El temps passa molt de pressa, sobretot pels catalans que ens han tingut entretinguts preparant els aplecs de l’onze de setembre durant un munt anys per distreure’ns de la decadència del país i per resoldre les picabaralles dels nostres salva pàtries de sarsuela.
A Catalunya això de l’etern retorn o la roda del hàmster és recurrent. Amb els instal·lats a la cabina de comandament regional no hi ha altra alternativa que anar generant rondalles de la vora del foc per fer creure que es guanyen el sou i que el nostre horitzó és infinit. El món és nostre i no hem de perdre l’esperança.
Potser per aquesta injustícia còsmica que representa el pas dels anys, potser per culpa de la soporífera màquina dels mitjans subvencionats que contribueixen a la desmemòria, les ocurrències dels nostres ja comencen a fer més aviat gràcia. No passa res, aquesta societat tan fragmentada i heterogènia tot ho encaixa i qui hauria de fer memòria i assenyalar la boleta de l’estafa contribueix precisament a mantenir l’amnèsia.
El primer gran projecte anunciat pel tripartit d’inicis de segle, fou una brillant idea ferroviària. Ves per on, novament l’esperit Biada el volen fer servir per pretendre animar al personal ara que el sistema ferroviari català està col·lapsat. No gripat, sinó absolutament col·lapsat. Com ho està l’ensenyament, com ho està la sanitat, l’autopista A-7 i l’habitatge. Com ho està el vell sistema de partits del règim postfranquista que són els qui van acceptar amb tanta pressa i emoció la flama dels seus predecessors. Tant patir…
No hi ha res com una gran promesa per fer creure a la ciutadania que aquí no ens para ni Déu. El primer gran projecte retòric de tombants de segle XXI va ser molt ambiciós perquè el trio progressista ja ens va prometre crear un bypas, gairebé de nova trinca, entre Girona i Lleida, per descongestionar el nus de la capital. Aquests polítics de xerrera fluixa no els hi fa res prometre l’oro i el moro sobretot perquè cada una d’aquestes elucubracions no els hi costen ni un euro de les seves butxaques, justifiquen algun titular i ajuden a dinamitzar a alguns sectors de l’economia corporativa que sempre estan ben agraïts amb les bones intencions. A Catalunya, les bones intencions predominen, però tots sabem que no es practiquen ni per caritat cristiana, ni per pensar en el futur del país, sinó que hi tenen a veure altres interessos més espuris. Amb això de l’obra pública em ve al cap aquella ocurrència del govern dels millors d’elaborar un estudi-projecte sobre el transvasament de les aigües del Roine mentre bona part dels municipis de l’àrea metropolitana perdien —i perden— aigua, des de fa decennis, per les canonades.
Aquella magnífica promesa ferroviària de fa un quart de segle va fer figa. Va fer figa, però poc importa perquè sempre, de qualsevol estudi en profunditat, la societat, algú de la societat civil o política, en podrà treure un bon profit. Potser encara el tenen guardat en algun calaix del Departament d’Obres i Contractes i pot servir per a la versió 2.0. que ara tornen a prometre.
Ves a saber els eurons que ens va costar a tots elaborar aquell projecte i sobretot quan devia costar explicar-ho pel territori, com diuen ara, abans que no acabés en un no res perquè de trens qui en sap i qui decideix que és el que cal fer és el Madrid imperial. És la metròpoli. Els germans grans de l’autonomisme.
L’obra pública també serveix, moral i socialment, per justificar tants estudis i projectes com calgui sempre amb la idea del bé comú.
No fa pas gaire que el darrer Govern destituït en les darreres autonòmiques, també ens va oferir la seva dosi imaginativa i va dedicar un bon raconet per valorar i esbombar la construcció d’un tramvia entre Alp i la Seu d’Urgell per complementar un servei, el del Transpirinenc, que no depèn d’ells i saben que no dependrà mai mentre hi hagi autonomia. Hi ha més ocurrències materialitzades, algunes de pretèrites. Recordo aquell telefèric ideat per relligar Olesa i Esparreguera —recuperat en part fa poc per la Vall de Núria— que també va esdevenir un fracàs rotund per falta d’usuaris. Un telefèric que va costar més de 4 milions d’euros construir-lo i 350.000 eurons a l’any mantenir-ne el funcionament perquè el fessin servir un miler de viatgers al dia. En aquest cas, els estudis previs no van calcular del tot bé ni les despeses ni els guanys hipotètics. Ara aquest recorregut és fa amb un cotxe de línia.
A la Catalunya piscifactoria dissenyada per extraure les plusvàlues, l’única cosa que hi tenim la mà trencada, el que sabem fer de debò, és habilitar terrenys per fer cases i més cases encara que tampoc som capaços de copsar ni la demanda necessària com els hi passa ara amb la cursa folla cap als 9 milions de nous catalans. O els 10, que diu amb il·lusió l’Honorable senyora Paneque.
L’any 2009 va venir la crisi monumental del totxo que no fou només responsabilitat dels germans Lehman i els americans, com acostumen a dir per fer-se el distret. A Catalunya es construïen i es venien cases a un ritme frenètic a conseqüència de la segona onada migratòria. Més que enlloc.
Per cert, aquell projecte-propaganda fallit entre Girona i Lleida que ara tornen a replicar va coincidir amb un altre col·lapse monumental, també relacionat amb carrils, però en aquest cas de caràcter urbà. L’esfondrament del túnel del Carmel va fer enrajolí la vanitat del progressisme de forquilla pocs mesos després de la seva entrada triomfal al parc de la Ciutadella.
Ja ho hem dit altres vegades i ho repetim, Catalunya es caracteritza no per ser un lloc de pas o un punt de trobada com emfatitza l’oficialitat per justificar la minorització. Catalunya és un país de grans ocurrents i una impressionant plataforma de negocis. Ocurrents que es concentren sobretot des de fa uns quants decennis en el món dels diners públics i els seus satèl·lits. Aquesta idea de fer despesa per forçar que es faci efectiva mai ha donat el resultat previst. Sempre ha acabat a mig camí, deixant però un foradet ben bufó en el pressupost corresponent.
