Escrivia el 10 de juny de l’any 2013: «hi ha víctimes potencials, persones vulnerables: aquelles amb discapacitat, les treballadores del sexe o les persones immigrants. Totes elles necessiten protecció, no només, perquè l’elevada associació entre l’exercici del treball sexual, la victimització i la presència de problemes d’abús d’alcohol o substàncies tòxiques també ha estat confirmada, sinó pel fet que tenen aquest dret».
Desconeixia en aquelles alçades de la partida, que no només les dones que visiblement tenim segmentades, i que per tant, se les detecta subjectes a una problemàtica són les que pateixen certes deformacions vitals per part de la societat: existeix allò que anomeno «les llàgrimes de l’esclau modern».
Per a l’assoliment d’un contracte indefinit s’hi vessa el cos; en sabem de la precarietat i, tanmateix, anem més enllà d’on ens diu el cor. I ja és prou injust que, per a quelcom tan bàsic i legítim, tinguem aquesta sèrie de dilemes que deterioren. Desfullen, però no em resigno.
Em vaig descobrir no fa més de quatre anys, traïda professionalment. Que és més que sentimentalment. No ens preparen per ser «castigats» quan dos més dos són igual a quatre, i fem que DONi. I passa, contínuament. El llenguatge es torna paternalista; quan parlem de càstig. Serà ben bé perquè per deformació professional la meva vena com a criminòloga marca. De facto, aprofundint una mica més en aquest raonament, a mà alçada, hi ha un element que objectivament queda fora de debat: les dones difícilment podem superar en termes d’escalabilitat el càrrec d’executiu mitjà —fonamentalment a les professions d’àmbit privat—. I no cal que ens trobem en un pla de segregació per a entendre ràpidament quan et mous per la ciutat o per aquells poblets de la Catalunya interior (meravellosos i que tenim tan exclosos, tot sigui dit de pas!) que no hi ha cap indret que s’escapi del tant per cent elevat de dones obreres contractades, perquè representen una inversió en cost molt menor. O d’aquella que veiem passar amb sabates, i creiem que es guanya molt bé la vida; quan esgarrapem, la veritat és que ha hagut de renunciar a més del que faria un home o altres dones en la seva posició, perquè al final hi ha dones còmplices.
La cultura i ser néta de dones treballadores fora de la llar —i apuntalaré «altament qualificades», perquè s’ha de dir— que han deixat petjada de la seva salut impresa a la fàbrica: em fa menys covarda; em fa més conscient. Em fa una igual.
