La indignació popular que ha provocat la sentència del procés és la causa dels episodis de violència que es van produint a Catalunya. El veredicte dels set jutges del Tribunal Suprem, una decisió execrable contrària a llei, inconstitucional i incompatible amb el sentit comú que condemna a 100 anys de presó els acusats, ha suscitat la revolta. Els condemnats, tots ells membres del Govern de la Generalitat a excepció de dos líders populars aliens a l’executiu, només exercien drets fonamentals. El poble, conscient del silenci dels partits independentistes enfront de les falsedats i mentides del poder judicial i de la hipòcrita consigna a manifestar-se pacíficament, s’hi ha rebel·lat. La ciutadania ha comprovat una vegada més que els polítics no volen la independència. És el poble qui, cansat de ser súbdit d’Espanya, vol una república popular, lliure i independent. El resultat era previsible. John F. Kennedy ja ho havia declarat en un dels seus discursos, ‘els que impedeixen una revolució pacífica, mai podran evitar una revolució violenta’.
Durant la primavera de 1968 em trobava a París per raons professionals. Allí vaig conèixer a Dany Cohn-Bendit, sobrenomenat ‘el roig’, un estudiant de la Universitat de Nanterre que va liderar ‘el maig francès’, un moviment pacífic, espontani, cultural i polític per canviar el sistema democràtic i construir un món millor. També hi eren Emma Cohen, Mario Gas, Elvira Posada i Paco Ibáñez entre altra gent d’ací. El ‘maig francès’ es va iniciar com a resposta a la injusta detenció de Xavier Langlade, un estudiant presumptament comunista, que va motivar una sèrie de revoltes estudiantils a la Sorbona. Dies més tard, uns onze milions de ciutadans i treballadors de tota França van donar suport als universitaris com a protesta contra la policia. Va ser una gran vaga general que va romandre viva durant dues setmanes com a repte per la indiscriminada actuació policial contra els universitaris. La majoria dels catedràtics i professors de la Sorbona es van posar al costat seu i Sartre i Chomsky es van convertir en els seus líders.
Malgrat els molts anys transcorreguts, en comparar totes dues revoltes, ‘el maig francès’ i ‘l’octubre català’, em semblen similars. La finalitat de la catalana és molt més concreta: independència i República. El motiu de la de Paris era molt més utòpica, millorar la democràcia i la consecució d’un món millor. Però ambdues van passar de ser pacífiques a violentes per l’extralimitació policial. Una vegada, Dany ‘el roig’, em va preguntar si a Espanya hi havia una resposta popular ferma contra Franco. Li vaig dir que no. Vaig haver de posar-li al corrent dels successos de Madrid i Barcelona que, desgraciadament, van quedar en foc d’encenalls. ‘La clau està a la Universitat —em va dir— fixa’t en el que està passant aquí, un país com França en plena democràcia. En una dictadura ha de ser més fàcil arrabassar-li el poder al sàtrapa’. Vaig afegir que ‘España era diferent’. Que l’any 1968 ple d’esdeveniments polítics en altres països —el maig francès, la primavera de Praga, la revolució cultural xinesa, la mort del ‘Che’…—, a l’Espanya de Franco no va haver-n’hi cap. Vaig tenir molt clar que ‘Dany el roig’ no coneixia la repressió franquista, els expeditius mitjans dels militars i les tortures de la Brigada Politico-social.
Mentrestant, a París els estudiants van prendre el carrer. La revolta es va estendre com una reguera de pólvora. Van ser milers els ciutadans que van carregar contra la policia exigint l’alliberament dels detinguts. Encara així la Sureté va agafar a gairebé 600 rebels. Aquella torba de manifestants es comportava igual que les guerrilles de la Resistència durant la invasió nazi: emprant una tècnica de fustigació amb escaramusses de curta durada. Quan els disturbis van cessar, l’espectacle era escruixidor: 125 cotxes destruïts, 247 policies ferits, carrers devastats, 469 detinguts. Per contra, el moviment de l’octubre català’ encara no pot oferir resultats definitius però sí un seriós advertiment per al President Sánchez, els jutges i fiscals, Marchena, Zaragoza, Llerena i Madrigal, el ministre Grande Marlasca i la resta dels seus responsables. A París va ser destituït el Ministre d’Educació i De Gaulle es va veure obligat a dissoldre l’Assemblea Nacional i a dimitir després del seu càrrec de president. A l’Espanya socialista o del PP, que ve a ser el mateix, els pensaments dels joves, estudiants i obrers han estat arxivats durant molts anys en les masmorres de la Direcció General de Seguretat perquè no pertorbessin la pau de les bones gents. Malvivien, tots ells, anul·lats per l’Església, la coerció i la fam, i els presumptes principis democràtics de la Transició. Ara, per fi, alguna cosa ha canviat.
Caldria potser afegir dos apunts.
El primer és que hi ha un munt de lluites actuals, des de HK a Catalunya, passant pels armilles grogues o les protestes a Xile, que tenen punts en comú, com ara la falsa redistribució de la riquesa dels Estats, en que una classe extractiva mena l’Estat des de l’ombra, i cada dia és més rica mentre la majoria de la societat és cada cop més pobre i alhora pateix un context de retallades. Potser caldria crear vincles d’agermanament i intel·ligència amb altres revoltes. Si la protesta catalana i la dels armilles grogues anessin sigut a l’hora, el panorama europeu seria diferent.
El segon apunt és que tot de comandaments dels mossos han aixecat la camisa al conseller Buch. Per un costat s’han alineat amb la policia espanyola i han aplicat tàctiques com la síndrome de Sherwood, contraries al que hauria de ser una policia digna i democràtica. Per l’altre han exigit al conseller i ala Generalitat una lleialtat que ells no han tingut, amb el sol objectiu de desgastar políticament al govern. Ço els comandaments dels mossos han fet una acció política contra la Generalitat, i de retruc contra ells mateixos, en clara consonància amb el Ministerio del Interior i el Gobern espanyol.
Si ja s’ha adonat de com l’han utilitzat, ara està en la mà d’en Buch corregir la situació amb una DRÀSTICA depuració de mandos, que els envii a dirigir el trànsit.