La Policia Nacional de Catalunya és una estructura d’estat i, per tant, un eix crucial: tant per Catalunya com per un estat espanyol que té, fins ara, l’opció de dir-hi la darrera paraula. L’absolució del Major Josep Lluís Trapero ha estat una bona notícia; no tant, el fet que el conseller Joaquim Forn i la resta de membres del govern català continuïn empresonats.

Aquesta sentència reforça l’actuació dels Mossos la tardor de 2017 i el model de policia catalana, tan sovint qüestionat, els darrers anys de manera constant, des de diferents sectors i per diferents motius. L’evidència de diverses realitats paral·leles posen en entredit les actuacions que sempre semblen estar condicionades pel context sociopolític més que no pas per la voluntat de fer acomplir la llei ni per la legalitat dels fets jutjats.

Pere Soler, ex-director general del cos dels Mossos, ha declarat en una entrevista a Directe.cat que “no és necessari que el cos estigui alineat amb el Govern per fer tirar endavant la independència”. La constatació de que mai hi va haver cap actuació ni vinculació “sediciosa” respecte el govern català denota una actuació policial exemplar, però a la vegada sembla obvi que, en cas que haguessin volgut exercir el mandat de l’1 d’Octubre i actuat en pro de la república catalana, els Mossos serien un element clau per al control del territori. Recordem les múltiples crítiques rebudes al cos durant el mandat del conseller Miquel Buch, en relació a les càrregues exercides pels antiavalots dels Mossos el dia de les votacions, en els fets de Plaça d’Urquinaona i altres manifestacions: tant per aquells qui entenien una disculpa i encobriment de mala praxis no sabem fins a quin punt seguint quines ordres ni de qui, com també pel sector independentista en al·legar que sovint no era proporcional ni imparcial. L’actual conseller d’Interior, Miquel Samper, ha ofert restituir el Major al seu càrrec pel fet d’haver estat suspès per l’aplicació del 155: veurem si finalment s’hi repensa.

Publicitat
Llibre: El Judici - Lluís Busquets
Publicitat

La intenció amb què se’ls va acusar i el perquè se’ls ha  exculpat genera certs dubtes. Les descarades incongruències posades de manifest en el judici a “El Procés” i tot el que s’ha esdevingut des d’aleshores ens tenen a tots en un status quo que, seguint la lògica d’un país “democràtic” normal (jurídicament i política), exigirien anar més enllà d’un procés de “revisió interna” de la Guàrdia civil. Ben aviat, veurem si la petició de parlar amb el ministre Fernando Grande-Marlaska perquè la Fiscalia actuï contra el tinent coronel Diego Pérez de los Cobos arriba enlloc. Les condecoracions, als cossos de seguretat dels diferents governs també són dubtosament desinteressats.

En realitat, és un fet que, almenys en cert tipus de causes, ni tothom és igual davant de la justícia ni la justícia s’aplica a tothom per igual; per tant, sempre cal llegir entre línies i veure-hi una voluntat que sobrepassi els fets i les proves. Augmenten els encausats, sempre del mateix sector, per motius polítics, i sembla imperar la impunitat vers els que penalitzen qualsevol desacord, tant ciutadans anònims com polítics i periodistes. Ens trobem en un punt molt delicat que sembla portar a un status quo ple de contradiccions que no fan presagiar un gir en els esdeveniments polítics més propers. En una democràcia consolidada i normal, s’encetaria un debat intern dins de les institucions espanyoles, ni que fos pensant ja només en el seu propi interès.

De moment, aplaudim que, almenys parcialment, els greuges derivats del mandat de l’1 d’Octubre semblen haver salvat alguns dels seus protagonistes i restem a l’expectativa de més conseqüències.