“Despertau-vos, despertau-vos catalans adormits. No sepulteu la vostra honra, vostres lleis i la llibertat de vostra pàtria estimada, en la negra obscuritat d’una perpètua esclavitud…”. Amb aquestes paraules s’adreçà el membre del Consell de Cent, Manuel Ferrer i Sitges, a la Junta de Braços el sis de juliol del 1713 tot encoratjant-los a resistir l’escomesa borbònica i a no capitular davant els que volien anorrear la nació catalana.
Ens preguntem què diria Ferrer i Sitges veient que, poc més de tres-cents anys més tard, la ciutat de Barcelona amb tot el país darrere es prepara a recuperar per sempre les llibertats perdudes i que en el saló del Parlament català –situat on el Borbó manà construir una ciutadella per a tenir fermat el poble català– els diputats lliurement escollits estan ultimant els preparatius del que serà, el pròxim dia 1 d’octubre, la data assenyalada perquè la voluntat popular decideixi d’una vegada per sempre que Catalunya formi part de la gran comunió dels pobles lliures de la terra.
Els fets i la història ens recorden que el 1714 i el 1939 la nació catalana ocupada per les forces de les armes estigué al caire de l’abisme, a punt de desaparèixer a mans dels botxins, amb el rerefons de la corona borbònica o del feixisme. Però que, tanmateix, com au fènix renaixé de les seves cendres i alçà de nou el cap per no tornar-lo a abaixar mai més. L’esperit indomable, la tossuderia, el treball, la capacitat d’esponja davant les diferents allaus migratòries (qualitat incapaç d’entendre per la classe política-financera-militar del poder castellà) i, sobretot, el convenciment que la victòria està a tocar i que som un sol poble de Salses a Guardamar i de Fraga a Maó, han fet el miracle.
Voldria doncs fer una reflexió davant del que massa sovint llegim i escoltem sobre la validesa del proper referèndum de l’u d’octubre i el grau de participació, oimés quan alguns dels que expressen dubtes són catalans que, si no ens enganyen, diuen que aniran a votar i que votaran “sí”. El fet és que tant si vota el 30, el 40 com el 50% o més del cens el resultat valdrà per als que aconsegueixin la meitat més un dels vots emesos. O és que aquests il·lusos cagadubtes pensen (cosa que no succeirà) que si vota només el 40% del cens i guanya el “no” per la meitat més un, els seus partidaris diran que no és vàlid? Que quedi clar d’una vegada per sempre: sigui quin sigui el tant per cent de participació, si guanyem ni que sigui per un vot ja estarem al cap del carrer i el futur serà ben nostre. Com molt bé diu el diputat Antoni Castellà “Com més gent voti millor. Però un vot més del “sí” dóna la capacitat per autodeterminar-nos”.
Demanaria doncs que es deixi d’especular sobre aquesta qüestió del tant per cent de participació i enfilem la recta final per tal d’assolir l’objectiu desitjat sense acomplexaments. Guanyarem!, i un cop haurem guanyat sabem que molts dels que avui adopten actituds miserables (com per exemple dins del món dels Comuns o dels socialistes) se sumaran a l’embranzida de la nova República catalana que, abans del que ningú pugui pensar-se, serà reconeguda dins l’àmbit internacional.
No especulem ni defallim! Diguem-li a Manuel Ferrer i Sitges i a tots els catalans que ens precediren que estem ben desperts, que no sepultarem la nostra honra ni la llibertat de la pàtria estimada i que recordarem sempre les seves paraules, molt especialment les que clogueren la seva intervenció en aquella Junta de Braços del 1713: “… les públiques ofenses i injustícies que en tants anys ha tolerat Catalunya del Ministeri Castellà han esdevingut notòries. Què esperem? Voldrà Catalunya tornar a subjectar-se als greuges i ultratges que per tants anys ha patit?”.
La resposta la tenim molt clara.
M’agradaria saber el e-mail de “el cas dels catalans”
Estic adherida aquest grup i no el tinc, avans en tenia noticies via e-mail, ara no
Gracies
Hem pregunto: Som conscients de la proposta que tenim a la bast, per asolir el que tot un poble desitja. ? Les paraules d’Agusti Soler, son la clau del sentiment dels catalans, ens cal donar l’empenta als indecissos. Aquests que encara dubten del que podem aconseguir. Només nosaltres podem acceptar un canvi en positiu, de defallem, tenim molt a perdre, si no assolim el SI. Que l’esperit de país no decaigui, endavant doncs.