Tenir-nos sotmesos

Per tenir-nos sotmesos primer cal tenir-nos submisos, i en això els espanyols, en col·laboració amb la nostra classe política, en són uns artistes.

Hi ha moltes formes de tenir un poble submís. Una és, com hem dit, per la via de la cooptació de la seva classe política. N’hi ha una altra, però, més efectiva, perquè li estalvia feina a aquesta classe política: per la via del control del nostre marc mental. Per exemple, amb el nostre secular victimisme: rabejar-nos amb la injustícia i la maldat dels governants espanyols, i la pretesa superioritat moral de la nostra posició envers els atacs feixistes; perquè mentre nosaltres ens indignem amb les interlocutòries de Llarena ens oblidem dels continus actes de retractació dels polítics presos davant la justícia espanyola. No d’altra manera s’entén, per exemple, que un poble com el nostre es dediqui tan alegrement a organitzar visites a Waterloo, manifestacions en pro dels dits “presos polítics” i sopars grocs, en comptes d’estar-los-hi reclamant, per acció i per omissió, la seva responsabilitat en la desfeta de l’aplicació del mandat de l’1-O. O que ERC renunciï a la unilateralitat, de cop i sense més explicacions, i que la gent els segueixi premiant a les urnes. I mentrestant, de Madrid estant poden continuar dormint tranquils.

De fet, a Madrid ja els va bé direccions del PDeCAT en mans de Pascals i Bonvehins, i d’ERC en mans de Junqueras i Aragonès. A Madrid volen una CUP i els seus comparses distrets fent mocions i accions contra el passat religiós de Catalunya, la seva identitat històrica i els valors de família, perquè volen una Catalunya sense fe i sense catalans. A Madrid volen una ANC entretinguda muntant performances per l’11 de setembre. A Madrid sospiren per una Catalunya que abraci alegrement el multiculturalisme acollidor de més fornades d’immigrants sense feina. En canvi, a Madrid no volen que triomfi el moviment de Primàries per la República.

Publicitat
Llibre: El Judici - Lluís Busquets

En definitiva, a Madrid prefereixen que ens dediquem a plantar creus grogues i penjar llaços grocs en comptes d’aterrar a l’àrea metropolitana i, un per un, dedicar-nos a convèncer els altres “ciutadans” dels avantatges de la República.

1 COMENTARI

  1. Hi ha un error fonamental en voler basar la independència en 1-O, amb un suport social al voltant del 48% al sobiranisme, un referèndum que l’Estat va avortar no pot ser considerat la base per a una DUI, sinó per a forçar una negociació. Si el suport fos al voltant de 60% o s’hagués pogut finalitzar pacíficament el referèndum (obtenint 50% + 1 vot), si que es podia declarar la independència. Obstinar-se en l’1-O és deixar passar noves oportunitats, amb la diferència que ara la comunitat internacional es mira Espanya amb uns altres ulls, possiblement no hi hauria paranys com el d’en Tusk amb la trucada al president Puigdemont.

    Si que estic d’acord en que som un poble acostumat a la submissió. Per exemple, quan davant d’una persona bilingüe castellanoparlant canviem l’idioma i el parlem en castellà, només fem explicit que ell i nosaltres no som iguals, que nosaltres som inferiors, i com a tals ens emmotllem a l’individu superior (per dret de conquesta). És això, ras i curt, hi ha un individu superior i un d’inferior.

    Això no vol dir que el nostre interlocutor se’n senti de superior, senzillament nosaltres hem interioritzat i expressem un comportament esclau. Una altra cosa és quan l’interlocutor no sap català (perquè es acabat d’arribar, no perquè no li dona la gana d’aprendre’l).

Comments are closed.