenció de l’exèrcit per poder “desarrelar definitivament el fantasma de l’independentisme”. Però els catalans no pensen pas de caure en aquest parany. Els excessos d’aquestes bandes són documentats i denunciats. Però les denúncies són ignorades per la justícia espanyola (justícia?…). I el president del partit d’extrema dreta Ciudadanos, Rivera, encara té la barra d’atribuir aquests actes de violència —ignorant-ne totes les proves en contra— als independentistes.

Hom hauria d’imaginar-se què passaria a Alemanya si oficials retirats de l’exèrcit federal publiquessin quelcom de semblant. Per exemple, que des del final de la segona guerra mundial “hi havia una campanya infame de les esquerres i els seus mitjans, per difamar Hitler i que intentava ignorar i menysprear els serveis del Führer per la pàtria alemanya”. Les justificades protestes serien immenses i la reacció de la justícia alemanya seria ràpida com el llampec.

A Espanya aquests retrògrads poden glorificar el dictador feixista sense cap risc, i a les manifestacions o reunions de l’extrema dreta alçar el braç amb la salutació feixista, i bramar les corresponents consignes, segurs de fruir de la complicitat de la política i de la justícia.

Aquest és l’esperit que en els cercles decisoris fa que ciutadans pacífics siguin acusats de rebel·lió; que la Constitució espanyola sigui interpretada intencionadament de manera falsa i que s’hagi produït una inimaginable pèrdua de credibilitat de la justícia espanyola, contradita per jutges de diversos països europeus.

D’aquest manifest desemmascarador, Europa n’hauria de prendre nota veritablement, per acabar d’una vegada amb la llegenda de la “impecable democràcia espanyola”. Perquè  l’increïble esperit d’aquell dictador segueix present a les elits dirigents d’Espanya i ha portat a l’atzucac polític actual a Catalunya. Com ha titulat el prestigiós periodista Xevi Xirgo a l’article sobre aquest tema al diari El Punt-Avui: MIRA-HO, EUROPA!

3 COMENTARIS

  1. Respecte a la guerra civil, tot i la investigació de tants i tants historiadors, encara hi ha punts foscos, potser perquè hi ha molt poques pistes, i perquè els historiadors de tradició de dretes els han obviat, i els de tradició comunista estaven massa enfeinats encaixant-hi la seva cosmogonia.

    En una època en que el racisme era patró a tot occident (tot i que la brutalitat nazi ho tapà), l’eugenèsia s’aplicava a no pocs països, i era tema de debat entre personalitats de la talla de l’Azaña, a Espanya es poden trobar centenars i centenars d’articles, proclames, etc., reclamant la regeneració racial de la nació espanyola. I àdhuc hi ha una entrevista a un diari italià en que en Franco descriu que la guerra tenia com a objectiu “salvar a la Patria que se hundía en el mar de la disociación y de la degeneración racial”.

    Entre altres, el militar que feia de portaveu rebel, el Gonzalo de Aguilera, el 1937 també ho afirmà clarament a corresponsal anglesa Virgina Cowles: “Ahora espero que usted comprenda qué es lo que entendemos por la regeneración de España… Nuestro programa consiste en exterminar un tercio de la población masculina española…”. Hi havia un programa dissenyat per a exterminar, doncs, però cap historiador en dona testimoni més enllà de fer llistats i reculls de matances, atès que els documents oficials han desaparegut (mort en Franco es purgaren arxius de tota mena). I ha està, els historiadors es donen per satisfets.

    Les referides dalt i moltes altres dades que apunten al programa de regeneració racial es recullen en l’assaig “Els morts sota el menjador”, del que es pot llegir una referència i algunes pàgines a https://www.mylibreto.com/libros/es_els-morts-sota-el-menjador-g-remi-racismo-guerra-civil.html

  2. Sr. “Punts foscos”: No coneixia aquests detalls, però no m’estranyen. Se sap que la “Brigada Social” es va organitzar amb l’ajuda de Heinrich Himmler, el principal organitzador de les matances de jueus. Un mestre molt adequat per als feixistes sublevats. Que cofois estarien molts amb una Espanya sense catalans. Només que llavors el territori català seria probablement un territori desértic, Una ampliació dels Monegros, i no pas la vaca per munyir cada dia…

  3. Només esmentar que de demostrar-se una motivació de regeneració racial, la guerra civil passaria de massacre a genocidi. És una diferència molt important que donaria una perspectiva prou diferent de la historia contemporània espanyola en general, i l’encaix català a Espanya en particular.

    De fet el prestigiós historiador Paul Preston va escriure fa uns anys el llibre “L’Holocaust espanyol”, atès que les matances indiquen un programa específic, però el perquè ideològic és coix, no dona per a tant d’odi i tanta barbaritat. Sota la perspectiva racista, la ideologia (comunisme, separatisme) és considerada pels rebels com el símptoma de la malaltia: la degeneració racial. El cercle es tanca quan, com en el nazisme s’identifica la nació amb la raça, una raça pura dona lloc a una nació forta i poderosa, capaç de bastir imperis (l’obsessió franquista).

Comments are closed.