Comunicat de l’ANC:
L’Assemblea Nacional Catalana va ser creada amb un únic objectiu: aconseguir la independència de Catalunya. Els successius fulls de ruta han anat sempre en aquesta direcció sense fer marrades en el camí ni passos enrere.
Les darreres eleccions al Congreso i la necessitat que vots de partits independentistes facin possible investir el candidat del PSOE, han posat sobre la taula de la política partidista una negociació que es diu per l’amnistia. Això passa, precisament, en vigílies de l’aniversari del Primer d’Octubre, sense que es parli de reactivar la declaració d’independència suspesa, ni tampoc d’un reconeixement del dret de secessió de Catalunya.
L’Assemblea Nacional Catalana no interpreta aquesta situació com una situació nova. En altres ocasions s’ha donat aquesta conjuntura i sabem com han acabat els pactes, “històrics” o no, amb l’estat espanyol.
Si el que volem és la independència, una amnistia no té cap mena de sentit si no ve acompanyada del reconeixement, per part de l’estat, del dret a l’autodeterminació i del dret del Parlament de Catalunya a fer efectiva la independència. Altrament, la mobilització per la independència i la desobediència civil que sovint comporta, continuarà perseguida per part de l’estat espanyol. Es continuarà perseguint aquells que l’estat consideri un perill, sota l’acusació de terrorisme i tot allò que puguem imaginar.
Amb l’amnistia no se soluciona cap de les qüestions de fons que comporta el conflicte polític entre Catalunya i Espanya, únicament s’hi posa un apòsit temporal. Fins quan? Quants encausats més haurem de tenir per adonar-nos que només amb la independència l’estat no ens podrà reprimir, acusar i represaliar?
Si hem de fer cas de les declaracions que ens arriben de les Cortes, no serà una amnistia en “stricto sensu” perquè res canviarà en el marc constitucional espanyol. Al contrari, ja s’està exigint per part de l’estat espanyol una renúncia a la unilateralitat. En tot moment, l’amnistia es planteja com un perdó, un indult 2.0, sense admetre la legitimitat del Primer d’Octubre ni la de poder fer referèndums per la independència.
Com vam poder comprovar divendres passat, el Tribunal Europeu de Drets Humans (TEDH) dona una gran importància a aquest cas. Un cas únic per la dimensió política que té i que ens pot permetre establir un precedent molt útil per aconseguir la independència. L’admissió a tràmit de les denúncies ens aplana el camí. Si el tribunal condemna Espanya per utilitzar la justícia per silenciar la dissidència i per apartar els polítics i líders del moviment civil de la vida política activa, tindrem un dels altaveus més potents per fer valer la nostra causa: per defensar la legitimitat d’exercir el dret a l’autodeterminació.
Des de l’Assemblea, fa temps que diem que l’amnistia és una arma de doble tall, i pot ser una trampa. Si només serveix perquè l’estat espanyol demostri davant el TEDH que la via interna de reparació dels drets vulnerats s’està activant, serà una trampa que pot propiciar que la causa als tribunals internacionals acabi decaient. Si això succeeix, s’estarà blanquejant tota la repressió que ha fet tots aquests anys l’estat espanyol, sense avançar cap a l’objectiu nacional d’assolir la independència del país. Ara mateix, ni a l’estat espanyol ni a Catalunya no s’està sentint parlar de cap conseqüència directa ni relació causal entre l’amnistia i una data per declarar la independència.
L’Assemblea s’ha implicat des de l’inici en la causa catalana a Estrasburg, com no podia ser d’altra manera. El que fou president de l’entitat, Jordi Sànchez, és un dels demandants i va ser encausat per ser el representant de l’entitat. L’Assemblea, doncs, està encausada i com a tal reclamem que la causa no decaigui, volem que hi hagi una condemna internacional a l’estat espanyol. No volem blanquejar-lo i fer-lo aparèixer com allò que no és, un estat democràtic.
Des de l’Assemblea hem defensat i continuem defensant que només des de la confrontació amb l’estat podrem aconseguir el nostre objectiu. L’objectiu dels partits independentistes hauria de ser, com deien ells mateixos, debilitar l’estat, no donar-li estabilitat.
Si abans de la sentència s’aprova una llei d’amnistia, aquesta possibilitat decaurà i ens haurem condemnat nosaltres mateixos a la irrellevància i al menysteniment a Europa.
L’Assemblea sempre ha defensat les causes de tots els represaliats i continuarà fent-ho, però amb la mirada posada en la solució definitiva del conflicte que genera les causes, amb una mirada cap a la nació i cap a l’assoliment de la plena llibertat. Només així serem tots lliures.
