La república. És el primer que m’ha sortit tot seguit d’escriure el títol de l’article. Ho considero una resposta natural si es llegeix en forma de pregunta. De fet, posats a preguntar, la que m’estic fent en aquest moment és, de què carai us vull parlar. Amb aquesta ja en van cinc frases i encara no en tinc una idea clara. Estic, com ho diria… escrivint a raig. I si de raig parlem, em ve la imatge de beure a galet i immediatament després una altra en què se’m fa impossible fer-ho si ens manca el cap. I ja torno a estar al començament, pensant amb els Reis, per allò del tradicional costum francès de separar-los la testa del cos. I entrem en bucle, perquè llevat el rei del tron, hom té per habitual proclamar la república. M’acabo d’adonar que he constatat aquella màxima de “la primera és la bona”. Després de Reis? La república.
Clar que ja hem deixat enrere el sis de gener i aquí, no tan sols tot continua igual, sinó que a més res fa preveure grans canvis. I això provoca patiment. Si per a qualsevol republicà, sigui de l’indret que sigui, haver d’aguantar un rei ja és quelcom, com a mínim, dolorós, què serà per a nosaltres, que a més l’hem de patir sense ser nostre, perquè ens han encolomat el del país veí. I més, si tenim en compte que ara fa sis anys i escaig vàrem estar així de poc de dir-li adeu.
Tot plegat costa de pair. Treta la fava, ens hem quedat ennuegats amb la figureta del tortell. Això no hi ha manera de fer-ho tirar avall. Ni de treure-ho fora. Ni tossint, ni amb uns quants cops ben forts a l’esquena, ni fins i tot realitzant la maniobra d’Heimlich. Ens estan ofegant i la mort per asfíxia és una de les pitjors maneres d’abandonar aquest món.
Quan m’entrebanco a la feina, agafo un paper en blanc i començo a anotar idees. Prioritzar tasques per assolir objectius. Aquest full em sembla que ja fa força temps que tothom el té fet a casa. Aquella figureta que ens està taponant les vies respiratòries, tan sols l’expulsarem fent efectiu el 1r d’octubre. Ja tenim la tasca. Objectiu: La independència. I ara és quan tothom se’m tira al damunt, dient, guaita aquest, és molt fàcil dir el què, però el com…? Llegiu fins al final.
Després de Reis, siguem cívics i fem llista.
