En el recent 40è comunicat el Moviment per la Independència (MxI) recorda que fa un parell de setmanes ja deia en el 38è comunicat: “(…) tothom sap que l’única alternativa en què els partits independentistes (…) poden tenir el màxim protagonisme és en l’escenari en què PP i VOX junts no tinguin majoria absoluta, cosa que voldria dir que la resta (…) podrien tenir majoria suficient per fer president del govern a Pedro Sánchez. Només en aquest cas hi ha la possibilitat de bloquejar la formació del govern i plantejar dues alternatives: o Pedro Sánchez accepta les propostes dels partits independentistes o s’acabarà anant a la repetició de les eleccions (…) cosa que manté Pedro Sánchez com a president del govern en funcions i com a president del Consell de la Unió Europea”.
També, recorda, hi deia que: “Vist des de Catalunya (…) en aquestes eleccions s’hi juga una lliga interior (quina força perdrà ERC i fins a quin punt Junts s’hi acostarà o la superarà) i desgastar el poder polític de l’Estat, fent que la pugna entre les dues espanyes de sempre torni a ser cada cop més evident i virulenta. I acabàvem així: (…) si es pot bloquejar la investidura i es tornen a celebrar noves eleccions, fins quan durarà aquesta dinàmica? Quin serà el primer partit independentista que la trencarà amb qualsevol excusa? Però la pregunta que cal fer-se és si aquesta dinàmica ens acosta o no a la independència (…). Hi ajudaria si, a nivell intern, féssim els deures (…).”
Ara, doncs, conclou, toca fer els deures. Tot sembla indicar que ERC pot seguir capficada a seguir els dictats de l’Otegui que, com sempre han fet els bascos, van a la seva i busquen aliats pels seus propòsits. Han trobat una Esquerra cada cop més desorientada i dèbil, abocada directament cap a l’enèsima implosió, fidel a la repetició de la dinàmica dels cicles interns de pujada, frenada, caiguda i replantejament radical de lideratges i línia política. La CUP ha rebut un càstig electoral sever, d’aquells que només se’n pot sortir després de posar la casa en ordre i decidir qui queda i què voldrà ser quan sigui gran. I Junts? Com gestionarà el paper decisiu que li han donat aquests resultats i l’actitud d’Esquerra? Aguantarà les pressions i cants de cigne que li vindran del PSOE i partits satèl·lits/aliats per interès? Oblidarà els insults i desqualificacions que han rebut contínuament, especialment a Barcelona, a les eleccions municipals? En tot cas, ja han dit que estan disposats a parlar amb el PSOE i, de moment, han posat el llistó alt, on toca. Un llistó que no saltarà Pedro Sànchez, ni ara ni si es repeteixen les eleccions. La recomposició del moviment independentista depèn, en bona mesura, de la capacitat de Junts de mantenir la seva posició, ara i més endavant, i de la capacitat de forçar ERC a jugar el mateix joc, amb l’objectiu de debilitar l’Estat espanyol aprofundint l’escletxa cada cop més profunda que s’està obrint entre el PSOE i PP-VOX, els màxims representants de les estructures d’aquest estat reaccionari.
Quins deures ens toca fer?: en l’àmbit institucional, frenar la interpretació esbiaixada que farà el PSC dels resultats per forçar unes eleccions anticipades a Catalunya refent un acord per remodelar el Govern de la Generalitat i refer el pacte entre ERC i Junts, amb el principal objectiu d’esgotar la legislatura i guanyar temps per reorganitzat el moviment popular.
Pel que fa a la gent, als votants ocasionals, als consumidors permanents quins són els deures? El MxI ho té clar i recomana aprofitar el temps participant en la 2a Conferència Nacional per l’Estat propi (www.mxi.cat) i posant en marxa el moviment social i polític que prengui les regnes del procés a partir de la tardor vinent.
