El concepte ‘justícia’ no és que estigui sobrevalorat sinó que és menyspreat i es fan molts nyaps i jocs d’interessos en el seu nom. Els exemples no deixen de repetir-se sota noves formes.

Si bé la setmana passada va ser refusada l’esmena al document sobre els drets fonamentals de la Unió Europea a favor del dret d’autodeterminació de tots els pobles, van ser cent setanta els eurodiputats que hi van votar a favor. Aquesta setmana, però, la Comissió de Llibertats Civils del Parlament Europeu, que encapçala el dirigent del PSOE Juan Fernando López Aguilar, ens “sorprenia” amb una sèrie de notícies, si més no paradoxals.

El sector socialista i esquerrà espanyols, sempre enmig del panorama polític i moltes vegades amb poder efectiu per marcar tendències, han estat entre dues aigües quan ha tocat manifestar-se sobre els presos independentistes. Aferrant-se a la legislació —sovint interpretada per la jurisprudència i juristes majoritàriament constitucionalistes—, per molt que s’han mostrat paternalistes a l’hora d’evidenciar que són ‘companys’ en el ventall de partits polítics actius i que els referèndums són l’expressió democràtica de la pluralitat ‘nacional’, han acabat qualificant de polítics presos els líders independentistes catalans, no ho oblidem.

Publicitat
Publicitat

La pressió d’Asens al PSOE per alliberar els presos abans del 14-F i la represa de gestions per la nova llei de renovació del CGPJ es basa en una realitat ‘ideal’ que no queda clar si té a veure amb el seu posicionament personal o bé reflecteix el posicionament de tot el partit pel fet que sovint sembla contradictori, quan es tracta de l’àmbit polític a Madrid; com també, el període preelectoral, hi ha certes presses que no s’entenen veient la línia seguida. Recordem els tempteigs sobre si anar o no a visitar els ‘companys’ o pel que fa a manifestacions en termes de mesures desproporcionades. Llegim a LaRepublica.cat que “La cambra ha aprovat la proposta de resolució de la CUP-CC que demanava un acord per l’autodeterminació, l’amnistia i els drets civils i polítics”, amb els seus vots a favor amb els de JxCat i ERC;  PSC-Units i CatECP hi han votat en contra. En aquest sentit, tant l’amnistia com l’indult —que només és una via ‘correcta’ pels qui exigeixen el retractament sobre les idees polítiques, que la Constitució reconeix com a dret de tot ciutadà—; per l’altre sector dos recursos als quals igualment contraris com a represàlia.

En relació amb la reforma del delicte de sedició, n’és un altre exemple. Per molt que els partits independentistes majoritaris al govern català vulguin restar-li importància, no deixa de fer públicament i clarament palès un posicionament partidista per part d’una institució europea que sempre s’ha abanderat sota l’eslògan d’“Europa de les Nacions”. Amb l’aprovació de l’informe per a modificar les euroordres per a les extradicions ordinàries, es planteja afegir els “crims contra la integritat constitucional d’un estat membre que involucrin l’ús de la violència”. I com no dona curs a la suspensió incerta per part de la justícia belga a l’espera del moment més propici o bé com a condicionant en funció de vés a saber quins interessos que podrien condicionar el factor vinculant; no hauria de dependre de qui governa, qui presideix i quina institució pública. Si bé pot ser producte de la pressió exercida pel govern socialista espanyol, no deixa de ser curiós, ja que l'”ús de la violència” s’ha bandejat, tergiversat i manipulat per a fer-hi cabre tot allò que ensuma a nacionalisme català i independentisme, per tal com ha evolucionat el tractament mediàtic i polític dels fets del 1r d’octubre i la voluntat d’arrabassar els drets als polítics i socials dels catalans al Parlament Europeu sigui com sigui, això sí: amb una clara vocació ‘exemplificant’.