Aquest és el primer d’una sèrie d’articles per presentar i comentar alguns dels aspectes més significatius de la proposta de Constitució de la República catalana elaborada pel grup Constituïm, amb la intenció de donar-los a conèixer i contribuir així al debat de les idees, que des del primer moment hem dit que és el nostre principal objectiu. I començo amb un dels temes més controvertits i sobre els que s’han fet més males interpretacions: l’exèrcit, o més ben dit, el no-exèrcit de la República.
Partim d’un principi bàsic: l’article 60 diu textualment: “L’Agència Nacional de Seguretat i Defensa és la institució encarregada de garantir la seguretat i defensa dels ciutadans i del territori de Catalunya, com també del compliment de les obligacions internacionals assumides per la República en aquesta matèria”.
Per tant, res de confiar la seguretat a la sort o d’incomplir les obligacions internacionals que Catalunya haurà d’assumir per ser admesa al concert internacional. La questió no és el què, sinó com es fa això. Òbviament això no es fa amb un exèrcit happy flowers de la senyoreta Pepis com ha dit algú; però al segle XXI tampoc no es fa amb portaavions i avions de bombardeig.
Potser va ser a la segona guerra mundial la darrera vegada que es van enfrontar exèrcits d’aquesta mena a gran escala. Vietnam, i més recentment l’Irak, han demostrat com és d’ineficaç avui en dia aquesta concepció de la defensa. L’atemptat de les torres bessones va ser la primera acció de guerra procedent de l’exterior que han patit els EUA en territori continental propi en tota la seva història, i els recents fets de París i Brusel·les són la darrera prova de la poca eficàcia d’un exèrcit convencional al segle XXI.
Com es fa això, doncs? Evidentment, una certa capacitat de coerció serà necessària: des dels mossos d’esquadra fins a la guàrdia costera, i des dels serveis secrets fins a unitats especials, sense oblidar el que serà –si no ho és ja- el gran camp de batalla del segle XXI: les xarxes informàtiques, són elements que la República haurà de tenir; tot això degudament coordinat amb les organitzacions de protecció civil, bombers, etcètera. Però tampoc això, per si sol, és suficient: l’estat d’Israel és, de llarg, la potència militar més gran al Pròxim Orient i també està molt ben dotat en aquest sentit; tanmateix fa més de seixanta anys que està en estat de guerra i no s’albira en l’horitzó una solució propera del conflicte. Què falta, doncs?
El que falta és la voluntat de pau. El que falten són mitjans no violents de resolució de conflictes. El que falta és la utilització d’eines científiques, basades entre altres coses en la psicologia, l’antropologia, l’economia i la sociologia, en el coneixement de la cultura i la història dels bàndols enfrontats, destinades a trobar la sortida de l’atzucac sense el recurs de la violència. Per això, Catalunya, que ja fa gairebé mil anys es va inventar la institució de Pau i Treva, ha de ser pionera una altra vegada en aquest terreny. I ho podem ser: tenim les idees, tenim una tradició, tenim els experts, i tenim experiència en aquest sentit.
Per això la proposta de Constitució declara, ja des del pròleg mateix, que Catalunya és una nació amb vocació de pau, per això no parla d’exèrcit sinó d’una Agència de Seguretat i Defensa, i per això defineix (art. 61) un “Institut Internacional de Pau i Treva de Catalunya,[que] té com a finalitat la recerca, la formació, el desenvolupament i l’aplicació de mètodes no violents d’intervenció i de resolució de conflictes armats o de situacions de violència i estralls, basats en el seu coneixement científic i pràctic”.
Catalunya té l’oportunitat de tornar a ser capdavantera de la pau i la democràcia com ja ho va ser fa segles.
Estic d’acord amb la primera Meitat de l’article, per articular defensa, compromís internacional, intel·ligència etc, necesariament ha d’estar dirigit per unes forces armades modernes de baix cost sense perdre el seu referent civil.
Quin bon merder d’article. Aquest bon home en té poca idea. En fi.
Abans de tot, vull agrair molt sincerament tots els comentaris que es facin a aquest article i a tot els que el seguiran. Gràcies, doncs, als dos lectors que ja s’han pres la molèstia de fer-los i gràcies per endavant als que encara no ho han fet.
Dit això, els dos primers comentaris a aquest article són exactament la mostra del que pretenem des de Constituïm amb la nostra proposta de Constitució, i del que fóra bo que no passés amb el conjunt de la sèrie d’articles que avui comença.
El primer mostra un acord (o desacord) més o menys parcial i fa propostes, dóna idees i suggeriments, etc. És exactament el que pretenem: generar debat i recollir idees i propostes que millorin el resultat del nostre treball. De fet, la nostra intenció és recollir el màxim possible de respostes, favorables o no, per portar al Parlament un dossier complementari a fi d’enriquir el treball de la Comissió parlamentària corresponent.
El segon comentari em mereix tot el respecte com a expressió que és del pensament del seu autor i per tant res a dir. Tanmateix, fóra bo que si “en tinc poca idea” (en tot cas no seria jo, mer cronista, sinó el col·lectiu qui està equivocat) es donessin arguments i, sobretot, propostes. Som conscients que no tenim la veritat absoluta (que d’altra banda ningú no té) però saber en què estem equivocats a parer de l’autor del comentari, ajudaria a millorar el resultat, enriquiria el debat i no confondria altres lectors.
Per a poder opinar sobre un tema cal conèixe’l. Aquest home no en té ni idea. Hi ha 4 categories “d’opinadors”: 1/ Els experts. Són aquells que tenen una bona formació sobre el tema en qüestió i s’hi dediquen professionalment. 2/ Els entesos. Tenen formació sobre el tema, però només s’hi dediquen -o s’hi han dedicat- parcialment. 3/ Els aficionats. Els agrada el tema, han llegit, el segueixen, però no tenen formació. 4/ Els ignorants. Els que opinen sense tenir n.p.i. Aquest home està a la darrera categoria.
D’entrada hauria d’informar-se una mica sobre el que eren les assemblees de pau i treva, que no són en absolut el que ell -i altres pacifistes- es pensa. De fet tenien més a veure amb la Convenció de Ginebra que amb un “pacifisme avant lettre”.
En segon lloc hauria d’aprendre què és, en què consisteix la funció de defensa dels estats i com s’exercita. I no confondre el que és la seguretat ciutadana i ordre públic (“seguretat interior”, que correspon a la policia) amb la defensa (“seguretat exterior”, que correspon als militars).
En tercer lloc hauria d’estudiar una mica d’Història. I estar una mica al corrent del que passa al Món. Si el seu ideal és el del Tíbet, allà ell. Però els que preferim l’exemple de Finlàndia o d’Israel no estem disposats que uns somiatruites ens deixin indefensos. Jo respecto el dret dels pacifistes a no voler defensar-se, però exigeixo que respectin el meu dret i el del meu país a defensar-nos.
En quart lloc, el dia que els pacifistes hagin aconseguit aturar una guerra o un conflicte bèl·lic, desarmar a un grup terrorista radical, impedir la invasió d’un país… que ens ho expliquin i que ens ho demostrin. De moment no ha passat mai. De fet no se’ls ha vist frenant els serbis a Bòsnia, aturant les matences entre hutus i tutsis, impedint les barrabasades del Daesh, ni res per l’estil. Així doncs, que callin i que no destorbin.
Com a resposta als comentaris que han suscitat a l’article d’en Joan Fonollosa sobre exèrcit i defensa en una Catalunya independent dir que em semblen en conjunt mancats de respecte i d’arguments.
M’agradaria saber quina formació superior en defensa tenen aixi com quina experiència de combat per opinar de la manera que ho fan…