Continuant amb els meus primers viatges a Mèxic, us parlaré de les persones més agradables i interessants amb les quals vaig tenir relació, el Sr. Abelard Fàbrega i la seva esposa Joana. Al Sr. Abelard l’havia conegut l’any 1955 a Perpinyà. A l’època, era el nostre delegat a Mèxic, però com que era un exiliat republicà no podia i no volia entrar a l’Estat espanyol mentre hi hagués el règim franquista. Per aquest motiu ens vam trobar a Perpinyà. M’hi va portar el meu pare i vam passar unes hores molt agradables a banda de parlar de les relacions empresarials. Quan la retirada dels republicans cap a França, l’any 1939, el Sr. Abelard i la seva esposa van ser tancats al camp d’Argelers on els homes i les dones estaven separats. Des de França algú els va reclamar i els van posar en llibertat amb la condició que se n’anessin a un altre país; aquest país va ser Cuba. Com que l’any 1940, Fulgencio Batista va prendre el poder com a dictador de Cuba, els Srs. Fàbrega van decidir anar-se’n a Mèxic. Allí va ser delegat de l’Editorial Anaya i també va crear la seva pròpia editorial, La Cultural, des de la qual va portar la nostra delegació a Mèxic fins als anys seixanta.
El Sr. Abelard es va guanyar un gran prestigi entre els editors mexicans i, en general, dins el món cultural del país. Era un home intel·ligent, afable i el seu aspecte físic responia a aquestes virtuts. Tenia els cabells blancs, una cara amable i un tarannà alhora distingit i proper. La Sra. Joana responia a les mateixes virtuts; ambdós havien exercit de mestres a Catalunya, i destacaven per unes excel·lents qualitats pedagògiques. Eren demòcrates i republicans catalanistes, i això els va valdre l’exili. L’any 1976 va ser la primera vegada que vaig sopar a casa seva, al carrer Guadalquivir, a tocar del passeig de La Reforma de la Ciutat de Mèxic. Cada vegada que anava a Mèxic repetia aquest costum. Eren unes vetllades agradabilíssimes en què els temes centrals eren el llibre i Catalunya. La sala d’estar era una ben nodrida biblioteca on la immensa majoria de llibres eren en català. Estava al corrent de les novetats editorials en la nostra llengua i quan alguna li interessava, cosa freqüent, li demanava al meu pare que l’hi enviés a través de la nostra llibreria. Naturalment, era molt més gran que jo i ens tractàvem de vós. A més dels sopars a casa seva, els Srs. Fàbrega m’havien portat a dinar sempre a restaurants d’exiliats catalans, especialment de Dalmau Costa que n’havia obert diversos. Recordo que Dalmau Costa havia estat cap de protocol de la Generalitat amb els presidents Macià i Companys. Allí vaig conèixer també la filla de Dalmau Costa, Glòria Costa, que estava casada amb el delegat de Planeta a Mèxic, Carles Gomà, amb qui també vaig mantenir una certa relació. Abelard Fàbrega em va dur diverses vegades a l’Orfeó Català. Recordo especialment haver-hi assistit un 14 d’abril per l’aniversari de la proclamació de la República Catalana per part del president Macià i on hi eren presents diferents personalitats de l’exili. El Sr. Abelard em va instruir sobre el mercat del llibre a Mèxic i en seu moment va ser qui ens va recomanar l’enginyer Enrique Reyes Morfín com a gerent d’Editia Mexicana. Don Abelardo, com era conegut a Mèxic, la darrera vegada que vaig anar a casa seva em va convidar a la celebració dels seus cent anys que s’havia d’esdevenir al cap d’uns mesos. Però, abans d’aquella data em van comunicar el seu traspàs. M’honora haver sigut amic seu i de la seva muller, la Sra. Joana.
La tornada d’aquell primer viatge a Mèxic de l’any 1976 va ser una mica intricada. Als aeroports espanyols hi havia vagues i no hi havia manera d’arribar-hi per via aèria. Tant és així que vaig anar a l’oficina de la companyia de la qual tenia el vol de tornada perquè em donessin alguna alternativa. Em van oferir una combinació per poder arribar fins a París. Tanmateix, vaig anar de Mèxic D.F. a Houston, d’allí a Londres i París, sempre canviant d’avió. En arribar a l’aeroport Charles De Gaulle, hi havia vaga de maleters i ens van lliurar les maletes descarregant-les d’un camió bolquet i deixant-les fent una pila per on s’havia d’esgarrapar per trobar les respectives. Allò va ser un caos, agreujat perquè jo duia com a equipatge de mà el barret de mariachi que havia comprat per al meu fill i el cabàs amb el “seient de sogra”. Un cop recuperada la maleta, no sé de quina manera vaig anar amb tot el meu equipatge a agafar un autobús que feia el trajecte des de l’aeroport Charles De Gaulle al d’Orly amb la finalitat d’empalmar algun vol fins a l’aeroport de Perpinyà-Rivesaltes. Vaig tenir la sort que al cap de poca estona en sortia un amb places disponibles. Vaig arribar a Rivesaltes amb tot l’equipatge i des d’aquell aeroport vaig llogar un taxi que em va dur fins a l’estació de tren de Perpinyà amb la idea de poder arribar fins a Cervera de la Marenda o a Portbou. Ja era de matinada i vaig estar a l’estació de Perpinyà fins que va passar un tren que anava fins a Cervera. Allí em van dir que a primera hora del matí en vindria un que em duria fins a Portbou —l’hauria pogut agafar a Perpinyà, però no me n’havien informat. A Portbou n’havia d’arribar un procedent de Barcelona i al cap d’una hora tornaria cap a la capital catalana. A cada etapa procurava trucar a casa dient on era i les meves previsions —llavors no hi havia telèfons mòbils. Ara ja els podia confirmar l’hora definitiva de la meva arribada amb maleta, barret de mariachi i cabàs amb cactus a dins. Així va acabar el meu primer viatge a Mèxic l’any 1976.
