Molts londinencs es van despertar amb una sorpresa aquest divendres, i els europeus també. Un sentiment agredolç recorre els carrers de la ciutat, era possible que passés però la majoria de londinencs no ho considerava, ha estat una sorpresa fins i tot pels mateixos partidaris del Brexit, però sí, el Regne Unit ha decidit marxar, i marxaran de la Unió Europea. I el primer ministre ha anunciat que essent coherent amb les seves creences i posicionaments polítics “ell no pot liderar aquest camí”, simplement dimiteix. Les borses cauen, a la city financera els nervis esclaten mentre els telèfons dels operadors treuen fum, la pèrdua de patrimoni financer a les 11 del matí, hora de Londres, es calcula en uns 120.000 milions de lliures, però més enllà d’aquests efectes circumstancialment devastadors per als bancs d’inversió, els bunkers de contractació borsària i l’elit financera de la city, els ciutadans han dit no a una Unió Europea allunyada de les persones, que pren decisions que els obliguen sense donar-los raons clares i democràtiques. Han dit no a pertànyer a un club que no els té en compte i que els ha ignorat, on els seus líders no són escollits democràticament. Han dit no a una UE que s’ha mostrat insensible amb el patiment de les persones en moments de crisi profunda, sense un objectiu clar de defensa i millora de les seves condicions particulars. Han dit no, en definitiva, a tot allò que representa la negació de la pròpia i legitima existència com a nació, o a l’orgull de la diferència col·lectiva. Han dit, amb el resultat que han donat, que no al camí de la pèrdua de sobirania com a nació.
Europa avui ha rebut un cop de pal que l’ha de situar en el camí de la reconsideració d’allò que ha estat fent fins ara i modificar l’estratègia i el rumb de les seves grotesques i arbitraries decisions. Serà possible? O potser s’haurà de substituir als líders que s’han aferrat a aquest statu quo? Amb aquesta decisió els anglesos han dit que ells ja no hi creuen i que prefereixen seguir sols, que no pas treballar per canviar la UE des de dins. Que ja no creuen en la UE, i no si val a llençar-los missatges de por, de crisi, de demagògia per a influir en la seva opinió. Cal no oblidar que la democràcia afecta íntimament a les persones i el seu destí, i front això; ni els mercats, ni els polítics, ni els interessos, ni la demagògia de qualsevol color pot enfrontar-s’hi.
Tot i així la decisió presa pels anglesos avui ha estat difícil, plena de sentiments i raonaments contradictoris, ningú està plenament content dels resultats, però tampoc haurien estat contents amb el resultat contrari. La política ha hagut de sotmetre a un estrès important als ciutadans per poder prendre una decisió legítima i consensuada. Ha hagut de ser un referèndum el que indiqui als polítics interns i externs del Regne Unit que quelcom no va bé i que s’ha de canviar.
Cal que els catalans prenem exemple del que vol dir democràcia i coherència, avui els anglesos ens n’han ensenyat d’una forma històrica i consistent, el significat d’aquests conceptes. Quan es fa un referèndum, això té conseqüències immediates. Els polítics se sotmeten als dictats de la majoria i s’enfronten a les conseqüències de les seves creences i discursos, fins i tot si això vol dir dimitir. Però en qualsevol cas no es fa un pas enrere de la decisió presa pel poble. Seria inacceptable i totalment deshonest i deshonrós no fer-ho.
Avui, per als catalans, immersos en un “procés” inacabable, tortuós i maldestre, ens cal més que mai emmirallar-nos en models democràtics com l’anglès per tal de concretar el caràcter del full de ruta:
-
Un referèndum, una consulta, és vinculant i obliga als polítics. No fer-ho és un atac a la mateixa democràcia.
-
Un polític no pot anar en contra del que diu: ha de complir o dimitir.
-
Les decisions importants no són ni fàcils ni gratuïtes, amagar o intentar obviar-ne les conseqüències, és una traïció al ciutadà.
-
Les decisions democràtiques, les prenen els qui els afectarà aquesta decisió, no els tercers, per més vinculats que hi estiguin. La sobirania recau sobre qui pren la decisió.
-
La demagògia, la por, les elits econòmiques i polítiques no formen part de les decisions democràtiques.
Aquí, al Regne Unit, la política és això; simple, ferma i pragmàtica. Des de Londres, des de la feina -avui no és festa i ahir tampoc ho va ser- al despatx de Gracechurch Street, en ple cor de la city londinenca, els meus companys estan perplexos, inquiets, un xic ansiosos potser. No s’ho imaginaven pas, però la conversa aquest matí, entretallada per trucades de despatxos i d’operadors europeus, ha girat entorn de la valoració del resultat de la votació i la justificació individual de cadascú respecte al sentit del seu vot. Com si d’una cerca de justificació per donar més valor a la decisió presa, però tot plegat, sense perdre les formes, ni el pragmatisme, ni la flama britànica que s’encomana. I fent-ne gala, una mica d’humor negre. És com diu el diari “The Sun” a la seva portada d’aquest matí, “SEE EU LATER”. Després de la feina anirem al pub a fer una pinta junts, l’anglesa Jaime, l’irlandès Ruairi, l’escocès Mike, el pakistanès Bilal, el croat Danijel i el català Enric.
