Un casal del poble

Durant els primers anys de la dictadura, la catòlica Espanya estava regida per les ‘boinas rojas‘ i la ‘División Azul‘. Franco havia originat una croada en nom de Déu, que va convertir tot el territori nacional en un desmesurat camp de batalla. El ‘Generalíssim’ era un home d’origen modest que va tenir una infància miserable. El seu pare malvivia d’un sou molt petit, i ell estava destinat a sofrir el mateix. Però es va fer militar, va arribar a general, es va rebel·lar contra el Govern de la República, va guanyar una guerra entre germans i es va convertir en l’amo absolut de tota Espanya. A Francisco Franco Bahamonde, jerarca per la gràcia de Déu, el preocupava més que els seus vassalls parlessin el català o l’eusquera, que la penúria, la gana i l’opressió en què malvivien.

Els béns d’en Franco s’engrandien, dia a dia, per ‘donacions forçoses’, que li feien els ciutadans. Era una institució establerta per una llei que es va inventar, que consistia a apropiar-se hisendes públiques i propietats privades que li donava la pobra gent. D’aquesta manera aparentment vàlida i legítima, se li va adjudicar el Pazo de Meirás, un casal pairal de l’escriptora, Emília Pardo Bazán, que els seus hereus van donar-la als jesuïtes perquè hi fessin un noviciat. Però els frares no la van acceptar perquè no es van veure amb cor d’afrontar les despeses de manteniment i els impostos. Llavors, Julio Muñoz Águila, Governador civil de A Corunya, va tenir la brillant idea de cedir-la a Franco mitjançant una subscripció ‘popular i voluntària’ consistent a deduir a cada un dels funcionaris i treballadors gallecs un tres per cent del salari.

Quan «El Caudillo» va lliurar l’ànima a Déu, «la Senyora» disposava d’un patrimoni de 600.000.000 euros robats al poble. En l’actualitat, la família Franco controla una complexa xarxa de societats mercantils, a més dels valors multimilionaris dipositats en bancs internacionals amb el beneplàcit de Suárez, González, Zapatero, Sánchez i inclòs Iglesias. Això tan sols succeeix a Espanya. Els dictadors com Mussolini o Ceausescu foren executats, Hitler es va suïcidar, Videla i Pinochet van morir a la presó i Trujillo va ser assassinat. Tots ells van ser enterrats en cementiris vulgars fora dels seus països. Però Franco va morir al llit santificat amb els sants olis i quan va morir tot va seguir igual. El 1975, el rei Joan Carles, el seu protegit, va concedir a la seva dona, «doña Carmen, la Collares», el títol nobiliari de duquessa de Franco.

Publicitat

Van passar molts anys. El 9 de setembre de 2007, un lector d’El País va posar en una carta dirigida al director: A l’escola, a la meva àvia i a tots els seus companys, ells van obligar a lliurar una pesseta per fer-li un ‘regal’ a Franco. Tots ells són copropietaris del Pazo per la qual cosa haurien de reclamar la seva part. És una autèntica vergonya que la prole del dictador continuï gaudint dels redits i milions que va aconseguir a costa del poble”. Els béns de l’herència en la seva integritat mai es van saber. La ciutadania mai va entendre l’actitud impassible i col·laboracionista dels diferents governs davant aquell nou espoli. L’excusa sempre era la mateixa: “s’ha de fer el necessari per a mantenir la pacífica transició de la dictadura a la democràcia”, posant una vela a Déu i una altra al diable.

Després de gairebé vuitanta anys de vergonya pública, durant els quals la família del dictador ha viscut com el rei Mides, amb la col·laboració, cooperació necessària, complicitat o coautoria de l’Estat convertit en delinqüent, ara se li reclama el Pazo de Meiras. Quelcom que, per lògica, ens hagués pogut evitar requisar-lo com un bé robat al poble. Després de quasi vuitanta anys, compareix a judici com demandant l’Advocat de l’Estat a instàncies de la Junta de Galícia, la Diputació de la Corunya i els Ajuntaments de Sada (on se situa el casal) i la Corunya, per defensar el que és obvi, que la compra de l’immoble per part del dictador Francisco Franco el 1941 havia estat un delicte de falsedat en document públic i que les obres de rehabilitació les va fer amb fons públics. Mentre, el rei Joan Carles i el president de Govern de torn, miraven de quin costat venia el vent.

Segons va sostenir l’advocat Xavier Suárez, la suposada compra per part del dictador el 1941 va ser “simulada” i “fraudulenta” i el pagament fictici. La família Franco fonamentà la seva defensa en què la compra que va dur a terme Franco fa quasi un segle va ser legal, ja que la propietat li pertanyia, i que els seus hereus havien estat els amos del casal “fins avui”, de “bona fe” i amb “just títol”. El judici ha quedat vist per a sentència. La magistrada Marta Canales, una jutgessa de primera instància que camina a peu ferm, dictarà una resolució històrica que donarà resposta a totes aquestes qüestions, però el que no podrà fer serà condemnar a tots aquells que per acció o omissió van ajudar al clan Franco a cometre aquells delictes, amb premeditació i traïdoria.

COMPARTIR
Article anteriorJa sabem què ha dit Europa sobre el fons de rescat
Article següentL’Assemblea presenta una diada doble, virtual i física
Josep Maria Loperena
Jurista i escriptor català, conegut, també, per la seva intensa activitat com a director d’escena en les dècades dels anys 60 i 70. Com a advocat, va presidir durant cinc anys la Comissió de Defensa dels Drets Humans de l’il·lustre ‘Col·legi d’advocats de Barcelona’ i va protagonitzar alguns dels processos més rellevants de la Transició espanyola com són els casos d’atemptat a la sala de festes Scala, l’assalt a la Caserna de Berga, La Torna o el contenciós de Lluís Llach contra Felipe González per incompliment de compromís electoral. Així mateix va interposar una querella davant el Tribunal Penal Internacional contra José María Aznar per la intervenció espanyola en la guerra de l’Iraq. En 2004, va rebre el premi Joaquim Amat-Piniella per la seva novel·la La casa del fanalet vermell. Altres de les seves obres són, El circ de la justícia (2006), El circ de la política (2008), i El circ dels corruptes (2011), en les quals Loperena revela alguns dels secrets més inconfessables de la política espanyola dels últims trenta anys.

1 COMENTARI

Comments are closed.