L’Estat espanyol va perpetrar greus crims contra la humanitat quan era regida pel general Franco. Això estava totalment documentat per part d’un règim que se sabia impune, actuant de manera terrorífica i amb una violència extrema. De fet, el volum de documentació era impressionant, no podia quedar res fora del control de l’Estat espanyol en la part de la nació catalana sota la seva vigilància.
Això va passar entre el 1936 i el 1964. Llistats de persones, organitzacions, partits polítics amb milers i milers de fitxes que els governadors i caps militars del règim espanyol administraven amb plena consciència i responsabilitat. Però el 1964 això va fer un tomb. Ja es veia que l’Estat espanyol no podia continuar igual i s’havia de transformar, tot rentant-se la cara. Camions sencers amb milers de caixes de dades personals i polítiques es van començar a destruir de forma sistemàtica. No es va destruir tot, d’aquí la nostra dèria per recuperar la memòria amb els famosos «papers de Salamanca».
La destrucció de tanta documentació comprometedora posa en evidència el genocidi català, la persecució sistemàtica i deliberada dels trets nacionals catalans, el nostre poble i identitat col·lectiva. El 1964 una reunió del Consell de Ministres va posar fil a l’agulla. El 1968 s’aprovava una llei espanyola de secrets oficials. I amb l’imminent canvi de lideratge de l’Estat espanyol entre el 1973 i el 1975 es van cremar tones ingents d’arxius meticulosament confeccionats durant dècades. L’Estat espanyol es disposava a fer-se una nova vestimenta sense canviar-hi res fonamental.
Entre el 1975, amb la mort del sàdic dictador espanyol, i el 1977 la destrucció de material incriminatori per delictes de lesa humanitat, corrupció de tota mena i arbitrarietats de summa transcendència, es va accelerar a una velocitat desconeguda. Hi havia molta pressa per fer-ho i no podia quedar-ne rastre. El genocidi català no hauria existit i la causa per una democràcia espanyola seria anomenada com una exemplar transició.
Tot plegat, res més fals i revelador de l’autèntica voluntat de l’Estat espanyol per perpetuar-se en la victòria militar del 1939, fruit de la col·laboració del feixisme italià i el nazisme alemany, amb aspectes que romanen en el fons de la memòria catalana en les contraprestacions que ambdós van rebre en forma de patents o explotacions mineres, respectivament, per part de l’Estat espanyol.
L’Estat espanyol que va fer això és exactament, sense cap coma que sobri, l’actual. El seu cap d’estat, el general Franco, es va autoanomenar així el setembre del 1936 i la seva successió no s’ha discutit, ni tan sols sota l’aparença de legalitat de la Constitució espanyola del 1978. I així, la Transició espanyola es converteix en una gran comèdia, amb l’aplaudiment acomplexat d’una població terroritzada pel sistema de dominació colonial espanyol. La por es va instal·lar de forma expressa amb purgues, assassinats i judicis sumaríssims. El general Franco va tramitar sentències de mort fins al darrer moment, encara més malalt del que sempre havia estat.
La Constitució espanyola del 1978 és nul·la de ple dret. No és una transició perquè no s’ha fet justícia. No és una transició perquè no hi ha rescabalament. No és una transició perquè Catalunya, tota la nostra nació, roman ocupada militarment. En fi, com aquests quaranta-vuit anys darrers demostren, no ha canviat res o quasi res. Tot ha estat inútil. Independència ara i sempre.
