És gairebé una banalitat dir que el món no ha estat mai una idíl·lica bassa d’oli. Tota la història és un reguitzell de barbaritats i d’injustícies amb alguns oasis de pau i progrés locals de tant en tant. I el món actual no n’és cap excepció. No hi ha cap continent lliure de conflictes, i milions i milions són víctima dels interessos de manaires àvids de poder o d’enriquiment personal. A nosaltres, els petits catalanets en el nostre raconet d’aquest món tempestuós, la nostra història i el nostre present fan que, per molt que estiguem obsedits pels nostres problemes que no són pocs ni petits, no ens deixi indiferents el patiment d’altres pobles. Mal aniria si no fos així. I aquest patiment d’avui, per l’atenció universal que s’hi concentra, té sobretot dos noms: Ucraïna i Gaza. I aquí, de manera molt breu, vull exposar un parell de punts que, al meu modest parer, cal tenir molt en compte quan es parla de solucions que posin fi a aquests malsons. I aquests punts (i no dic res de nou) estan directament enllaçats amb tres noms: Putin, Netanyahu i Trump.
Comencem per Putin. Aquest megalòman es troba agafat a la trampa que ell mateix es va obrir, quan va pensar que agafar Kíiv i penjar Zelenski seria cosa d’un parell de dies amb el que ell titulà una “operació especial”. La jugada li va sortir malament, i ara, si vol mantenir el prestigi que encara té en part de la població russa, si vol mantenir el seu sistema de poder basat (com en totes les dictadures) en un cercle de gent que se n’aprofita (en aquest cas sobretot militars) no pot acceptar cap solució del conflicte que no sigui a la pràctica una capitulació total dels ucraïnesos, cosa que aquests no poden acceptar mai. I així, Putin mira de guanyar temps, aprofitant les ocasions que li dona Trump per fer veure que és un bon noi. Pensar que, de veritat, estigui interessat a acabar la guerra és, crec jo, una il·lusió. A ell tant li fa quants ucraïnesos o quants russos perdin la vida, mentre ell pugui continuar gallejant pels salons daurats del Kremlin moscovita. A més, acceptar la “pau justa” que volen aconseguir els europeus, potser li costaria a Putin més que el seu càrrec. Qui ens diu que llavors els que ara el sostenen no s’hi giren d’esquena i ens assabentem que el dictador rus ha mort “inesperadament”?
El cas de Netanyahu ja no pot ser pitjor. No repetiré aquí el que cada dia diuen i escriuen veus més autoritzades que la meva. És clar que és un error (gravíssim) culpar tots els israelians, o tots els jueus d’aquestes barbaritats. Són obra de la colla de fanàtics inhumans que necessita Netanyahu per continuar a la seva cadira. I això li és més important que milers de palestins morts o que el futur de dos milions i mig de gent que ha tingut la desgràcia de quedar atrapats entre dos fanatismes irreconciliables. A Nuremberg van ser jutjats i condemnats els caps nazis que havien sobreviscut a la guerra. Un judici semblant hauria de fer-se algun dia als responsables d’aquest horror a Gaza, que com ha dit el general Golan, cap de l’oposició israeliana, està convertint Israel en un pària de la humanitat.
Tot plegat ve agreujat pel poderós ignorant a Washington. Per aquest home tot es redueix a fer un bon negoci, “a good deal” (com la seva venda d’armaments a l’Aràbia Saudita), i no compren que per altra gent pesen més altres valors (siguin aquests positius o negatius). I ara es troba, ell que ja es veia amb el Premi Nobel de la Pau a la butxaca, que ni a Ucraïna ni a Gaza té la més petita possibilitat de guanyar-se’l. I mentrestant, amb les seves decisions erràtiques posa en perill tot el sistema de col·laboracions econòmiques bastit laboriosament des de la Segona Guerra Mundial i que, tot i els seus possibles defectes, ha estat un factor de progrés, de benestar i per molts fins i tot de supervivència.
No vull ser un ocell de mal averany i dir que anem directament a un precipici sense sortida. Potser la complexitat del món actual trobarà encara sortides i dirigents sensats que hi portin. Però de moment els horitzons són foscos. Molt foscos.
