Seria a primers de març del 1975 quan amb un avió a hèlix vaig volar de Bogotà a Quito. Aterrar a l’aeroport de Quito era com ficar l’avió en un forat envoltat de muntanyes i si el vent bufa fort, com era el cas, anaves de banda a banda. En tocar a terra, encara que fos amb un bon cop, respiraves fondo. Ja defora l’aeroport de la capital de l’Equador els colors t’envoltaven; eren els indis locals amb llurs vestits i barrets plans; jo, amb la impressió de trobar-me a l’Amèrica més profunda. Tot de pujada cap a l’hotel, carrers empedrats i cases d’estil colonial, blanques amb bells balcons i a dalt uns alerons de fusta ben treballada. Caminant o asseguts només veia aquells indis i índies amb el barret ells i amb les llargues trenes elles. A l’època, els indígenes representaven el 85% de la població. Endevinava que allí m’hi trobaria bé. Nogensmenys, a l’habitació de l’hotel no hi vaig posar cap armari darrere la porta, ni l’hi tornaria a posar en cap més lloc dels meus viatges per Sud-amèrica. Em sentia com a casa, com li havia passat al meu pare.
Malgrat l’altura de la ciutat, a més de 2.800 m, l’endemà a primera hora ja me’n vaig anar a veure el nostre distribuïdor a l’Equador, D. Júlio Muñoz de Muñoz Hnos. En acabar la primera xerrada per situar-me, ens en vam anar a visitar llibreries. Em va sorprendre la quantitat que n’hi havia en aquella ciutat que semblava viure als segles XV o XVI. Fins i tot n’hi havia d’especialitzades en llibre tècnic i científic. Recordo especialment la de Luís Cobos amb qui em retrobaria en futures ocasions. També vam visitar la Universidad Central del Ecuador, la seva biblioteca i la seva llibreria on hi vaig trobar llibres nostres. A la tarda el Sr. Muñoz em va dur a la Mitad del Mundo, lloc on teòricament hi passa l’equador geogràfic. De primer m’hi vaig fer una foto amb una índia i la seva filla, ja estaven preparades per recollir algun sucre, la moneda llavors en curs. Després, la foto típica de posar un peu a l’hemisferi sud i un altre al nord. Qui sap si tornaria a tenir una altra oportunitat de fer-ho. A la tornada a la ciutat, que està a pocs quilòmetres, vaig donar un tomb pel barri vell, una meravella! Sobretot la Plaza Mayor, però no l’única. Els edificis eren, i suposo que són, unes joies per fora i per dins. Una sorprenent riquesa.
A Quito hi teníem l’autor d’un llibre nostre, l’enginyer Luís A. Salazar, amb el títol Ingenieria eléctrica experimental. El matrimoni Salazar em va rebre calorosament a casa seva. Tenien una filla pianista de fama mundial que estava de gira i el nom de la qual no recordo; ell era director general de Comunicacions del govern equatorià. L’endemà diumenge el matrimoni Salazar em va convidar a anar fins a Ibarra, al nord del país i a unes dues hores i mitja de Quito. Vam sortir puntuals i vam passar pel Valle de los Otavalos, indígenes de nacionalitat quítxua que es dediquen a elaborar artesanies de roba, barrets que semblen cassoles boca amunt i a l’agricultura i ramaderia, tot enmig d’una vall molt bonica. En arribar a Ibarra, ciutat situada dessota el volcà Imbabura, vam donar un tomb entre parcs i construccions blanques. Vam dinar-hi a base de menges locals que no en recordo el nom. En acabar, vam emprendre les dues hores i mitja de tornada.
Es va començar a fer fosc just al Valle de los Otavalos. Era diumenge i els habitants lluïen les seves millors vestimentes. Ja de negra nit els Salazar em van explicar l’espectacle que vèiem. Per celebrar la festa els homes anaven a les tavernes a emborratxar-se i en acabar les dones els anaven a recollir. Aquells homes no es podien ni aguantar drets i es recolzaven a les espatlles de les seves dones. Tots dos anaven ben guarnits amb vestits de bruses brodades, faldilles d’un blau lluent les dones que a l’esquena els penjaven aquelles llargues i espesses trenes. Ells amb el barret pla i pantalons d’un blau igualment lluent. El que hauria pogut ser un espectacle deplorable representava una història d’amor; elles el diuen als ulls, ells ni els podien obrir. Una imatge inenarrable que encara duc gravada molt endins. S’ha d’entendre.
El matrimoni Salazar em va deixar a l’hotel i vaig demanar conferència per poder parlar amb el nostre soci i distribuïdor del Perú per concretar-li la meva arribada de l’endemà. Em van dir que les comunicacions amb el Perú estaven tallades i que no hi podria parlar. Era un contratemps perquè havíem quedat que ho faria la vigília abans de sortir de Quito. Com que m’havia adonat que l’enginyer Salazar era persona de molts recursos el vaig trucar explicant-li el cas. Em va dir que em passaria a recollir a l’hotel i que intentaríem solucionar-ho. Així ho va fer i em va portar a casa d’un germà seu que era radioaficionat.
El germà tenia un gran despatx amb bons equips de ràdio i em va explicar el que faria per intentar posar-me en contacte amb el meu soci de Lima. Jo coneixia una mica el que feien els radioaficionats en situacions d’emergència perquè publicàvem llibres sobre radioafició i tenia relació amb alguns d’ells, però mai havia conegut un cas semblant al que em preocupava. De primer va enviar un CQ, missatge global als radioaficionats del Perú dient-los que jo estava allí amb ell i que volia connectar amb D. Andrés Carbone de la llibreria Studium de Lima. A l’instant es va formar el que en termes de radioafició en diuen un pile-up, total que molts radioaficionats de tot Amèrica volien parlar amb mi. El primer que vaig sentir va ser: Se trata del verdadero senyor Boixareu de Marcombo? Sí, sí, li responia el Sr, Salazar. Em van posar uns cascs a les orelles. Cómo anda Vd. por acá? Soy de Arequipa. De la pila en sortien de Guayaquil, del Cuzco, de no recordo quants llocs. Em feien tota mena d’afalagaments, benvingudes i preguntes: “Tengo la última edición del Manual del Radioaficionado (…) Para cuándo la nueva edición del Radio Handbook?” Jo m’estava emocionant quan de sobte a l’aire dels cascs vaig sentir: “le voy a comunicar con don Andrés Carbone”; jo flipava. Sento la veu de Carbone que em diu: “Boixareu, cómo ha conseguido llamar-me estando las comunicaciones cortadas?” Un radioaficionat de Lima havia rebut la crida del CQ, havia buscat al llistí telefònic l’adreça del Sr. Carbone, va acoblar un cable del seu transceptor al telèfon amb una ventosa i així ens va connectar. D’aquesta manera vaig poder informar-lo que l’endemà arribaria a tal hora i en tal vol de la companyia tal. Carbone em va dir que m’estaria esperant a l’aeroport.
Em vaig adonar que les ones travessen l’espai, malgrat que hi hagi grans muntanyes pel mig, per poder relacionar-se i parlar de llibres.
