Enric I. Canela – 7 anys dels 10 Mil a Brussel·les: “Teníem raó en tot el que dèiem aleshores. Ara hi veig discurs, però no acció clara”

Enric I. Canela, fou militant de CDC des del 1984 fins al 2009, on ocupà diversos càrrecs en els òrgans directius. És membre fundador de l’Assemblea Nacional Catalana. Llicenciat i doctor en Química per la Universitat de Barcelona, on actualment n’és catedràtic de Bioquímica i Biologia Molecular i vicerector de Política Científica. És especialista en Bioquímica de la Nutrició. La seva recerca se centra sobre Neurobiologia Molecular. És membre de diverses societats científiques i ha publicat nombrosos articles de recerca en llibres i revistes científics de rellevància internacional.

El proper 7 de març farà 7 anys de la manifestació “10 Mil a Brussel·les”. Quin és el primer pensament o sentiment que et ve a la memòria quan ho recordes?
Que teníem raó en tot el que dèiem aleshores. Em ve al cap un agradable record. Una mica difuminat ja. La veritat és que sempre penso que uns i altres anem posant peces una sobre l’altre, les encaixem, i anem creant estructures. El que fa cadascú és el fruit d’unes determinades circumstàncies que han creat els que els ha precedit i de com les accepta.

A l’any 2009 la situació era molt diferent al moment d’ara. Situa’ns una mica en el context d’aleshores
Ho recordo com una època de gran desorientació política i un moment en què el sentiment independentista, entès, com l’entenem avui, no estava arrelat. Era bastant minoritari. Recordo que hi havia una campanya contra l’Estatut del 2006. S’havia impugnat al Tribunal Constitucional. Recordo, previ al posicionament de CDC a favor de l’Estatut, haver-me manifestat en contra que CDC hi votés a favor si no es donaven unes condicions que no es van complir. Jo en aquell moment era membre del comitè executiu.

Publicitat

Va ser l’any 2008, al setembre, quan vaig escriure l’article “Perplex jo?” al Bloc Gran del Sobiranisme, article que va provocar que una sèrie de companys ens organitzéssim per promoure el que seria la manifestació a Brussel·les el 7 de març de 2009. Aquell article me’l va inspirar la publicació de l’Anuari 2008 de l’Associació Catalana de Sociologia que volia explicar la situació i les característiques de la societat catalana després dels canvis que hi havia hagut. Venia a dir que els catalans estàvem perplexos. Jo no n’estava de perplex, però em sorprenia que la gent estigués perplexa per la situació de Catalunya. Em donava la impressió que no s’havia llegit res del que havia fet el Partit Popular, aleshores a l’oposició al Congrés de Madrid. La rastrera i menyspreable política de Mariano Rajoy encetada a Andalusia.

Veníem de les manifestacions del 2006 i 2007 organitzades per la Plataforma pel Dret a Decidir, que havia fet una feina impagable. Una gran part de l’independentisme estava conscienciat, però com he dit, no havia arrelat prou en la població.

Jo estava en un context, en un partit, que no era formalment independentista. Es deia sobiranista, tot eren eufemismes que al meu entendre no volien dir res. Era la manera de ser centre. La direcció, aleshores, no era independentista, alguns contraris. El vot majoritari de nacionalista optava pel pacte, per millorar l’autonomia.

Mirat amb perspectiva sembla ben bé que l’acte 10 Mil a Brussel·les va ser, en certa manera, avançat al seu temps
No ho sé. He comentat que va ser la conseqüència d’accions prèvies. Potser poc valorades pels propis independentistes. Cadascú ha volgut ser un rei a casa seva i això ens ha afeblit sempre. La Plataforma, la PDD, va fer una gran feina, com la va fer Sobirania i Progrés. Sense aquelles accions prèvies i la suma de tots nosaltres no hauríem pogut fer la manifestació a Brussel·les per demanar l’autodeterminació.

En un aspecte sí que vam ser avançats. La prova és que aquell acte no va ser ben rebut per la direcció de CiU ni per altra gent que avui es declara independentista. No estaven madurs? Tenien por de perdre espai polític, ells sabran. Jo, si més no vaig tenir algunes decepcions i també vaig rebre molta ironia. Alguns destacats polítics ens tractaven d’il·luminats. No me’n considero. Suport per part de CDC no en vam tenir. Sí de significats membres del partit que van ser allà a Brussel·les. També d’independentistes, d’aleshores, d’Unió. Suport total d’ERC.

Creus que hi ha un “esperit 10 Mil a Brussel·les” que caldria recuperar en aquests moments?
Jo sóc poc nostàlgic. Segur que podrien recuperar-se coses. Tanmateix, noves persones amb més energia reemplacen les anteriors i això no té retorn. És la vida. Llei de vida.

He dit abans que nosaltres al 2009 teníem raó. Ens hem anant reinventant, hem fet noves coses, som més socialment, i l’independentisme és socialment molt significatiu. No parlaré de majories o minories que volen la independència. Això es vota i se sap. Ara no ho sabem. És el que no volen els que no són demòcrates i decideixen que preguntar és delicte.

Més que recuperar aquells moments, preparatoris, de conscienciació col·lectiva, de trobar-nos i a Brussel·les i dir-nos: tu també? Cal passar a l’acció positiva.

Quin era el principal objectiu de la manifestació?
Ho vaig respondre diverses vegades, per escrit i per mitjans audiovisuals. Dues raons:

• Que l’independentisme formés part central de l’agenda política.
• Internacionalitzar el conflicte pacífic que tenim amb Espanya.

El manifest que s’hi va llegir demanava que “els partits nacionals catalans, d’una vegada per totes, posin la independència com a objectiu en els seus programes electorals”. Objectiu assolit?
Evidentment. Amb tot no pretenc que fóssim nosaltres els que hem fet possible que aquests dos objectius s’hagin assolit, però si que hi vam contribuir. Nosaltres, però també a molts d’altres abans i després. Potser nosaltres ho vam verbalitzar primer.

També volia internacionalitzar la demanda d’autodeterminació de Catalunya: ‘Volem mostrar al món que a Catalunya existeix un conflicte”. Quina va ser la seva aportació? Creus que va marcar un abans i un després en aquest sentit?
Vam mostrar al món que hi havia un conflicte, que encara hi és. La meva aportació va ser una entre d’altres, vam ser un col·lectiu i vaig tenir el gran honor de ser la cara més visible de tot plegat. A vegades tinc la sensació que jo passava per allà. Suposo que sempre és així i a vegades un es vol donar més importància de la que té. No convé. En aquest procés, llarg, som efímers, com gairebé tot a la vida. Poc record hi ha d’aquells moments.

La gran sort que vam tenir és que no hi havia eleccions a curt termini i tots anàvem a una. Això és el que enyoro d’aleshores. Si hi haguessin estat a prop la majoria s’hauria esbatussat. Proves em vam tenir un any després.
D’altra banda, per internacionalitzar més el procés cal no cedir davant dels poders espanyols, però de forma intel·ligent, cosa que ells no fan. Crec que l’estupidesa del govern espanyol de portar al Tribunal Constitucional el departament d’exteriors de la Generalitat de Catalunya ens ajudarà. La fatxenderia espanyola és ideal per ajudar en aquest casos. Espanya és superba, és hereva de l’imperialisme castellà, i no té mai simpaties internacionals. A vegades és millor ser modest, no falsament modest. Cal saber el paper que ocupes en el context internacional.

Jo crec que cal invertir més en determinades accions de baix cost i que quan s’adonin els poders espanyols ja estiguin fetes. Sóc sempre partidari que la cara visible de les nostres institucions, organismes i empreses siguin independentistes. No sóc de futbol, però un president com Jan Laporta, polèmic i independentista, n’és un exemple del que vull dir. D’exemples contraris en tenim. No els citaré però alguns són proposats o aixoplugats per nosaltres mateixos.

Quan eres a Brussel·les el 2009, com t’imaginaves que seria la situació política de Catalunya el 2016?
La veritat és que tinc poca imaginació. En algunes coses hem avançat més del que esperava però en altres veig les coses pitjor.

A vegades pensava que hauríem aconseguit fer la pregunta al poble. Certament no esperava un clima tan anti-català i aquest odi que s’ha generat i que té mala forma de ser reconduït. Triga molts anys en esborrar-se l’insult sostingut i l’odi manifest.

Crec que si alguna gran desgràcia ha tingut el projecte espanyol és que un personatge tòxic i megalòman com José Maria Aznar tingués majoria absoluta el 2000 i que designés successor un individu indigne amb tan poca capacitat intel·lectual i política com és Mariano Rajoy.

Imagino que aquests desgavell ens serà favorable. De totes formes estic convençut que una forma més elegant, civilitzada, democràtica, com la britànica o la canadenca hauria anat millor a espanyols i a catalans.

Quins són els fets que consideres més rellevants des del 2009?
El referèndum d’Arenys de Munt i totes les consultes posteriors van ser el més destacat. Aprofito per reivindicar Josep Manel Ximenis, que de forma impròpia i sectària va ser apartat per les CUP. Com deia, tot està encadenat i la consulta d’Arenys de Munt, preparada i hibernada en un calaix, va veure la llum després que a Brussel·les féssim pública la proposta d’una Iniciativa Legislativa Popular per fer un referèndum d’Autodeterminació. Recordo, per als que tenen poca memòria, que de forma unànime la Mesa del Parlament de Catalunya la va rebutjar.

Molt decebut de com es van anar gestant les consultes posteriors. Molt satisfet de com tothom s’hi abocava, el poble. Els polítics i les associacions centrals es barallaven. Me’n vaig allunyar del nucli central de l’organització tot i donar suport quan m’ho demanaven.

Després està la creació de l’ANC. Persones de discreció, amor al país i modèstia ho van fer possible. Jo vaig ser-hi a darrera hora, sense cap protagonisme especial.

Diré que és l’ANC primer i amb el suport d’Òmnium Cultural quan Muriel Casals, l’enyorada Muriel, va assolir la presidència que es van poder tirar endavant totes les mobilitzacions que coneixem, més recents, i fins i tot condicionar els polítics, poc donats a unir-se.

A la manifestació del 2009 no hi va participar cap eurodiputat català. Per exemple, l’aleshores eurodiputat Raül Romeva no hi va anar, encara que hi va donar suport (tot i el rebuig d’ICV, el seu partit aleshores). Ara, Raül Romeva, cap de llista de Junts Pel Sí, és el conseller d’Afers Exteriors, Relacions Institucionals i Transparència. Un canvi significatiu, com el valores?
Cert, molt positiu. Vull recordar que Òmnium Cultural no va voler donar suport a aquell acte. Ja he parlar del paper que va tenir CDC. Dels candidats o pre-candidats catalans al Parlament Europeu, que recordi, només va assistir-hi Oriol Junqueras.
Valoro molt positivament el suport de Romeva aleshores i la seva posició ara. Jo crec que Romeva sempre s’ha mogut en el territori de l’autodeterminació, que és el que demanàvem, i ara convençut del desastre per a nosaltres que és romandre a Espanya vol que en sortim.

Si ara es tornes a fer un acte similar, què demanaries als partits nacionals catalans?
Unitat, però no veig que tingui sentit una manifestació a Brussel·les. Demano als partits catalans que facin actes a l’exterior demostrant el que volem.

Els demano que siguin actes coordinats. Em molesta molt que hi hagi desacords públics contínuament, aquesta manca d’entesa, aquest anar separats a les eleccions espanyoles. Tenim un objectiu i tot s’ha de supeditar a l’objectiu. Un exemple és l’alcaldia de Barcelona. Ens podem permetre els independentistes això que està passant? Doncs alguns hi col·laboren. Som autodestructius. Els egos personals o col·lectius són massa grans. Alguns estan massa temps a la política.

Repeteixo, cal acció exterior que no pugui ser contestada.

Si haguessis de destacar els punts forts i els no tant forts de l’actual govern de Catalunya, què destacaries?
Jo veig el Govern unit però mal constituït. No es poden posar càrrecs sense competència tècnica o política per qüestió de quotes, ens hi juguem molt. Si el que està al capdavant és el polític, el segon ha de ser un gran coneixedor dels temes. Jo crec que això ara no passa. El pressupost ens dirà. Sort que el president em dóna molta confiança.

Ets optimista?
No massa avui perquè crec que manquen dues coses. La primera cohesió de l’independentisme. No pot ser que tot passi per l’ANC i Òmnium. Això hauria de ser el passat. La segona és que no sé com es passa de la teoria a la pràctica. Hi veig discurs, però no acció clara.

La part optimista, en sóc de mena, em ve de l’esperança de la recuperació, millor de l’assoliment, de l’esperada cohesió i del paper del president Puigdemont. La seva determinació m’agrada i hi veig pla ocult. Quin? Jo no ho haig de saber. Si ho sabés jo mala cosa, vol dir que seria públic i estaria a la taula de l’enemic polític. Això no ens convé.

Quin any creus que proclamarem la nostra independència?
Crec que el 2017, però no la consolidarem fins al 2020 o 2021.

El 7 de març, potser?
Estaria bé, però millor l’1 de gener, no?