D
esprés de signar el Pacte Nacional per la Llengua les entitats Plataforma per la llengua i Òmnium han corregut a fer declaracions que el Pacte és insuficient, per manca de recursos i d’ambició. Que és un bon punt de partida però de totes totes insuficient. Altres signants també han fet declaracions en aquesta direcció i tots prometen vigilar-ne l’estricte compliment.
I jo em pregunto, si creuen que és un pacte insuficient perquè l’han signat? Mentre no signaves el pacte la clau de la negociació estava a les teves mans perquè qui tenia la necessitat d’assolir-lo era el govern, no pas cap dels signants. Era llavors el moment de collar en la negociació i fer-hi valer totes les teves pretensions. Un cop signat, qui té la paella pel mànec és el govern, doncs ja ha pogut publicar i esbombar que ha aconseguit la signatura del pacte, que era el seu principal objectiu. Si incompleix (gaire interès a promoure el que han signat segur que no tenen) ja mirarà de donar les excuses que calgui perquè sembli que no és pas per culpa seva sinó per causes alienes i imprevisibles.
Deixant de banda aquest matís, del pacte sembla que se’n dedueix que el que es vol, principalment, és potenciar l’accés a l’aprenentatge del català i garantir-ne la seva aplicació en l’ensenyament. Ara bé, de veritat que el que cal és potenciar l’ensenyament del català?
Segons la darrera enquesta d’usos lingüístics del català, el 93% de la població de Catalunya entén el català. El problema és que només el parla de manera habitual i preferent menys d’un 33% de la població. Per tant, el problema no és que la gent no el sàpiga (quasi tots l’entenen), el problema és que no el fa servir (menys d’un terç).
En vista de la situació, el que cal no és potenciar l’ensenyament de la llengua sinó potenciar-ne l’ús, és a dir, incrementar-lo. Calen polítiques que vagin dirigides a un increment de l’ús de la llengua i no abocar una pluja de milions a ensenyar una cosa que diuen les enquestes que ja se sap. Cal que aquesta gent que l’entén i que no el parla (els dos terços restants de la població) faci el salt a parlar la llengua. I per a incentivar la gent a fer servir el català la manera més efectiva és, sens dubte, per la via de la necessitat. Una necessitat que es pot promoure des del govern. De fet, des del govern s’hi pot fer molt. Vegem-ne uns exemples:
– Establir que la llengua única i exclusiva a totes les seves administracions sigui el català i d’obligat compliment d’ús per a tots els seus funcionaris durant l’exerció del seu càrrec (amb això es resolen definitivament tots els casos d’abusos lingüístics a la sanitat, per exemple). A més, pot traslladar aquestes imposicions a totes les subcontractacions que faci com un requeriment d’estricte compliment.
– Les declaracions de tots els membres del govern seran sempre i únicament en català (probablement en les relacions internacionals caldrà fer-ne alguna excepció).
– En el camp de l’audiovisual es pot determinar que des de la Generalitat només se subvencionin projectes íntegrament i exclusiva en llengua catalana.
– Fer desaparèixer el castellà de tota la CCMA (on la presència del castellà no para de créixer) eliminant totes les aparicions innecessàries en llengua no catalana i les inevitables sempre es poden emetre doblades al català (millor que l’alternativa dels subtítols —per promoure i potenciar el català: és molt més còmode no haver de llegir!—).
– I en el camp de la immigració el govern ha d’establir que la llengua d’acollida pels immigrants sigui el català. Cal aconseguir que la primera llengua que aprenguin sigui el català perquè s’integrin a Catalunya i no a Espanya, com ara.
Per tant, des del govern autonòmic, si es vol, és clar que es poden fer moltes coses. Però s’han de fer coses per a solucionar el problema i en el tema de la llengua el problema principal no és de coneixença sinó d’ús. Invertir en més coneixement del català no porta implícit que creixi el nombre de parlants, que és el que hauria d’haver estat l’objectiu principal del Pacte Nacional de la Llengua.
De res ens servirà assolir que un 100% de la població entengui el català i, en canvi, tenir un 0% de la gent que el faci servir.
