A la taula d’en Bernat
qui no hi és no hi és comptat.
A la de l’Aragonès,
que mai ha servit de res,
ni comptar no val la pena.
Cal ser ingenu de mena
per caure així en el parany,
i tal dia farà un any…
Per als que hi lluquem més clar
és “la taula de restar”.
És perdre el temps endebades,
un trist ball de mascarades,
i fer rebolcar per terra
el prestigi de l’Esquerra.
Aquí el seu gran manaire
no ho ha encertat gens ni gaire.
Van passar, a la presó,
l’Oriol per un corró?
Amb horitzó escarransit
només veu ara el partit
i les engrunes migrades
que li deixi, ben comptades,
l’urc del govern espanyol.
Tot plegat és un bunyol.
Catalunya independent
no ho serà amb aquesta gent.
Cal obrir uns nous camins,
tant a fora com a dins,
i deixar a la cuneta
els bornis de la tauleta.