La “llarga marxa” cap al 100% renovable

La “llarga marxa” per donar un tomb al sistema energètic heretat del franquisme, i caminar cap al 100% renovable, es va iniciar, de fet, amb la promulgació de la Ley 82/1980, de 30 de diciembre, sobre conservación de energía. Entre els seus objectius: “Potenciar l’adopció de fonts d’energia renovables” i “Regular les relacions entre els autogeneradors i les companyies elèctriques distribuïdores”. Podien acollir-se als beneficis de la Llei “les persones físiques i jurídiques que emprenguin activitats […]” com “[…] establir o ampliar instal·lacions d’autogeneració elèctrica, […] aplicacions industrials […] que facin servir com a font d’energia les de tipus renovable, […] o instal·lar equips d’ús domèstic que utilitzin energies renovables i especialment la solar”.

Però no va ser fins a la transposició de la Directiva 96/92/CE, del Parlament Europeu i de Consell, de 19 de desembre, sobre normes comunes per al mercat interior d’electricitat, que mitjançant la Ley 54/1997, de 27 de noviembre, del Sector Eléctrico, sota l’etiqueta de ‘Règim Especial “, es donava carta de personalitat a la generació d’electricitat mitjançant l’aprofitament de fonts renovables d’energia. En la disposició transitòria setzena fixava per l’any 2010 que les fonts d’energia renovable havien de cobrir “com a mínim el 12 per 100 del total de la demanda energètica”, que era el calc exacte dels objectius europeus de l’època.

La normativa legal que es va generar a partir de la Ley 54/1997, va permetre el desplegament de les tecnologies renovables, primer l’eòlica i posteriorment la solar (tant la termoelèctrica com la fotovoltaica), mitjançant polítiques incentivadores del desenvolupament tecnològic, copiades de l’avançada política (Feed-In-Tariff) adoptada al Bundestag alemany i que tan bons resultats ha donat en molts països.

Publicitat
Llibre: El Judici - Lluís Busquets

Però el desinterès inicial de les principals empreses elèctriques a les tecnologies per generar electricitat a partir de la captació de l’energia continguda en els fluxos biosfèrics, va cessar a partir del moment en què es van adonar que els operadors independents de renovables els anaven “menjant el seu tradicional pastís”, de manera que l’oligopoli elèctric va utilitzar el seu poder enfront dels organismes governamentals perquè aquests posessin fi a les polítiques d’incentivació, per impedir que tercers actors penetressin en el seu “vedat privat” i per dificultar que la ciutadania es convertís massivament en generadora d’electricitat, a més de ser usuària captiva d’energia elèctrica, com estava sent des de feia molts anys.

Aquest obscurantisme energètic es va plasmar, durant l’última època de govern socialista en les mesures obstruccionistes de la transició energètica dutes a terme pel ministre Miguel Sebastián (14/4/2008-22/12/2011), continuant i agreujant-se, durant el govern popular amb els ministres José Manuel Soria (22/12/2011-2016.04.15 i Álvaro Nadal (2016.11.04-2018.06.07). El resultat el vam tenir a la vista: paralització, durant molts anys, de totes les inversions en tecnologies per aprofitar les energies del Sol i del vent.

I quan el govern va adonar-se que no anava a complir els objectius europeus, va cedir davant els buròcrates neoliberals europeus i va instaurar les subhastes, mecanisme que afavoreix obertament els grans operadors i margina escandalosament els petits i la ciutadania.

Fins quan haurem d’esperar perquè el govern, que s’autoproclama ‘el més progressista de la història’, demostri que és capaç de garantir que el sistema elèctric sigui un terreny de joc just i equilibrat (és a dir, democràtic) que garanteixi el dret ciutadà a generar, de forma col·lectiva, l’energia que fa servir en la seva vida quotidiana i pugui així alliberar-se del ferri domini sota el qual s’assenta el sistema elèctric heretat del franquisme.

Fins al dia d’avui, només una instal·lació de generació eòlica ciutadana i només algunes de generació solar col·lectiva, quan en països com Alemanya representen més del 40% de tota la potència instal·lada renovable (de l’ordre de 47 GW).

Però la principal barrera actual per culminar la “llarga marxa” és el pràctic monopoli de la distribució, en la qual les xarxes, que la ciutadania ha pagat amb escreix, són remunerades molt generosament pel regulador estatal i que, un cop amortitzades les inversions fetes, amb el seu corresponent marge de benefici, queden eternament en propietat de les empreses de distribució. Ja comença a ser hora de plantejar-se que les xarxes de distribució siguin de titularitat de la comunitat local a la qual serveixen i que la seva gestió es faci a través d’operadors que no tinguin gend d’interès ni en la generació ni en la distribució.

Mentre no es retorni la titularitat de les xarxes de distribució a les comunitats locals, estarem sotmesos a l’arbitrarietat de qui avui en té la propietat en règim pràcticament de monopoli a Catalunya. I, per tant, entorpirà, tant com pugui, la implicació ciutadana en el camí cap al 100% renovable, la culminació de la “llarga marxa”.

FER UN COMENTARI

Please enter your comment!
Please enter your name here