L’urbanisme sòrdid

A

tocar d’una de les entrades principals de Barcelona, el rebedor de milers de viatgers que arriben cada dia amb el tren, hi ha la plaça dels Països Catalans. No és un espai gaire agraït. Potser és una de les places amb un aire més suburbial de la ciutat. A més, té poca gràcia, sempre ha estat bruta, abandonada i deixada. Fa poc han començat les obres de millora perquè el govern de l’Estat, en un atac de mala consciència i propaganda, ha promès una reforma de tota la zona per un futur que no sabem si serà de cinc, deu o vint anys vista. Com sempre.

En el seu moment, contemplar aquest espai ens transporta als «millors anys» d’arquitectura freda i sense ànima dels paratges desoladors de ciutats on hi havia de créixer “L’home nou soviètic”. Ciutats com podien ser Novosibirsk, Sverdlov i tantes altres que tant van seduir a arquitectes i urbanistes d’aquest racó d’Occident. La plaça dels Països Catalans fou concebuda precisament durant l’època que l’imperi de la propaganda estava a punt del col·lapse. No sabem si el fet que aquest espai sigui tan marmori hagi estat en honor a una concepció determinada d’una societat que es trobava en hores baixes. Tot podria ser. Una idea d’organització social i política que durant l’època d’eufòria “progressista” barcelonina tot aquest món encara no estava gens mal vist a Catalunya. Cal recordar que les àrees d’urbanisme estaven en bona part precisament en mans de polítics i tècnics amb aquesta particular mirada ideològica. Potser també hi havia altres criteris, com el de l’estalvi, perquè és evident que les places dures també estaven ideades per evitar el manteniment, que en general no és el nostre fort. Una plaça dura que és l’antítesi de la posterior dèria de l’escalfament global i els refugis climàtics, però tan se val perquè una cosa és la bona voluntat i l’altra és la realitat.

Publicitat

La web dedicada al Patrimoni Cultural de la Generalitat de Catalunya ens explica això:

Albert Viaplana, en tàndem amb Helio Piñón, van revolucionar la Barcelona contemporània i van obrir les portes a una nova manera d’entendre l’espai públic. Un dels grans projectes que ho recull és la Plaça dels Països Catalans de Barcelona (1981-1983), davant de l’estació de Sants.

Viaplana i Piñón van dissenyar un espai de ciment sense vegetació amb dues grans cobertes de planxa de coure. La raó del que buscaven era una proposta intemporal i minimalista, expressada en línies abstractes, simples i anònimes, perquè qualsevol la pogués utilitzar. Aquest projecte que encapçala el deconstructisme arquitectònic els va valdre el Premi FAD d’arquitectura. La plaça dels Països Catalans es va convertir en el model de les noves places promogudes als anys 80 per l’Ajuntament, conegudes com a “places dures”, que en el seu moment van ocasionar polèmica ciutadana per la seva fredor. Més enllà de l’abstracció, la plaça està plena de detalls humans i poètics com la silueta d’un gat de teulada de mida natural, fet amb planxa metàl·lica, o una obertura a manera de finestra i uns brolladors.

A part del gatet i de la interpretació que se’n pugui fer de la feina creativa —el temps ajuda a posar les coses a lloc—, la plaça dels Països Catalans es va convertir en un dels espais més insofribles de la ciutat. Durant anys ha provocat indiferència absoluta entre els barcelonins i els viatgers que ni gosaven de creuar-la. Una plaça entenc que ha de ser un punt de trobada. Aquesta sempre ha estat un erm per al barceloní i el viatger. Metres quadrats perduts.

La mateixa web de patrimoni ens recorda que va ser una obra polèmica. Ha estat certament una plaça molt desgraciada, tant arquitectònicament com urbanísticament. En el seu perímetre hi ha un munt d’edificis desiguals d’arquitectura més aviat burocràtica i intranscendent. A la capital de qualsevol país desenvolupat, la plaça de l’Estació Central del ferrocarril estaria presidida per un edifici singular, amb un gran reclam visual. Un centre d’interès, mitjançant una obra pública exemplar que acollís el centre ferroviari més important de la ciutat. En aquest cas del país. Així és com s’interpreta els anys vint, amb la primera gran remodelació de l’estació de França, que ara, després d’una restauració infructuosa i un pèssim manteniment, torna a fer pena. L’estació de Barcelona-Sants, un cop marginada la de França, ens recorda més una gran superfície comercial de la costa Daurada que no pas un equipament públic distingit.

La plaça dels Països Catalans ha estat sempre un espai desaprofitat. Era una plaça grisa, solitària, buida i des de sempre un lloc que només el freqüenten alguns patinadors de la barriada i potser internacionals perquè en aquest tipus d’activitats som “number one”. Des de feia anys era una plaça bruta i deixada com ho certificava el mostrari de pavimentació tan divers, desigual i provisional i com ho corrobora la presència impertorbable d’un parell de barracots, al bell mig de l’enorme plataforma de ciment, amb els singulars i enormes barrets metàl·lics.

Barracots, això sí, empastifats per infinitat de gargots i grafitis, l’autèntica imatge corporativa de BCN des de finals del segle XX. És evident que aquest espai no hauria de ser una de les portes principals de Barcelona. I molt menys el punt de recepció d’una ciutat que durant tants anys ha centrat la seva presumpta modernitat en la retòrica de la vanitat estètica.

És possible que si la plaça no estigués dedicada al conjunt de la nació catalana, en el seu sentit més genuí i ampli, tindria més possibilitats de millora i reforma immediata. Un tracte millor. Mentrestant ens quedem amb aquesta tendra frase recollida de la informació que apareix en el web de patrimoni de la Generalitat de Catalunya.

Més enllà de l’abstracció, la plaça està plena de detalls humans i

poètics com la silueta d’un gat de teulada de mida natural …

Finesa retòrica, com sempre.