Aquest títol d’una cèlebre novel·la d’E.M. Remarque ve com l’anell al dit, per descriure aquesta tragicomèdia que ens ofereix la política amb el “finançament singular” de Catalunya, que al final no tindrà res de singular ni solucionarà res més enllà d’un parell de tocs cosmètics, suposant que al final arribi a realitzar-se, i ni això no és segur. I encara aquests provoquen les vociferacions de tots els catalanòfobs a tots els partits espanyols, és a dir, de la majoria de la gent que mana “a l’oest” i , malauradament, també a casa nostra. La cridòria contra aquesta caricatura “d’acord”, ho fa també amb la mentida, que potser molts es creuen de debò, que així Catalunya s’independitzaria fiscalment d’Espanya. Quan es va contra nosaltres tots juguen a qui la diu més grossa.
A final d’aquest mes, els meus lectors podran llegir nous (i excel·lents) aforismes del meu bon amic Albert Jané. Un d’ells diu:“ Si tanta por teníem de repetir-nos no diríem mai res“. Ben cert. Si tanta por tingués jo de repetir-me, aquest article no l’escriuria. Perquè igual que no hi ha „res de nou a l’oest“ amb el comportament d’Espanya amb Catalunya, tampoc, malauradament, pot haver-hi res de nou en els nostres retrets i en els nostres arguments.
Aquest “res de nou” però, té una escletxa que hauria de ser aprofitada pels catalans, sigui pels partits existents, sigui pels nous que sorgeixin. Aquesta escletxa és el panorama polític a Madrid on tots estan a matadegolla uns contra altres. No sols partit contra partit, sinó dins de cadascun. Com deia en el meu article del passat dia 8 (Qui ho vol més clar?) ara seria l’hora que els diputats catalans a Madrid diguessin que ja n’hi ha prou d’aquest marro, i fessin la vida impossible als que la hi volen fer a Catalunya. Però, com deia allà, no es veu gens clar que això passi. L’acord estratègic i temporal que caldria requereix de guardar a la cambra dels mals endreços totes les rancunietes personals, caldria actuar com a homes d’estat catalans i no com a crosses de partits espanyols que no paren de prendre’ls-hi el pèl.
Tot plegat tampoc caldria si els espanyols no portessin al cervell un virus secular, contra el qual no hi ha cap vacuna. El seu orgull, que no té solució de continuïtat amb una arrogant supèrbia, d’una grandesa d’Espanya, concebuda amb idees de segles passats i que avui estan arnades com un abric vell.
I, torno a repetir-me perquè ja ho vaig escriure fa molt temps, ningú a la villa y corte ha sabut veure que Espanya, després del final de la dictadura, s’hauria pogut convertir en un model per a tots els països on han de conviure pobles diferents. Un model en el qual el respecte per les diferències i pels drets democràtics de tots els seus habitants, s’unís a formes pràctiques d’organització de l’estat que fossin acceptades per tothom. Si això vol dir una federació o una confederació; si això vol dir una aportació de les parts més riques del país a les necessitats de les més pobres sense ser les primeres empobrides; si això vol dir pels països de la confederació uns drets avui impensables, hauria estat cosa a discutir, vingut el cas. Però això és tant als antípodes del pensament espanyol d’ahir i d’avui, que no és res més que una amable utopia, una oportunitat perduda pels pobles ibèrics.
I així torno a dir: res de nou a l’oest. Però amb el desig fervent que els partits catalans aprofitin el desgavell partidista espanyol i puguem dir llavors que aquest “res de nou” s’ha acabat d’una vegada.
