El Català a l’ensenyament com a llengua vehicular és, de manera cíclica i recorrent, tema d’actualitat i mai rema a favor nostre. Les notícies de casos dels quals la premsa s’ha fet ressò, darrerament, sobre queixes d’alumnes per assignatures que constava que s’impartien en català i que a darrera hora —o només per un alumne, que ja ho sabia— s’han donat en castellà, i també de la vulneració de drets lingüístics a l’hora de fer els exàmens i les avaluacions posa en relleu que la molt aplaudida i essencial “immersió lingüística” no va en detriment d’altres llengües i, no només això, sinó que pretén que gaudeixi de normalitat. Sovint pel fet de contractar professorat que no entengui o sàpiga el català, a Catalunya, o bé per canviar d’idioma a la mínima ocasió sota una falsa situació de “mala educació” s’ha desatès i incomplert la Llei de Normalització Lingüística per desídia de les institucions que deixaven fer, no sabien com funcionava o bé pensaven que era suficient.
Aquest mes de novembre, la UPF ha organitzat unes jornades que han debatut al voltant del model de llengua i sobre “Amb quin model de llengua cal vehicular l’ensenyament”: ens referim a la Setena Jornada de la Càtedra Pompeu Fabra, que si “aixequés el cap” no donaria crèdit a la situació a la qual s’ha arribat, i també recomanem que no us perdeu VIII Jornada de Llengua i Societat als Territoris de Parla Catalana. L’aprenentatge del català: de l’aula als entorns d’ús, impulsades pel Consorci per a la Normalització Lingüística, entre altres entitats, centrada en experiències d’aprenentatge. I el mateix passa al País Valencià i a les Illes Balears, en un estadi previ quant a emancipació lingüística i que ara també estan posant-se les piles, davant del retrocés en el reconeixement dels drets lingüístic i l’ús social de la llengua. L’ensenyament universitari és un dels àmbits en què recula i sobretot en els més joves i a Barcelona, tal com avalen els estudis i informes que diferents entitats han fet; entre les quals, Plataforma per la Llengua, el Centre Internacional Escarré per a les Minories Ètniques i les Nacions (CIEMEN), Som Escola, Òmnium Cultural. La nova llei de l’Audiovisual que es prepara a Madrid com a transposició d’una directiva europea podia convertir-se en una oportunitat, però amenaça d’acabar sent un altre clau al taüt si no es modifica l’avantprojecte del govern espanyol: veurem com acaben les “negociacions” amb el govern de Sánchez, si bé no és gaire entusiasta ni augura una presència i respecte a la diversitat lingüística, motiu pel qual cal augmentar el percentatge, a Catalunya, com sembla lògic, d’entrada. Segons el diari Ara: Menys de la meitat dels professors utilitzen habitualment el català per dirigir-se a tota la classe.
Així doncs, cal que el Pacte Nacional per la Llengua es prengui i desenvolupi seriosament i de manera efectiva, amb els interessos partidistes polítics a banda, sense complexos: que no depengui del rector, del partit que governi o de la ideologia imperant, sinó que es pugui garantir-ne l’exercici i ús, i se’n faci un seguiment proactiu i contra qualsevol atac a la diversitat lingüística.
A més de la pressió dels partits catalanistes i “dits demòcrates”, i guanys transversals, és molt interessant trobar o crear vies per recollir, difondre i fer prevaler els casos de delicte d’odi i de vulneració dels drets. És molt interessant la iniciativa i també el nou web “La Universitat, en català!”, impulsada per Plataforma per la Llengua, la Federació Nacional d’Estudiants de Catalunya (FNEC) i el Sindicat d’Estudiants dels Països Catalans (SEPC), en campanya adreçada als alumnes i que porta implícit aquest manifest. També cal donar més visibilitat a l’Oficina de Garanties Lingüístiques, adreçada als ciutadans, que depèn de la Secretaria de política Lingüística, ara vinculada directament al Departament de Cultura de la Generalitat, i que ofereix via formulari us servei de consultes.
Davant l’impuls i estratègia dels partits de dretes o d’extrema dreta espanyols, cal també estar a l’aguait i evitar que impulsi encara més la deriva extremista i recentralitzadora de VOX i altres partits unionistes, pel que fa a la providència del Tribunal Suprem, davant les peticions d’intervenció o 155, i que es votarà, previsiblement la tercera setmana de desembre, al Congrés. Sembla exagerat i caricaturesc fins a cert punt, però només cal evitar que el context i joc d’aliances hi sigui procliu, ja que els dits “partits de centre” cada vegada ho són menys i es mouen per altres interessos no gens equitatius ni “autonòmics”.
Tots a defensar la immersió el pròxim dia 18 de desembre a la mobilització que hi ha organitzada en aquest sentit.
