Ja tenim allò que es forçava. Eleccions generals avençades. Bipartidisme del Sistema. A Catalunya no li donaran mai res, ni les dretes ni les esquerres. Només promeses pactades a incomplir. Pessics: que si l’Estatut retallat dels 2006, que si traspassos mal dotats d’estructures d’estat que no arriben, que si la Renfe o Adif on perdre els catalans milers d’hores de feina, per impuntualitat inexcusables, que ens afecten la paciència, el benestar i l’eficàcia. De calés, pocs i tard.
Què volen aquesta gent, ens preguntaven, cantant-ho encertadament na Maria del Mar fa cinquanta anys, i ara el mateix a l’Olympia de París, quan, programadament, ens envien MENAS, migrants nord-africans i americans per diluir el nostre idioma i nació, negant-nos les competències, i els recursos per atendre’ls en ensenyament, en sanitat, en atenció social que minven els pocs recursos que ens retornen.
Què volen aquesta gent, que han estat capaços d’anul·lar-nos-ho tot, amb el 155, amb el suport d’uns i altres, els del PSOE i PP/Vox, que són els mateixos que ara es barallen perquè no mani l’altre —que d’això es tracta, fer tot el que calgui perquè no mani l’altre—. Trist Objectiu! I perquè no mani l’altre, s’atorguen indults totals o parcials —segons convingui— o amnisties, que no és una generositat de qui vol retornar el conflicte a la política, sinó que és, l’amnistia, una part del tracte entre els que no volen donar-nos res, i l’autonomia condicionada, però necessiten escons —no pas vots—, sent els escons la poltrona dels polítics professionalitzats, els actuals, i els futurs, Icetes i Colau’s, i altres que no han fet mai res més que viure’n, sumant a conveniència majories, a canvi de concessions interines, que decauran quan canviï el color del resident a la Moncloa.
Què volen aquesta gent, quan truquen de matinada, pels pocs dies que resten per a presentar llistes, que confeccionaran ells, els de sempre, i no pas el poble, com deuria.
Que torni el MHP Puigdemont, amb tots els honors, és clar, sense possibilitat de nous encalls, tot i que, en tornar, en un acte de generositat, ell i tants altres components de partits nostrats haurien de plegar i tornar a les seves càtedres i oficis, com normal seria, deixant pas a les noves generacions de joves que, des de Sol i altres places, clamen pel seu futur, aquell que els va llevar l’actual sistema, a canviar.
Aquesta gent que canta na Maria del Mar, la dels nostres territoris, volem recuperar la llibertat de decidir, de pensar i fer, condicionat ara pel pensar i fer dels altres, els del Sistema de Madrid —mani qui mani— que ens és una rèmora, per avençar en drets i deures vers un destí millor del que ens ofereixen els actuals dirigents, en televisió i xarxes, i mítings en directe per convèncer només els seus, contra els altres.
Que volen aquesta gent, diem nosaltres, quan som tractats despectivament, sent com som ciutadans lliures, titulars de la sobirania que té cada nació per a ser ella mateixa, a la seva manera, contra ningú, en un món global on tots hauríem de treballar per un objectiu comú, la pau, aquella que a la Catalunya de llavors es va iniciar el 1028, amb la Pau i Treva de Déu, enraonant, és clar.
Tornen a voler governar-nos els repetidors, per recaure en els mateixos errors, discutint i malparlant, insultant-se els uns als altres, fent-ho en el temple sagrat del Parlament, que no hauria d’admetre bescanviar fruites per putes, ni malsonants vocables, per a veure quin mot és més dur, punyent i fastigós que l’altre, en lloc d’emprar el raonament del discurs per a convèncer empàticament el company, que és adversari, no pas un malnat, escollit en una llista que algú ha fet, a conveniència seva, que no a la nostra. De cada llista, el ciutadà devaluat, tret el primer o segon, no en coneix ni els noms, i així ens va, vist que no els podem exigir res si han estat posats per conveniència o en pagament de circumstàncies. Ni tan sols, ja elegits amb el nostre vot global, en podem demanar la revocació del càrrec, si per culpa seva, com a València i tants altres indrets, la seva gestió fou maldestra, errònia o irresponsable, o cessar a qui sigui, si es detecten malversacions per pandèmies que polítics o estructures del sistema —intermediaris, aconseguidors, facilitadors, «influencers» o fills del Boe…— aquells que aprofitem per a fer-se rics, a costa dels patidors, gent, que som nosaltres.
El sistema, dretes i esquerres, sempre fa o no fa, quan els convé, per ocults interessos d’estat, amb fons reservats, amb instruccions concretes als de l’«A por ellos», i als que «Quien pueda hacer que haga». I a fe de Déu que fan. I si a Europa fustiguen, ho fan tard, i ja sabem, «la justicia si és tardía, no és justícia».
Que li ho diguin a qui va caure per un finestral policíac, o als que foren apallissats o maltractats en manifestacions . A mi, a la mili, a Ceuta, em varen ensenyar que, si un comandament t’ordenava quelcom que creies injust, havies de fer repetir l’ordre i, en tot cas donar l’ordre per escrit, o negar-te a obeir-la si, quan en una manifestació pacifica, els asseguts i abraçats, no formaven pas un mur il·legal contra qui carregar amb força i violència —com algun magistrat ha malentès— ordre violenta a exercir per aquell manat funcionari policial que es cregué amb poder superior per a obligar-te, estomacant-te, en lloc d’entendre que l’ordre era incorrecta. Desobeir una ordre injusta és un dret. Sant Tomàs en la seva Summa theologica atorgava al ciutadà el dret a rebel·lar-se contra el tirà. L’Escola de Salamanca atorgava el dret a abjurar contra el monarca que actuava contra els drets i interessos de la nació afectada —Acta d’abjuració de Leiden—. Sovint, el sistema, Madrid, fa lleis per condicionar-reordenar els drets, devaluant-los. A Catalunya, legislàvem, per desenvolupar els nostres drets, no per a restringir-los. Equitat i Justícia era la premissa. Aquí rau la diferència.
«Què volen aquesta gent que truquen de matinada». Aquesta gent mediàtica que va en determinades llistes electorals, la que ens truca, en televisions, xarxes o presencialment en «mítings», no volen que exercim el dret a un estat propi. Que us quedi clar.
Sé a qui no votaré. No m’abstindré, ni votaré nul. Votaré a qui tingui l’objectiu clar i prioritari: Independència. Un cop obtinguda, ja discutirem altres qüestions durant el procés constitutiu, segons la Llei de Transitorietat que el nostre Parlament va aprovar.
