No tenim dret a resignar-nos en la derrota ni en l’opressió. L’11 de setembre de 1714 Barcelona va capitular, però el duc de Berwick —noble anglès de passat convuls, posat al servei de la monarquia francesa— va acceptar la capitulació perquè no estava segur de poder guanyar la guerra. A primers de juliol del 1714 els catalans la guanyaven. Durant el darrer any les tropes borbòniques no havien pogut entrar a Barcelona i la derrota de Felip V semblava inevitable. En veure la inutilitat del seu net, Lluís XIV, rei de França, va decidir ajudar-lo perquè la resistència catalana estava a punt de delmar les forces del Borbó espanyol. Amb tal fi va enviar un poderós exèrcit de quaranta mil combatents comandat pel duc de Berwick que el mes de juliol envoltava Barcelona i que s’afegien als quaranta-set mil que ocupaven el Principat; els defensors de Barcelona eren deu mil. Entre el 12 i el 14 d’agost el duc va intentar assaltar la ciutat, però va ser clarament derrotat, com també ho van ser, pràcticament els mateixos dies, les tropes de Felip V a Talamanca pel marquès de Poal.
Això no obstant, el general Villarroel, que comandava la defensa de Barcelona, considerava que aquesta ja no era possible en contra de l’opinió del conseller en cap, Rafael Casanova, que era partidari de la resistència i que, tot exercint-la personalment, va ser ferit defensant el baluard de Jonqueres. L’11 de setembre, les forces de Berwick van llançar l’assalt definitiu. El duc tenia ordres de Felip V de destruir i saquejar la ciutat, però no ho va tenir fàcil perquè les seves tropes havien sofert una mortaldat esgarrifosa i les tropes que venien de Menorca eren molt a prop. Tot això va fer que Berwick acceptés la capitulació de la ciutat, i els comandaments catalans van considerar que la resistència havia arribat al límit i calia negociar per procurar salvar vides i la mateixa ciutat. A les tres de la tarda els catalans van capitular i Berwick va acceptar. Barcelona no va capitular, doncs, davant del Borbó espanyol sinó davant d’un duc anglès al servei del rei francès. En les capitulacions, Berwick es comprometia a respectar persones i béns, però un cop Felip V es va fer càrrec de la situació va derogar les constitucions catalanes i la barbàrie va arrasar la ciutat; el 1716, amb el Decret de Nova Planta, va fixar les noves normes polítiques per les quals el capità general es va convertir en la màxima autoritat i la repressió va ser brutal en tots els terrenys.
Aquesta no va ser la primera ni la darrera facècia dels Borbons ni d’Espanya contra Catalunya, però sempre hem sobreviscut i hi hem tornat. Recordem Primo de Rivera o Franco que va posar el Borbó Juan Carlos I com a successor seu, que l’ha succeït el reietó Felip VI. Com a curiositat, al Refranyer Popular de Joan Amades n’hi ha un que diu “Voto el ret” aclarint que el mot “ret” és un eufemisme de rei que inclou una expansió delictiva contra la reial persona. Molt oportú.
Pels qui encara es creuen la versió que Catalunya és un país tancat en si mateix, manllevo d’un assaig del professor en Relacions Internacionals, Albert Pont, titulat Addendum, amb alguns records sobre l’origen històric de Catalunya i la seva projecció internacional. Els antics comtats catalans es van agrupar entorn de la figura de Guifré I el Pilós (any 897) i es van desvincular de la monarquia franca fins al punt que quan el seu emperador, Hug Capet, va requerir la renovació del vassallatge feudal dels comtats catalans (988) Borrell II no va respondre mai la sol·licitud de l’emperador, i així va trencar el pacte de vassallatge amb l’imperi franc i convertí el conjunt dels comtats en el Principat de Catalunya. Des dels seus orígens constitutius el Principat de Catalunya sempre ha mantingut una intensa activitat exterior. Els diferents pobles de la nació catalana varen ser pioners en les arts i les tècniques de la navegació, la cartografia, l’astronomia, el comerç i les finances, el que va possibilitar l’expansió catalana per la Mediterrània i més enllà. El Principat de Catalunya va ser una entitat dotada de totes les manifestacions que avui s’atribueixen als estats. La sobirania de Catalunya era originària i plena.
L’actual desig d’independència de Catalunya, com hem vist, té sòlids fonaments històrics i també precedents en el món actual com en els casos d’Estònia, Letònia, Lituània i molts altres. Els casos de les repúbliques bàltiques han estat considerats per la comunitat internacional com a supòsits de restitució de les respectives sobiranies històriques, il·legalment suprimides i annexionades a l’antiga Unió Soviètica. Durant l’ocupació soviètica, les repúbliques bàltiques van ser objecte d’un procés de russificació engegat per Stalin, mitjançant grans desplaçaments de persones d’origen rus. Què va passar d’equivalent durant el franquisme en relació amb Catalunya? En el cas de Letònia, el 39% dels russos letons varen votar a favor de la independència quan encara eren ciutadans soviètics. A Catalunya no sé si hi ha xifres sobre aquest fenomen equivalent, però tots coneixem casos d’immigrants, especialment del sud d’Espanya, que són més radicalment independentistes que alguns independentistes catalans de soca-rel. Catalunya és un país de pas que sap integrar els immigrants que respecten la nostra idiosincràsia, les nostres lleis i els nostres costums sense obligar-los a renunciar a les seves arrels.
On som ara i què hem de fer per salvaguardar els trets que ens defineixen com a nació i que ho demostren la nostra història, la nostra llengua, les nostres tradicions, la nostra cultura ancestral i diferenciada? Ara estem en un moment complicat, per no dir caòtic. Alguns partits polítics traeixen els seus postulats fundacionals i es deixen assimilar per les institucions d’un Estat que, des de la seva existència, no ha respectat, sinó agredit, les vertaderes nacions que el conformen. En vista que encara no hem arribat a la independència promesa, molta gent ha caigut en el desencís i es posa d’esquena a uns polítics que no brillen pel seu exemple. Cal que els recordem, que recordem tots plegats, que el 1r d’octubre del 2017 vam fer una gesta històrica. Sota un govern del PP vam organitzar de manera curosa i efectiva un referèndum d’autodeterminació i vam votar democràticament Sí a la independència en forma de república. Tot això ho vam fer dessota la bota del repressor i aquesta repressió no s’atura.
El que ens cal, doncs, és resistir i passar a l’acció, plantant cara a l’opressor, desobeir les lleis injustes, sense defallir, mantenint-nos mobilitzats. Per ser conseqüents, aquest 11 de setembre hem de sortir al carrer amb un gran crit: IN-DE-PEN-DÈN-CI-A, amb UNITAT, sense la qual no anirem enlloc. Aquest 11 de setembre ha de ser la Diada de la reacció. Visca Catalunya lliure!