La societat reclama estabilitat i canvis, com a revulsiu a la crisi actual. I és l’extrema dreta —juntament amb els partits unionistes o espanyolistes— els que aprofiten qualsevol situació en benefici propi i al servei de l’estat opressor.
Els Comuns juntament amb el PSC, han esdevingut dos agents que quasi sempre fan decantar la balança en assumptes de govern o parlamentaris, com a desllorigadors a l’hora d’emprendre polítiques i actuacions polítiques clau, encara que sigui amb una “simple” abstenció. Malgrat que els jocs d’aliances són bàsics en tota negociació, pel que fa a l’activitat pública del govern i administracions, poden ser una arma de doble fil. Més enllà dels interessos partidistes, no ens hem de deixar enganyar i cal analitzar què hi ha darrere de la falsa aurèola “socialista” o aparentment “d’esquerres”; l’Ajuntament de Barcelona, amb Ada Colau al capdavant, n’és un molt bon exemple.
Per una banda, el PSC-PSOE, té delicte que sent com és un clàssic que a la transició va jugar un paper important a favor del catalanisme moderat i posicionat a favor de la immersió lingüística, com a eina de respecte i convivència, ja fa molt que s’ha descobert: sigui la nova onada de polítics que prenen força o sigui per l’afany de poder exclusivament del cavall guanyador: l’Estat. Per altra banda, els Comuns apleguen una major varietat de públic. Sembla estrany que les afinitats electives que, en assumptes genèrics, presenten molts dels càrrecs de comandament presentin vers la monarquia i dels sectors més espanyolistes conservadors —malgrat que els pesi o ho neguin— no facin tirar enrere molta gent del carrer que els vota; a més, l’aparent neutralitat o posició “conciliadora” de molts d’aquests polítics “d’esquerra”, com es defineixen, i complicitat vers àmbits d’actuació com poden ser el tema del referèndum, els Mossos, els presos polítics (que per ells són “polítics presos”)…, són presents en campanyes electoralistes o moments clau quan cal pactar algun assumpte d’interès o bé aconseguir aliats polítics en votacions diverses com les d’aprovació dels pressupostos i polítiques transversals que sempre han estat a canvi de renúncies dels partits catalanistes.
En el conflicte Catalunya versus Espanya, i en qualsevol política que beneficiï o bé permeti gaudir a Catalunya de benestar, convivència real, respecte a la cultura pròpia, criminalització de crims en defensa de la memòria històrica i del desenvolupament econòmic, sempre semblen partidaris de posar bastons a les rodes, mostrant-se directament o indirecta al costat del Congrés, del Tribunal Superior de Justícia, de la Guàrdia Civil, etc., ben al costat del PP i de VOX sense fer lletjos a la dreta més recalcitrant, quan fa falta.
Des del punt de vista nacionalista català, també els anticapitalistes de la CUP “rebutgen” Junts per Catalunya per ser “de dretes”, a favor d’Esquerra Republicana de vegades, i en contra d’ells, d’altres, quan estan fora del govern sense mostrar o demostrar el seu objectiu d’assolir la República Catalana: és a dir, que per certs temes no s’estén que s’hi posin en contra. La manca d’unitat independentista és un dels principals obstacles que sota el lema de “Divideix i venceràs” va a favor d’aquells a qui volem vèncer. La insistència dels Comuns vers els Republicans no deixa de ser un pas més endavant en aquest sentit; els pactes tebis i sense contrapartides que no deixen de ser renúncies a uns mínims, molt lluny del que hauria de sorgir de tota negociació justa, adoben el terreny dels desencisos dels independentistes, i desencadenen passos en fals que generen confusió i malestar i, com a contrapartida, són vistos com a bons gestors i “aliats” com si es tractés de peces d’escacs. Les crítiques a Colau estan fonamentades en polítiques molt de cara a la galeria i pomposes que, si rasques una mica, no aporten cap benefici real: ara desatenen les peticions dels taxistes pel que fa a seguretat, la brutícia cada vegada més evident i molesta, i la impunitat davant de les ocupacions en contra dels propietaris, o davant els delictes d’odi i negocis il·legals o que només fan que fomentar la competència deslleial: sí, amb una manca de regulació, amb adjudicacions directes als afins que afavoreixen el nepotisme i una política anti tot “buida”, que l’únic que fan és augmentar els vots de certs sectors afavorits i plurals, en contra dels drets, tradicions i qualitat de vida de la majoria de barcelonins que no paren de manifestar-se i queixar-se de problemàtica social diversa als “seus” barris. L’acceptació del suport de Valls, la connivència amb Collboni i companyia, i amb els cercles de poder a Catalunya i Espanya, enterboleixen i fan pensar en el que sembla una manipulació “perversa”.
Cal tenir en compte que, des del 2015, Colau va accedir al càrrec, impulsada pels aparells del Règim del 78 i als quals es deu; com diu Francesc Abad: “La demagògia discursiva en aquests temes de mobilitat ha anat acompanyada d’una absoluta impunitat dels vehicles considerats fetitxe pels colauers (bicis i patins), i els vianants han estat abandonats a la seva sort, que vol dir accidents, ser atropellats, caminar espantats, no poder passejar tranquils, etc. I això ho veiem també, de manera claríssima, a les dades municipals: ara mateix, pel 40% dels barcelonins, l’incivisme de bicicletes i patins són el segon més greu problema de convivència que té la ciutat.”
I no només s’estan carregant la Ciutat sinó que, festejant ERC, s’està evidenciant una deriva que encamina el país en direcció contrària, sota proclames que es poden llegir en titulars de notícies com: “Albiach s’ofereix a Aragonès per governar plegats” o “Els comuns es declaren partidaris del plurilingüisme davant de l’exclusió del català de la llei audiovisual”, o bé quan Pablo Iglesias deia que “acceptaria un referèndum d’independència si la Constitució ho permetés”: declaracions de tots plegats que o han sigut només postureig?, o han depès de qui, del mitjà, audiència i/o moment en què es facin.
